14.01.2016 - 22:00
L’article de Jordi Muñoz a l’Ara de fa unes quantes setmanes (‘Tornar al referèndum‘) va despertar un debat que semblava reprimit després de les eleccions del 27-S. Potser per la urgència de concentrar els esforços en la recerca d’un acord problemàtic per a la formació del govern, o potser encara més pel trasbals derivat d’un resultat, al nostre entendre, extraordinari per a les llistes independentistes però alhora molt difícil de gestionar. Probablement el més difícil de tots: el 48% dels vots adreçats directament, en clau plebiscitària, a favor de la independència amb una majoria absoluta d’escons independentistes. Un independentisme clarament reforçat però no prou per a endinsar-se en l’accidentada ruta de la unilateralitat. Malgrat això, es va decidir de tirar endavant (o de donar la idea de tirar endavant) com si no hi hagués cap mena de problema de legitimitat, probablement amb l’objectiu de pressionar l’estat a negociar.
Aquesta estratègia presenta molts dubtes i riscos, tant pel que fa a la desil·lusió que poden motivar en els ciutadans mobilitzats ambicions no realitzables en una contingència política concreta com, sobretot, pel que es refereix a la percepció del procés a l’exterior. Per una altra banda, l’abandó d’aquesta estratègia no significa transformar el 27-S en una derrota i sentenciar la fi del procés, ni tampoc renunciar a qualsevol mena d’acció unilateral en vista de la falta de disposició de l’estat espanyol a dialogar. Cal demanar-se, més aviat, quina dosi d’unilateralitat (i de desobediència) legitima el resultat del 27-S; i definir, consegüentment, un full de ruta relacionat no pas amb una expectativa electoral sinó amb un resultat electoral ben concret.
En el moment en què s’ha assolit l’acord per a la formació del nou govern cal tornar a reflexionar sobre aquestes qüestions, que a l’hora de la veritat poden ser més decisives que no pas la designació del nou president.
En aquesta perspectiva, el plantejament de Jordi Muñoz sembla raonable. L’actual majoria independentista hauria de fer un referèndum previ a una eventual declaració d’independència. També són pertinents les observacions dels qui, com Andreu Barnils, es preocupen que d’aquesta manera es pugui fer recular el rellotge del procés i topar amb obstacles ja coneguts i de mal superar. Aquests dubtes poden trobar resposta com més evidents siguin els aspectes en què un futur referèndum (previsiblement no pactat i, per tant, encara il·legal des de la perspectiva espanyola) pot continuar diferint del procés participatiu del 9-N.
El límit –i alhora la força– d’aquella votació va quedar col·locat, després de la suspensió del decret de convocatòria del president Mas, en una dimensió més social que no institucional. Aquesta vegada el govern i el parlament independentistes haurien de fer explícit, prèviament, el suport incondicional a la consulta i la intenció de tirar-la endavant ells mateixos malgrat la probable negativa de l’estat espanyol a pactar-la i dels obstacles que s’interposaran per impedir-ho. Una mena de declaració de desobediència no òmnibus –com la que va aprovar el parlament el 9-N del 2015– sinó circumscrita, d’una manera més realista, a tot allò que afecta la celebració del referèndum.
Un segon perfil és el valor de la votació. El 9-N –sigui com a consulta no referendària, sigui com a procés participatiu– sempre ha estat considerat, per la Generalitat mateix, un vot consultiu, previ a un pronunciament popular subsegüent més formalitzat. D’un possible futur referèndum independentista, se’n derivarà la necessitat d’actuar en conseqüència amb el resultat que en resulti. D’aquesta manera el govern podria contrastar la dinàmica de desmobilització que es va produir en la votació del 9-N, en la qual l’elector no independentista va tenir pocs incentius per a anar a votar. La situació d’ara, després del 27-S, és diferent i probablement no passaria el mateix si les intencions del govern fossin fermes i anunciades de manera clara abans de la votació.
Un tercer punt afecta l’activitat en suport de la nova consulta. Una vegada constatat el probable rebuig de l’estat espanyol a acordar el referèndum, s’hauran d’emprendre tantes iniciatives com calgui per explicar a Europa i al món el significat, els fonaments i les conseqüències de la votació: el perquè d’aquesta nova consulta i el perquè del format unilateral i ‘desobedient’. També en aquesta direcció –ho explica bé Ramon Tremosa–, el 27-S ha canviat la percepció del procés a Europa: probablement no s’arribarà –com demana Andreu Barnils– a tenir una UE que actuï d’àrbitre del conflicte i garant de la votació, però sí que es podrà fer entendre clarament el significat de l’operació en oposició al rebuig total de l’estat espanyol a donar resposta a les demandes reiterades d’una àmplia part dels ciutadans catalans. Claredat que podria faltar fora de Catalunya si es fessin efectives les actuacions definides en la declaració del 9-N del 2015 fonamentant-se només en el resultat del 27-S.
El referèndum ha d’aportar al procés un inqüestionable suport en vots i, en conseqüència, la màxima legitimitat possible per intentar obtenir la independència. Hauria de ser el moment constituent en què s’afirma l’existència d’un nou subjecte polític amb aspiracions estatals legítimes o –potser també– la voluntat en sentit contrari. En aquesta perspectiva, la importància del referèndum transcendeix el mateix resultat de la votació, tal com assenyalen clarament, per una banda, la ferma oposició de l’estat espanyol i, per una altra, els esdeveniments escocesos, que mostren un nacionalisme amb molt bona salut tot i haver perdut el referèndum de fa poc més d’un any.
Jorge Cagiao y Conde, professor titular de dret espanyol (Universitat François Rabelais de Tours).
Gennaro Ferraiuolo, professor associat de dret constitucional (Universitat de Nàpols Federico II).
