La Gran Bretanya ha estat governada pels conservadors durant aquests últims catorze anys. Però el partit arriba a les eleccions d’avui amb una manca profunda de popularitat. Els enquestadors, de fet, prediuen una gran victòria dels laboristes. Hi ha una sensació generalitzada entre els votants que les coses no han anat bé amb el govern dels tories i que el país està estancat, si no en un declivi perillós.

Gairebé tres quartes parts dels enquestats creuen que el país està pitjor que no pas fa catorze anys, segons l’empresa londinenca YouGov. Més del 46% diuen que està “molt pitjor”. I, en certa manera, les dades econòmiques ho confirmen.

Si més no, cal acceptar que aquest temps ha estat caòtic. En catorze anys, la Gran Bretanya ha tingut cinc primers ministres, entre els quals un que va durar quaranta-nou dies i prou –el govern més breu en centenars d’anys. I nou secretaris d’Afers Estrangers. I vuit secretaris de l’interior.

Durant el regnat dels tories hi va haver quatre eleccions generals, una votació sobre la independència d’Escòcia, que va fracassar, i una altra sobre la sortida de la Unió Europea, que no va fracassar i va donar pas a la desvinculació de la Gran Bretanya del bloc continental.

Però el Brexit, aprovat pels votants el 2016 i completat el 2020, tan sols és un dels canvis sísmics que hi ha hagut en aquest país. Els conservadors van prendre les regnes del govern després d’una crisi financera mundial, van veure com una pandèmia colpejava la Gran Bretanya més fortament que a molts països de l’entorn i van respondre a una gran guerra terrestre al continent europeu. I, per acabar-ho d’adobar, es va morir la reina.

Les conseqüències d’aquests catorze anys han estat un punt cabdal de la campanya laborista. El dirigent del partit, Keir Starmer, probablement el pròxim primer ministre, ha impulsat el canvi. Però, del desafiament que afronta la Gran Bretanya, què és resultat de males polítiques i què era inevitable?

L’herència del Brexit

És curiós, però a la Gran Bretanya ningú no vol parlar del Brexit ja, tret de Nigel Farage.

David Cameron va cometre segons molta gent un gran error polític: mantenir Farage i el seu Partit de la Independència del Regne Unit en el si del Partit Conservador per a les eleccions generals del 2015 prometent-los un referèndum sobre el Brexit. Ell pensava que els votants britànics voldrien romandre a la Unió Europea. Però no. Al cap de poques hores de la votació, Cameron va anunciar la dimissió. El mandat de Theresa May va ser consumit pel caos del Brexit. Boris Johnson era un entusiasta del Brexit. També ho és Rishi Sunak. En general, la gent considera que el Brexit ha estat un fracàs. Però no hi ha marxa enrere possible –si més no, ràpidament.

El vot a favor de sortir de la UE va ser impulsat en part per la por de la immigració. Deixar la Unió havia de servir a la Gran Bretanya per a tenir més control de les fronteres, deien. Però, en realitat, la immigració neta ha augmentat. Cameron i May van prometre de limitar la immigració neta en “desenes de milers”. Johnson va prometre que les xifres baixarien. Sunak va dir que “aturaria els vaixells” que travessaven il·legalment la Mànega i enviaria els sol·licitants d’asil a Ruanda. Però els vols no han sortit mai.

La immigració neta anual s’ha duplicat de sobres d’ençà que començà el govern del Partit Conservador. Les nacionalitats han canviat, això sí. Abans del Brexit, la majoria d’immigrants de llarga durada provenien dels estats membres de la Unió Europea. Ara la majoria provenen de fora del bloc. Les principals àrees d’origen l’any passat van ser l’Índia, Nigèria, la Xina, el Paquistan i Zimbàbue.

Què impulsa aquest augment? Decisions polítiques. El govern vol més estudiants internacionals, que paguen un plus per estudiar a les universitats britàniques, i treballadors per cobrir llocs de feina de salaris baixos en residències de gent gran i altres.

Austeritat i salut

Abans del Brexit, una altra paraula dominava la política conservadora: “austeritat”. Cameron va impulsar retallades en la despesa amb l’objectiu de reduir el deute i el dèficit públics. L’objectiu no es va assolir mai –el deute públic d’enguany ha assolit la taxa més alta com a percentatge del producte econòmic brut d’ençà de la dècada de 1960 –però l’austeritat va tenir molts efectes secundaris. Per exemple, enormes retallades als governs locals que van afectar serveis com ara escoles i piscines.

El molt estimat Servei Nacional de Salut de la Gran Bretanya (NHS) va ser un dels pocs llocs on el finançament va augmentar realment durant aquest període, però per un seguit no va servir per a igualar les tendències anteriors al 2010. I encara menys per a mantenir-se al dia amb la inflació creixent, la immigració i les necessitats d’una població envellida. Amb els conservadors, els temps d’espera per als tractaments han augmentat.

La gran taxa de mortalitat de la Gran Bretanya durant la pandèmia del coronavirus –la vintena del món, segons dades de la Johns Hopkins School of Medicine– ha estat atribuïda al mal funcionament del sistema de salut pública. L’esperança de vida en néixer, un indicador clau de la salut d’un país, s’hi ha estancat del 2010 ençà. En el grup dels set estats més desenvolupats, la Gran Bretanya ocupa el sisè lloc, tan sols davant els Estats Units, que sempre ha estat una excepció en resultats de salut. Els investigadors de la London School of Economics n’han culpat l’austeritat. Argumenten que les limitacions de finançament no tan sols sobre l’NHS, sinó també sobre el benestar i els serveis públics, han costat als britànics gairebé mig any d’esperança de vida.

Una economia poc productiva

La Gran Bretanya continua essent una de les economies més grans del món, però la taxa de creixement ha caigut molt per sota de la trajectòria anterior al 2010.

L’Institut Nacional d’Investigació Econòmica i Social en dóna la culpa, en gran part, al Brexit. L’any passat, l’institut va concloure que la sortida de la UE ja havia costat al país un 3% del seu producte interior brut real, aproximadament 1.000 dòlars per persona. Però revela condicions encara més preocupants. El creixement del PIB del total de la producció econòmica del país ha estat impulsat en gran part per un augment de la població causat per la immigració i els canvis demogràfics.

El creixement de la productivitat, mesurat per la producció econòmica per hora treballada a tot el país, s’ha frenat i avui la Gran Bretanya és molt més avall que països del seu nivell. La desacceleració va començar al voltant de les eleccions de Cameron, fa catorze anys.

La victòria conservadora del 2010 va arribar just després de la crisi financera global, que sacsejà la Gran Bretanya i molts més estats. Alguns analistes diuen que els esdeveniments pels quals es pot culpar el govern ––com ara el Brexit– no es poden deslligar dels que no són culpa seva, com la crisi financera, la pandèmia i la guerra d’Ucraïna.

Però, sigui quina en sigui la causa, els impactes són ben reals. Els salaris s’han mantingut més o menys en línia amb la productivitat, i n’ha resultat el període més llarg d’estancament de la remuneració britànica en segles.

Brots verds

Tanmateix, els conservadors poden reivindicar alguns èxits, com ara mantenir un alt nivell educatiu en l’àmbit internacional i assumir un paper de lideratge en el suport d’Ucraïna contra els invasors russos. Però si hi ha un brot verd dels anys tories és que la Gran Bretanya ha esdevingut el capdavanter mundial en la lluita contra el canvi climàtic.

Amb May, la Gran Bretanya es va comprometre a reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle a “zero net” el 2050. Johnson va donar suport a una “revolució industrial verda”. Sunak, però, ho ha frenat una mica. Va retardar cinc anys la prohibició de la venda de cotxes nous de gasolina i dièsel, per exemple, dient que la Gran Bretanya havia de reduir les emissions d’una manera “pragmàtica, proporcional i realista”.

Mentrestant, l’ús d’energia verda s’ha disparat. El 2023, les energies renovables –especialment, l’eòlica, la solar, la biomassa i la hidràulica– van generar el 47% de l’electricitat del país. És un resultat que hom pot considerar curiós atenent el caos polític del període, per què en catorze anys, la Gran Bretanya ha tingut ni més ni menys que deu secretaris de medi.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb