25.01.2017 - 22:00
|
Actualització: 26.01.2017 - 12:30
Fa 390 dies exactes, el consell polític de la CUP decidia de no investir Artur Mas i el procés entrava en punt mort. Gairebé en el temps de descompte, el pas enrere del president de la Generalitat permetia de començar la legislatura i emprendre una fase decisiva per a assolir la independència. Dissabte la militància de la CUP, tornarà a ser decisiva i tindrà l’última paraula per a aprovar o no el pressupost, uns comptes dels quals depèn la continuïtat del procés tal com ha repetit més d’una vegada el govern. Però la CUP que arriba a aquesta cita és diferent? Ningú no és el mateix des de fa un any, tampoc els seus interlocutors, encapçalats per un Puigdemont que ha aconseguit guanyar-se la confiança de la formació anticapitalista.
El mes de desembre del 2015 hi hagué el famós empat a l’assemblea de Sabadell i es va visualitzar una formació migpartida en dues parts iguals. ‘Després de les assemblees de Manresa i Sabadell la gent va acabar esgotada, especialment la gent que no ve d’una militància dilatada acostumada a bregar amb assemblees’, diu un membre del secretariat actual.
De cop i volta, molts militants es van trobar observats per tot un país, eren el focus de tots els mitjans. I mentre passava tot això, Endavant i Poble Lliure mediatitzaven més el debat amb comunicats públics defensant estratègies oposades. Hi havia mala maror i la CUP no tenia una veu única.
La tensió s’instal·la dins la formació
Mas va fer un pas enrere, però la ferida dins la CUP ja era oberta. Des de la investidura de Puigdemont fins al debat del pressupost del juny el debat dins la formació es tensa. S’hi discuteixen molts documents, hi ha moltes opinions i se sospesen diverses estratègies. L’actual portaveu del secretariat, Quim Arrufat, llavors en un paper d’observador, recorda així la situació de la formació després del debat d’investidura: ‘Va arribar un moment que ja no sabies on començava i on acabava el debat d’idees, fins on intervenia la ferum que ho podria tot: la mediatització, la sobreexposició, l’exageració, la tensió multiplicada. El debat va deixar de ser sa i ja no tractava d’idees, sinó d’unes altres coses. Van començar unes dinàmiques que van anar malmetent la qualitat del debat per dins.’
Amb la legislatura començada, ben aviat la CUP haurà d’encarar el debat del pressupost del 2016, però abans cal aturar-se en una data clau que marcarà l’evolució de la CUP: l’assemblea general d’Esparreguera del 22 de maig. Molts deuen recordar aquella data perquè s’hi va aprovar una esmena que proposava de ‘deslliurar-se’ de l’acord amb Junts pel Sí amb l’argument de poder exercir de ‘dinamitzador de la ruptura independentista’. Aquest gest va caure com una llosa en molts sectors sobiranistes i l’estabilitat del projecte independentista tornava a ser qüestionada.
No tantes filtracions i més comunicació
Però, internament, en aquella assemblea s’hi van prendre més compromisos de transcendència i que crearen un pòsit de canvi. Per una banda, la militància va demanar un canvi de rumb. Després d’una reflexió conjunta, es va veure que calia deixar d’estar exposats als mitjans, millorar els canals d’informació i que s’aturessin les filtracions a la premsa: ‘Ens assabentàvem abans de les notícies pels mitjans que no pel correu intern’, diu un militant.
Més desapercebuda va ser l’aprovació d’una esmena que proposava de canviar el sistema d’elecció del secretariat. Fins llavors cada militant podia votar set o vuit candidats per a un secretariat de quinze. I en una organització fracturada i amb dos corrents tan marcats, era normal que el secretariat quedés dividit. El reglament es va modificar i es va decidir d’escollir el secretariat per equips. D’antuvi, aquesta mesura havia d’assegurar més compenetració entre els integrants. Aquesta esmena la van proposar diverses assemblees, entre les quals la de Figueres i Vilanova, les territorials de Natàlia Sànchez i Quim Arrufat, respectivament. Tots dos, de bracet amb Lluc Salellas, comencen a intuir la necessitat de fer un canvi en el secretariat, però no creuen que sigui el moment, encara.
Durant els dies següents les negociacions pel pressupost del 2016 van ser carregades de tensió, més encara quan la CUP havia renunciat a mantenir l’acord d’estabilitat amb Junts pel Sí. ‘El debat del pressupost va ser un drama i totes les bandes van actuar malament. Hi ha un relat hegemònic per mirar de culpabilitzar només la CUP, però la filtració, la tergiversació, la utilització per part del govern i dels parts de Junts pel Sí semblaven encaminades a fer-ho rebentar tot. No hi havia senderi a cap banda. Tothom jugava amb un tacticisme que no treia cap a res’, recorda Arrufat.
Finalment el dia 8 de juny el consell polític de la CUP va decidir de tombar el pressupost i mantenir l’esmena a la totalitat per 29 vots a favor, 26 en contra i 3 abstencions. Una altra mostra de la divisió interna i que alguns diputats no van amagar en la conferència de premsa de l’anunci. La diputada Mireia Boya va anar més enllà i va fer aquests piulet:
Insisteixo, diria tantes coses que no diré res
— Mireia Boya Busquet (@yeyaboya) June 7, 2016
Quim Arrufat, Natàlia Sànchez i Lluc Salellas entren en joc
Amb el pressupost tombat i la qüestió de confiança a l’horitzó, Quim Arrufat, Lluc Salellas i Natàlia Sànchez creuen que ha arribat el moment de proposar un canvi. Es reuneixen amb el secretariat per a proposar-los de fer una elecció perquè en sorgeixi un nou grup, amb noves dinàmiques i sense tantes discrepàncies. I així és com es va acordar que tot el secretariat dimitiria en bloc. ‘Tothom hi va estar d’acord’, explica Arrufat a VilaWeb. El procés de canvi ja havia començat, però encara hi va haver una altra mostra de la fractura. Sis dels quinze integrants del secretariat, tots afins a Poble Lliure, van dimitir de cop: ‘S’havien sentit molt menystinguts i volien visualitzar-ho, d’una manera poc lleial a l’organització. Va ser un episodi estrany que a vegades les persones fem en moments de tensió’, recorda Arrufat.
Entre Quim Arrufat i Natàlia Sànchez van reclutar noms per a integrar una mateixa candidatura, tal com preveien els canvis de l’assemblea d’Esparreguera i que ells mateixos havien impulsat. Varen cercar perfils de persones de l’àmbit municipalista i que, malgrat tota la tensió viscuda, s’havien mantingut lleials a l’organització i amb un to dialogant. ‘Vàrem preferir de provar de fer una llista sense noms de Poble Lliure i Endavant, però no perquè tinguem res contra ells, perquè en realitat són organitzacions que han produït la majoria d’idees de les quals la CUP beu i treballa. Han estat i són útils. Però vàrem considerar que tocava fer pujar el municipalisme, gent que no es decantés per cap corrent, i que, sobretot, tingués ganes de construir’, diu Arrufat.
Però aquest nou equip va cercar el vist-i-plau de les dues organitzacions majoritàries: Endavant i Poble Lliure. S’hi van reunir i els van explicar el projecte: la necessitat de crear un equip on no hi hagués divisions. ‘Els vàrem demanar que no presentessin cap llista alternativa; que si ho feien, nosaltres no ens presentaríem. No volíem competir amb una altra llista.’ Totes dues formacions s’hi van avenir.
Cercar una mentalitat pròpia
Més enllà dels noms, aquesta llista no volia només rebaixar la tensió sinó esdevenir un corrent de pensament propi, la tercera via, com l’anomenen molts. Fins aleshores la CUP, influïda pel secretariat de cada moment, tendia a pivotar entre les estratègies i el pensament d’Endavant i Poble Lliure. El nou secretariat vol construir una ideologia pròpia, la ideologia CUP, que homogeneïtzi els diversos corrents. ‘Faltava construir un grup propi de la CUP, la CUP dels municipis, i fer-la pujar perquè pensés per ella mateixa. Construir un grup que tingués opinió pròpia’, explica Arrufat.
Finalment aquesta va ser l’única llista que es va presentar i el 6 d’agost va prendre possessió. Durant l’estiu, i fent cas de les demandes de la militància que demanava una comunicació més fluida entre bases i cúpula, el nou secretariat va canviar el mecanisme de debat intern amb la intenció de desaparèixer dels mitjans. Tal com han confirmat diverses veus del partit, es van deixar d’enviar documents a la militància per a evitar filtracions. I, sense que la premsa se n’assabentés, el consell polític i les assemblees territorials es van reunir unes quantes vegades durant l’estiu.
Els membres del secretariat i del grup parlamentari van visitar les territorials, una per una, per a debatre l’estratègia de futur. Si fins llavors les trobades i els debats es feien per prendre una decisió sobre un tema concret, ara no. S’hi va dialogar per decidir com impulsar el procés amb tots els elements sobre la taula. ‘No volíem encotillar-nos a una única decisió i a un debat de sí o no. Vàrem analitzar tot l’any que venia i les decisions que s’havien de prendre. De manera global: qüestió de confiança, pressupost, procés constituent, referèndum…’, diu una font orgànica.
Canvi de to, per totes dues bandes
En línies generals, el nou secretariat ha aconseguit millorar la comunicació interna i suavitzar el debat, també de cara enfora. Tanmateix, sempre hi pot haver veus discordants: ‘Aquesta és una voluntat assumida per gairebé el 90% de la militància. Però, sempre hi ha gent que li agrada la batalla oberta’, diu un membre del secretariat. O un militant, que apunta que el procés no ha avançat per culpa de la CUP: ‘Hem dit més què no ens agrada, que no pas què sí que ens agrada’.
Però mirant enrere i observant la situació de fa un any llarg –l’època del ‘Mas o març’–, tant en públic com en privat les relacions entre la CUP i el grup de Junts pel Sí han millorat considerablement. Això s’explica per dos factors. Per una banda, Puigdemont. ‘Fa de president i li ho agraïm. No es preocupa per la cadira perquè ha vingut a jugar una partida. Tot el que diu en privat i en públic ho compleix’, diu una font del partit que segueix el dia a dia de l’activitat del grup parlamentari. Fins al punt que en la conferència política feta fa dues setmanes, la CUP va demanar a Puigdemont que ‘s’arromangués i s’impliqués en primera persona’ en la negociació del pressupost. Un gest que trenca tota lògica política i que de retruc, anava dirigit a ERC.
Per una altra banda, la CUP interpreta que Junts pel Sí ha observat que l’estratègia de desgast –el famós pressing CUP–, utilitzada abans de la investidura, no treia cap a res: ‘S’han canviat les formes de parlar, de coordinar-nos, i s’han ampliat els espais de coordinació d’acord amb els objectius de la legislatura. Hi ha taules de coordinació de llarg recorregut sobre referèndum, rescat social i procés constituent’, diu Arrufat.
Aquesta evolució interna experimentada per la CUP durant un any ple de moments decisius en clau de procés, es posarà a prova dissabte, en el consell polític que ha de donar resposta a la proposta de pressupost del govern. A partir de llavors es podrà saber si els canvis que ha fet la formació aquest any aconsegueixen cohesionar l’organització, o bé, les diferències tornen a tensar el debat intern.
