13.03.2020 - 21:50
La setmana passada, que no era encara la del virus sinó la setmana lila, me la va rescatar de la memòria un convit a parlar de llibres: Isadora Duncan (1877 – 1927), la gran ballarina i coreògrafa, creadora de la dansa moderna, lliure com ella sola dins i fora de l’escenari. Érem en una llibreria del Poble-sec, La Carbonera, i el programa de la Montse Virgili a Catalunya Ràdio ‘Les dones i els dies’ sortia de les peixeres de l’emissora i es gravava (s’emet cada diumenge) amb públic, una iniciativa que va atreure força lectores i lectors agraïts, allò era ben ple. La directora i presentadora del programa ens havia demanat, a quatre escriptores i una editora, una evocació del primer llibre escrit per una autora que a cadascuna l’hagués tocat, enlluernat, el que fos. No en vaig dubtar ni un moment quan uns dies abans m’havia convocat per telèfon: les memòries d’Isadora Duncan, My life (‘La meva vida’). El vaig llegir en la versió castellana d’editorial Debate cap al 1976 o 1977; no en tenim versió catalana, va ser reeditat per Losada el 2016.
Se me n’ha quedat gravada per sempre una de les escenes, una frase que Isadora diu a la parella: ‘Com goses espiar-me?’ Però fins l’altre dia no vaig copsar a fons el sentit perdurable i actualíssim d’aquesta rèplica de la Duncan, que també és una de les escenes cabdals del film que Karel Reisz va fer el 1968 a partir del llibre, una pel·li interpretada de meravella per Vanessa Redgrave a la flor dels anys joves, fins al punt que per a molts dir Isadora és dir Vanessa. Com goses espiar-me, com t’atreveixes. Sí senyora.
No espiar-se. I, si ho fas, si m’espies, no en facis ús, que també diu això la cosa. No espiar-se, no violar ni fer ús de la privacitat de l’altra (ni de l’altre), una intimitat coneguda de manera mòrbida, espiant, xafardejant, sense preguntar-li a la cara el que sigui que vulguis saber, trobo que és la base de la civilització entre iguals en les relacions, en totes les relacions. D’amor, d’amistat, familiars, de feina, qualsevulla, quan entres en una botiga o ets pel súper, a la benzinera, a la biblioteca, en un restaurant, on sigui. No espiar-se. No sé si l’altre vespre a la Carbonera ho vaig exposar tan bé com mereix, m’ha voltat pel cap des de llavors i encara ho veig més clar. Perquè si això deia la Duncan a la parella, que era també el mecenes que li va muntar la primera escola per a ensenyar a les nenes pobres i provar així que la dansa és imprescindible per a educar persones lliures, què no diria avui, Isadora.
Uf, què en diria. En temps d’eines personalitzades i superindividuals, de cadascú, i que ningú no te les toqui, des de l’ordinador al telèfon mòbil, el resultat més habitual en tantes relacions és el contrari: espiar l’ordinador, espiar el mòbil, saber contrasenyes i codis de l’altre, per si de cas, naturalment. Com goses espiar-me. És una manera sàvia d’enfocar les relacions i les aliances, perquè, per descomptat, és clar que si ho dius és perquè tu no ho fas. Que de vegades costa, no espiar i sobretot no fer-ne ús? Mireu, tot és qüestió de tenir-ho clar. De practicar-ho i veure’n els beneficis, que en té molts i molts. Viure en llibertat, en confiança, en correspondència, amb respecte, parlar-se, evitar preocupacions: en fi, la tira.
I si t’espien i a sobre t’ho tiren per la cara i et volen subjugar, res de justificar-te sinó respondre a la manera d’Isadora: com goses espiar-me?! Em penso que l’any vinent ho proposaré com a lema del 8-M. Com goses espiar-me. I que ho portin escrit en pancartes tots els gèneres que es fan i es desfan.
