Així funciona el suplicatori a l’Eurocambra a què podrien sotmetre Puigdemont i Comín

Tot i que han estat acreditats com a eurodiputats arran de la sentència del TJUE sobre Oriol Junqueras, el periple de Carles Puigdemont i Toni Comín –i de Junqueras si fos alliberat i de Clara Ponsatí quan es faci efectiu el Brexit– per a exercir amb normalitat com a parlamentaris encara no s’ha acabat.

Bàsicament perquè és possible que l’estat espanyol demani un suplicatori al Parlament Europeu (PE) per a suspendre la immunitat parlamentària. Cal recordar que arran d’aquesta immunitat les euroordres contra Puigdemont, Comín i Ponsatí han de decaure i que, per tant, el tràmit és necessari si la justícia espanyola vol reactivar-les.

Malgrat que el Suprem afirma que no caldria perquè el dret espanyol estableix que no és necessari quan ja hi ha una interlocutòria de processament, experts en dret de la Unió Europea consultats per VilaWeb asseguren que sí que l’hauria de cursar, perquè, en cas de contradicció entre la legislació estatal i la doctrina europea, sempre preval la segona. I el dret europeu sí que estableix la necessitat de formalitzar el suplicatori a l’Eurocambra si es vol actuar penalment contra un parlamentari. I per si n’hi hagués cap dubte, la sentència de dijous del TJUE ho confirma. El procediment del suplicatori no és pas ràpid, consta de dues fases i podria allargar-se mesos.

Una primera fase a la comissió d’Afers Jurídics

Un cop rebut el suplicatori, els serveis de l’Eurocambra ho comunicarien al ple i l’enviarien a la comissió parlamentària pertinent: la d’Afers Jurídics. Aleshores la comissió podria demanar tota la informació o explicacions que cregui necessàries. I la part més important: l’eurodiputat de qui es demana la retirada de la immunitat té dret de ser escoltat en una compareixença a la comissió, a banda que pot presentar tots els documents o qualsevol altra prova escrita que sigui pertinent al·legant la impertinència de la petició.

Aleshores podria començar el joc polític, en un procés que esdevindria un altaveu magnífic d’amplificació internacional del conflicte entre Catalunya i Espanya. La comissió hauria d’aprovar, a porta tancada i en una votació, un document en què recomanaria al ple del parlament si s’ha d’aprovar o desestimar el suplicatori. D’aquí la importància de qui són els vint-i-cinc integrants (i vint-i-tres més suplents) d’aquesta comissió. La presidenta és actualment la britànica Lucy Nethsingha, que forma part del grup parlamentari liberal Renovar Europa, impulsat pel president francès Emmanuel Macron.

La comissió també té diverses vice-presidències, entres les quals la de l’alemany Sergey Lagodinsky, del grup dels Verds i l’Aliança Lliure Europea (on hi ha l’eurodiputada d’ERC Diana Riba). També hi ha la de l’alemanya del grup popular europeu Marion Walsmann i la del socialista espanyol Ibán García del Blanco. A més, forma part d’aquesta comissió el popular espanyol Esteban González Pons, una de les veus més bel·ligerants contra l’independentisme a l’Eurocambra aquests darrers anys; juntament amb Javier Nart, que al setembre va abandonar Ciutadans i que hi és com a suplent.

I després de la recomanació?

Una vegada la comissió parlamentària acordés la recomanació sobre la manera com s’ha de procedir respecte del suplicatori, el ple de l’Eurocambra tindria la darrera paraula en la pròxima sessió plenària, quan per majoria simple s’hauria de decidir la retirada o no de la immunitat. És més que possible que acabés esdevenint un debat sobre el conflicte entre Catalunya i Espanya, en vista que abans de la votació els europarlamentaris podrien prendre la paraula forçant qüestions d’ordre.

Si el ple aprovés la retirada de la immunitat, immediatament després el president del parlament, David Sassoli, hauria de comunicar la decisió al diputat afectat i a les autoritats competents de l’estat espanyol.

L’escó es manté

Si s’arribés a suspendre la immunitat dels eurodiputats catalans, no perdrien pas l’escó. La institució mateixa deixa clar que la suspensió de la immunitat ‘no constitueix un veredicte de culpabilitat, sinó que simplement permet les autoritats judicials nacionals de procedir a la investigació o al judici’. I serien les autoritats espanyoles qui haurien de decidir, en cas de poder disposar d’ells mitjançant el procediment de l’euroordre i, en cas de sentenciar-los culpables, si perdrien l’escó.

D’una altra banda, el reglament de la cambra estableix que, quan el suplicatori sigui per diversos càrrecs, la comissió pot decidir d’aixecar la immunitat només per a  alguns. A més, l’informe podria arribar a proposar que s’atorgués la suspensió únicament perquè es pogués desenvolupar l’acció penal. És a dir, que es deixés clar que no es pogués detenir, privar de llibertat o impedir qualsevol altra funció pròpia del seu mandat a l’eurodiputat fins que no hi hagués una sentència ferma. Una opció, tanmateix, qualificada de ‘excepcional’. Tot aquest procediment es podria allargar durant mesos, entre mig any i un any.

En el cas de Puigdemont, Comín i Ponsatí, una eventual suspensió de la immunitat després del suplicatori no voldria pas dir que automàticament poguessin ser lliurats a les autoritats espanyoles ni molt menys. En tot cas significaria que el Tribunal Suprem espanyol podria tornar a demanar l’euroordre contra ells i hauria de ser la justícia belga (o escocesa, o del país que fos) que comencés novament un procediment d’examen de l’euroordre, de la petició d’extradició. I ara per ara, tenint presents els dos anys de batalla judicial a l’exili, hi ha més arguments per a pensar que no concedirien l’extradició que no pas el cas contrari. I durant aquest procediment, tot i haver perdut la immunitat, no perdrien pas la condició de parlamentaris, d’eurodiputats.