18.03.2021 - 21:50
|
Actualització: 19.03.2021 - 12:25
No sortir de casa sense una canya de sis pams per a mantenir la distància de dos metres amb la resta de persones que vagin pel carrer. Tancament de l’oci nocturn, com els jocs i els balls. Confinar-se a casa i que només surti una persona a comprar. Ajudar econòmicament o amb el que necessitin les persones que no tinguin diners però que hagin d’estar confinades. Si hi ha algú malalt però no infectat, que no vagi a l’hospital, que sigui tractat a casa. Tancament perimetral de la ciutat… Totes aquestes mesures, que semblen sortides de decrets del govern d’aquest darrer any, en realitat foren escrites fa més de quatre segles. Les va redactar, en català, el 1588 Quinto Tiberio Angelerio (1532-1617), un “físich i doctor en medecina de la terra de Bell Fort del Regne de Nàpols” arran d’un brot de pesta que va assotar l’Alguer, a l’illa de Sardenya. El periodista Martí Crespo, curiós de mena, va topar amb el text i de seguida va tenir clar que el volia transcriure i publicar. I és així com ara Vibop, una editorial que acostuma a publicar llibres de petit format relacionats amb la literatura i el vi sempre amb gran delicadesa, treu a la llum Instruccions per combatre epidèmies, avui i fa cinc segles. La casualitat que arrodoneix la publicació és la que porta a la il·lustració de la coberta, un mural de Roc Blackblock que retrata el doctor de la pesta. Demanem a Martí Crespo que ens n’expliqui més detalls.
Sembla que el doctor Angelerio va tenir una certa anomenada entre els metges i experts de l’època. Es va formar en unes quantes universitats italianes, i a començament del 1580 es va plantar a l’Alguer com a doctor en cap. Venia de Messina, a l’illa de Sicília, on hi havia hagut una epidèmia de pesta feia pocs anys. Quan el 1582, a l’Alguer, va veure els símptomes que presentava un mariner que havia arribat al port, probablement de Marsella o de Barcelona, va detectar que eren molt semblants als que havia vist a Messina i va alertar la població del perill que hi hagués un principi d’epidèmia de pesta. No se’l van creure. Us sona? “No volien creure-se’l. No volien tancar la ciutat, ni el comerç, no volien prendre mesures dràstiques. Però ell va continuar insistint que si no s’hi posaven, prendrien mal”, explica Crespo. “La realitat és que va començar a haver-hi un degoteig de persones que emmalaltien i es morien. Al final, en comptes de linxar-lo, que és una de les opcions que corrien per la ciutat, perquè n’estaven tips, de les profecies d’Angelerio que consideraven apocalíptiques, se’l van acabar creient i van aplicar unes determinades mesures per a intentar de frenar l’epidèmia.”
En vuit mesos, entre final del 1582 i l’estiu del 1583, es va apagar el focus de pesta. “Evidentment, hi va haver molts morts. Va ser una de les epidèmies de pesta importants, tot i que n’hi va haver moltes, a l’Alguer, com en altres llocs. Hi ha hagut estudis que han analitzat, fins i tot, quina incidència va tenir la mortalitat d’aquesta pesta en la llengua: en la composició demogràfica de la població, en els qui van venir després de tants morts a ‘repoblar’… És a dir, que va ser un cop demogràfic important. Però, així i tot, el període de vuit mesos demostra que les mesures van ser prou eficaces, i sobretot, i aquí és on té més anomenada la feina d’Angelerio, que l’epidèmia no va sortir de l’Alguer.”
De tota aquella experiència, el doctor Angelerio en va escriure un tractat epidemiològic sobre la pesta, l’Ectypa Pestilentis status Algueriae Sardiniae. I al final del tractat, hi va afegir tot un seguit de mesures molt més concretes per a aplicar en cas d’epidèmia. Cinquanta-set instruccions per a combatre la propagació de la pesta a la ciutat i evitar, sobretot, que s’escampés per l’illa.
El tractat mèdic, en llatí. Les instruccions a la població, en català
Una de les coses que crida l’atenció és que, si bé el tractat el va escriure en llatí, perquè era la llengua científica de l’època, les instruccions les va redactar en català, amb l’objectiu que les autoritats locals i la població de l’Alguer les entenguessin a la primera sense que els calgués traducció. “És una demostració sociolingüística de la situació de la llengua a l’Alguer en aquella època. Si t’havies d’adreçar a la població i les autoritats, i a sobre imperativament i amb urgència, la manera més ràpida i fàcil era de fer-ho en català. A més, un català al qual tampoc percebo uns trets de l’alguerès tal com l’entenem ara com a dialecte, és un català bastant estàndard. Això ens dóna moltes dades.”
És per això que el text que publica Vibop és pràcticament el mateix que aleshores, sense haver-se adaptat a un català actual. “Una vegada transcrites totes les cinquanta-set mesures de la versió impresa de 1588 en què em baso, vaig adonar-me que, amb una mica d’atenció, s’entenia, era totalment intel·ligible. N’hi havia prou d’introduir uns matisos en una vintena de paraules, que per desús o perquè vénen de l’italià podien no entendre’s. I més enllà d’aquestes paraules i alguns accents, ho he deixat pràcticament tal com raja. També per demostrar que és un text en català escrit a l’illa de Sardenya però que no cal ser filòleg per a entendre’l o veure de què tracta. Em feia gràcia que hi hagués aquest exercici de fer un salt a una llengua de fa uns quants segles sense haver-la d’actualitzar.”
Una “cura d’humilitat” i un retrobament amb l’Alguer
Crespo explica que va anar a parar al text per casualitat, llegint la portada de BBC News, com fa cada dia. El titular sobre com s’ho feien cinc segles enrere i la fotografia de l’Alguer li van cridar l’atenció. “Tot el 2020 el vam viure pràcticament amb les mateixes mesures que van viure a l’Alguer fa més de quatre-cents trenta anys!” La lectura que en fa no és pas que no hàgim evolucionat gaire, sinó que ho interpreta “com una cura d’humilitat dels humans”. “Per mi, aquest text ens posa davant un mirall: som humans, i els humans som animals. Hem intentat, amb la ciència, la filosofia, etcètera, d’allunyar-nos del regne animal i considerar-nos superiors, o d’una altra espècie, però en el fons estem sotmesos a les lleis de la natura. I la natura, quan vol, ens posa a prova. I quan ens posa a prova, no serveix de res ni creure’ns els més savis ni els més rics.”
També matisa que aquest text no és ben bé una troballa: “Tothom que s’ha interessat una mica per l’Alguer des de fa un segle o dos hi ha passat, és un text ja conegut. Però com passa sempre amb l’Alguer, moltes vegades més que no una descoberta o una troballa, és una redescoberta, un retrobament. L’Alguer es va retrobant, es va redescobrint periòdicament, i ara jo, casualment, m’hi he retrobat.”
“Il dottore della peste”, un mural de Roc Blackblock
Que la il·lustració de la coberta sigui un mural del grafiter Roc Blackblock titulat Il dottore della peste també és, en bona part, fruit de la casualitat. El va pintar a final de gener en una de les parets de la plaça les Tres Xemeneies de Barcelona. Ell mateix ho explicava a Instagram: “Aquest fascinant vestit era un invent de Charles de Lorne per als metges que atenien els pacients de la pandèmia de la pesta negra que data de 1630. A la punta de la màscara amb forma de bec hi posaven preparats de plantes que se suposava que els protegien dels ‘miasmes’ (aires infectes que creien que eren els causants de la pesta).” El dia que Roc Blackblock va fer el primer mural en solidaritat amb Pablo Hasel, juntament amb més grafiters, Martí Crespo va passar-hi a donar un cop d’ull. “Quan me n’anava, en una altra paret em vaig trobar exactament aquest personatge, el metge de la pesta, que era la imatge perfecta per a la coberta. Roc Blackblock l’havia pintat uns pocs dies abans, encara era força net, i li vaig fer la fotografia. És una imatge que ja tenia al cap, perquè ha estat força recurrent, la de metges coberts de cap a peus amb màscares de bec per a combatre aquestes epidèmies. Vaig trucar-li, i va estar molt content d’aparèixer en aquest opuscle.”
View this post on Instagram
“El text agafa un contingut que es va publicar fa quatre segles i mig i es transcriu per explicar la realitat d’ara. I ell va fer igual, va agafar una imatge de fa quatre segles i la va pintar en una paret per expressar la situació actual. Un amb text, un altre amb gràfic, és el mateix missatge.” La casualitat definitiva que posa la cirereta a la publicació d’un opuscle que, diu Crespo, vol ser un record i un recordatori d’aquest temps de pandèmia i confinaments.
