Com es revitalitza una llengua?

Quatre experts del Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi) han publicat La revitalització lingüística, un estudi aprofundit que explica les causes de la pèrdua de diversitat lingüística i les estratègies de revitalització de llengües amenaçades, amb tres casos d’exemple: el sòrab, el nàhuatl i el maori.

Els autors són Albert Badosa Roldós, Alejandro García Matarredona, Alina Moser i Albert Ventayol Boada i han publicat el treball al setmanari digital Nationalia, editat pel Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions (CIEMEN).

L’estudi comença situant el lector amb unes dades que alerten de la velocitat amb què desapareixen les llengües. Es calcula que durant el segle XXI se’n poden morir entre 6.000 i 7.000. Avui, de fet, el 96% de la població parla tan sols el 4% de les llengües.

I què es perd quan es perd una llengua? “Això inclou –diu l’estudi– coneixements generals, coneixements filosòfics, tradicions orals de caràcter musical o literari, coneixements sobre el medi ambient, la medicina, pràctiques culturals i destreses artístiques.” I afegeix: “Per si això no fos prou, la pèrdua de la llengua pròpia és un procés dolorós i té implicacions psicològiques a llarg termini.”

Abans d’entrar a parlar de les causes, l’estudi va a l’arrel: “S’ha demostrat que cap llengua minoritària pot conviure indefinidament amb una llengua majoritària sense acabar desapareixent.”

Què és una llengua amenaçada?

Per determinar si una llengua es pot considerar amenaçada o no, se sol fer servir l’Índex de Risc de Desaparició Lingüística, establert el 2018 per Nala H. Lee i John Van Way. Es mesura el grau de compliment de quatre factors: la transmissió generacional, el nombre de parlants, el pes dels parlants dins la comunitat i els dominis d’ús (per exemple, si la llengua és usada en contexts religiosos i prou o té un ús més generalitzat). D’acord amb aquesta escala, el risc de desaparició més alt és a Austràlia i l’Amèrica del Nord, on gairebé totes les llengües es troben amenaçades; després ve l’Amèrica Central i del Sud, amb prop d’un 75% de les llengües i, a continuació, l’Àfrica, amb un 25%.

Els principals agents d’aniquilació de la diversitat són els estats hereus de la colonització. De fet, les causes principals de la pèrdua de diversitat són les conseqüències de la colonització: la discriminació, la subjugació política i la subordinació econòmica. A causa de tot això, la llengua pròpia acaba essent percebuda pels parlants com un impediment per a millorar socioeconòmicament. Una altra causa és la urbanització i els processos migratoris, perquè en les ciutats hi predominen les dinàmiques d’assimilació lingüística i cultural. I el tercer motiu és la globalització, que fa néixer la necessitat de parlar llengües “globals”.

Motius per a revitalitzar

Entre la gran varietat de motius per a revitalitzar una llengua, la majoria són de caràcter sociològic, més que no pas lingüístic. L’estudi, seguint el lingüista Lenore A. Grenoble, n’estableix una petita llista. En primer lloc, la idea de connectar amb els avantpassats, amb l’herència cultural. El segon motiu és guarir les ferides d’un passat traumàtic; per això cal prendre consciència de l’opressió que ha menat a la pèrdua de la llengua i la cultura. En tercer lloc, hi ha l’afany de construir comunitat; aquest desig esdevé, a més, un motor per al naixement de lideratges. El quart és la voluntat de recuperar o preservar coneixements culturals, científics, etc. En cinquè lloc, el benestar mental i físic aconseguit en qualsevol procés de revitalització, tal com demostren estudis fets en diverses comunitats. Afegim-hi encara que la gent que parla més d’una llengua és mostra menys propensa a tenir malalties degeneratives neuronals.

Com es revitalitza una llengua?

La revitalització d’una llengua amenaçada és un procés lent i complex i, primer de tot, cal molta conscienciació. Cal aconseguir de revertir els processos colonials i eliminar discriminacions, a fi de desenvolupar una autoestima sana entre els parlants. El procés sol partir de la inquietud d’un individu o d’un petit grup amb un propòsit clar: canviar les actituds i els prejudicis envers la llengua. “L’objectiu, al cap i a la fi –diu l’estudi–, sempre és el mateix: estimular l’ús social de la llengua i incentivar-ne la transmissió intergeneracional.”

Les metodologies que s’apliquen molt diverses. Per als infants en edat pre-escolar, un mètode eficaç per a garantir l’ús i la transmissió és el dels nius lingüístics, una mena de llars d’infants en què els nens passen una part del dia immersos en la llengua, sovint amb gent gran que l’ha mantinguda. En l’educació reglada, l’escolarització immersiva és la idònia.

Quant als adults, els mètodes van de les classes fins a l’aprenentatge mitjançant la documentació (texts escrits o orals enregistrats), passant pels programes de mestre-aprenent, en què s’aparella un parlant amb un estudiant per crear una bombolla immersiva en què tots dos fan activitats quotidianes.

Aquests darrers decennis, la tecnologia ha estat un gran ajut en la tasca de revitalitzar llengües. Per una banda, permet de lluitar contra els prejudicis que fan que les llengües amenaçades siguin qualificades de “arcaiques” i, per una altra, fa l’aprenentatge més atractiu per al jovent. En són exemples el projecte Mother Tongues, una plataforma d’aplicació mòbil amb quinze llengües natives amenaçades, o bé iniciatives amb materials multimèdia com ara The Language Conservancy. I s’hi han d’incloure també recursos digitals com Duolingo, amb què es poden aprendre llengües com ara el navaho o el gal·lès.

L’estudi fa èmfasi en els obstacles amb què es troben aquests processos. No és estrany que hi hagi entrebancs, perquè la tasca és titànica: frenar els factors que han fet desaparèixer la llengua. Deixant de banda l’esforç de formar i coordinar un grup promotor, el primer element a combatre és el de les ideologies i actituds negatives, amb prejudicis com ara “no és una llengua”, “parlem malament”, “és lletja”… Després hi ha els problemes polítics, essencialment el recel o l’oposició de les institucions dominants. I cal tenir en compte també les dificultats d’índole econòmica i, sobretot, demogràfica, que solen anar relacionades. 

Tres casos estudiats

El primer cas de revitalització presentat és el sòrab, parlat als länder de Saxònia i Brandenburg, a l’Alemanya oriental. La llengua es va anar mantenint –amb dificultats– fins al segle XX, quan el nazisme va perseguir els sòrabs i se’n va interrompre la transmissió. Malgrat els intents de revitalització del govern comunista de la RDA, es percebia i es percep com una llengua folclòrica, inferior a l’alemany. El 2006 s’estimava que no tenia més de 30.000 parlants, que la mantenien tan sols en l’àmbit privat.

Hi ha dos àmbits en què s’apliquen principalment estratègies de revitalització del sòrab. El primer és una mena de turisme cultural i lingüístic en què es pretén que els sòrabs explotin la seva identitat i n’obtinguin beneficis econòmics. El segon, essencial, és l’educació. En les escoles bilingües els alumnes sòrabs sí que mantenen la llengua familiar, però els alemanys no fan el pas de canviar de llengua perquè no la troben útil. En les escoles d’immersió els alumnes sòrabs consoliden molt bé la llengua i els alemanys sí que l’aprenen, tot i que molts deixen d’usar-la –i l’obliden– quan pleguen.

Una lliçó que s’extreu d’aquest cas és que no hi ha hagut capacitat de crear una cultura popular de resistència. Per una altra banda, les estratègies d’immersió educativa no han acabat de servir per a aconseguir nous parlants.

El segon cas estudiat és el del nàhuatl, que avui dia es parla a gran part de Mèxic. Era la llengua dominant quan hi van arribar els espanyols, que la van respectar i se’n van servir per evangelitzar i relacionar-se amb la població indígena, per bé que amb l’arribada dels Borbons van començar-la a perseguir durament. L’any 2001, es va modificar la constitució i s’hi van reconèixer els drets dels parlants de llengües altres que l’espanyol. 

Avui és parlada encara per més d’1,6 milions de persones, però sobretot en comunitats rurals. És una llengua desprestigiada, que els parlants consideren “bruta”. Els únics monolingües de nàhuatl són gent gran.

El 2003 es va aprovar la llei de protecció dels parlants de llengües indígenes, amb la creació d’una acadèmia i la garantia d’una educació en nàhuatl. L’escola és teòricament bilingüe, però a la pràctica és majoritàriament en castellà. S’hi ha fet un esforç de revitalització a partir de la col·laboració amb membres de comunitats rurals i, en l’àmbit lexicogràfic, s’ha publicat un diccionari nàhuatl de referència.

Fruit de tota aquesta feina, ha millorat el prestigi de la llengua i, consegüentment, l’ús. “La creació de materials –diu el report–, les trobades de parlants i l’estudi de documents històrics han aconseguit estendre la idea que el nàhuatl és una llengua unitària, vàlida i apta per a contextos oficials i acadèmics.”

De tota aquesta experiència, se n’extreuen dues lliçons: en primer lloc, que l’educació bilingüe amb una llengua dominant és contraproduent; i, per una altra banda, que és molt important treballar per arrelar les comunitats indígenes en un context històric.

El darrer cas estudiat i exposat és el del maori, parlat a les illes de Nova Zelanda. A mitjan segle XIX, hi arribà immigració europea en massa i el país es va integrar en el sistema occidental. Llavors començà la repressió de la llengua, amb càstigs físics i tot, cosa que féu baixar l’autoestima lingüística. Per acabar-ho d’adobar, a mitjan segle XX, quan tres quartes parts dels maoris vivien al camp, hi hagué una gran emigració a les ciutats. Avui parlen maori unes 190.000 persones (un 4% dels habitants de Nova Zelanda). Els que tenen menys de seixanta anys són, majoritàriament, nous parlants, que fan servir un maori menys genuí, amb interferències de l’anglès.

Les estratègies de revitalització van començar el 1972 quan grups d’activistes joves i urbans van aconseguir que el govern acceptés la formació de professors de maori. Als anys 1980, hi hagué un canvi important: el govern va passar de veure la llengua i la cultura maoris com un problema a considerar-les un bé necessari per a la prosperitat de les comunitats. De resultes d’aquest canvi, es van començar a obrir els nius lingüístics: llocs de socialització de nens petits amb adults de manera immersiva. En deu anys (1984-1993) el nombre de nius va créixer de 330 a 809. Amb l’impuls dels nius, es van desplegar les kura kaupapa maori, escoles immersives de llengua i cultura maoris. I fins i tot les escoles d’estil occidental ofereixen graus diversos d’immersió. S’ha comprovat que els maoris que estudien en escoles de cultura maori obtenen més bon resultat que els qui estudien en escoles occidentals. Per una altra banda, el 1983 es va començar a emetre ràdio en maori i el 2004 va obrir la televisió nacional maori.

Una estratègia molt important en aquest cas és la de les “cases de parla”, que formen un membre de la família perquè esdevingui parlant competent i expandeixi l’ús de la llengua per la família. El govern esmerça un milió i mig de dòlars a aquesta iniciativa.

El resultat d’aquestes accions és un augment de parlants, sobretot gràcies a haver vinculat l’ús de la llengua amb la promoció d’estils de vida i de cultura tradicional maori. També s’ha aconseguit que l’educació sigui un dels entorns principals d’ús de la llengua. I algunes d’aquestes estratègies, sobretot els nius lingüístics, han esdevingut referència com a mètode per a revitalitzar una llengua.

Entre les lliçons que ens ensenya el cas del maori, n’hi ha un d’essencial: si l’actitud del govern és positiva es poden impulsar molts projectes. Però s’ha de tenir present que el govern no hauria fet cap pas si no hagués estat per la lluita d’organitzacions indígenes que van reclamar els seus drets. 

I el català què?

La llengua catalana no és, estrictament, una llengua amenaçada, però pot esdevenir-ho d’ací a poc temps. Ara ja es pot dir que és una llengua en recessió, tal com indiquen les dades (vegeu, per exemple, el darrer report de la Plataforma per la Llengua). En algunes àrees, com ara Catalunya Nord, la situació de la llengua pròpia és comparable a algun dels casos descrits (pràcticament no hi ha transmissió generacional i el català “s’amaga” de la vida pública). 

Per una altra banda, veient els canvis d’ús en la població infantil i juvenil, potser caldria posar molta atenció als perjudicis de la globalització. Pensem en les hores i hores de vídeo en castellà que consumeixen els nostres fills i néts, que acaben assumint que aquesta és la llengua d’expressió espontània. De segur que això té relació amb uns fenòmens nous –i alarmants–, com ara infants catalanoparlants que fan servir el castellà com a llengua de joc, o joves –també de famílies catalanoparlants– que no tenen cap mirament ni cap dubte a fer tots els vídeos de TikTok o d’Instagram en castellà.

Una llengua com la nostra, en recessió, no és una llengua amb una amenaça més o menys imminent?