Com és que no érem 400.000…?

Ahir, un periodista que semblava donar la raó sense voler a Vicent Partal quan parla del temps-esdeveniment, ens venia a dir, amb referència a la protesta de diumenge contra l’ampliació de l’aeroport –dels aeroports–, que Barcelona es quedaria amb els laments mentre que Madrid, on ningú no es queixa de res, pujaria un cop més al cel i ens sobrevolaria gràcies a Barajas i més artefactes d’estat. De passada, el periodista feia esment de la manifestació nazi al barri de Chueca, però, en aquest cas, no se li va ocórrer de treure-hi Barcelona: aquí, la gent, probablement, no ens hauríem limitat a mirar-nos-ho des de la barrera, o a posar denúncies a l’Autoritat; a canvi, probablement, hauríem rebut les castanyes de la nostra policia autonòmica. Els senyors aquests que blasmen la “protesta”, el “No a tot” i més expressions de la revolta contra un ordre injust i una vida mesquina, ignoren, o volen ignorar, que Barcelona i Catalunya, en particular, i els Països Catalans, en general, són el que són no pas gràcies a empresaris i buròcrates, sinó mercès a la lluita sostinguda, en el temps i en l’espai (que, aquí, sempre hem exalçat cridant: “Visca la Terra!”), del seu poble, de la gent a la menuda, dels de baix que han aixecat la nació pam a pam i gota de sang a gota de sang, sense falsos romanticismes ni idealismes tronats: amb la força material i la raó que donen la lluita per la vida. I sobre això s’ha edificat la civilització industrial que els ha girat l’esquena a cada tombant de la història. (Sigui dit de passada, que Barcelona, sense anar més lluny, fos capaç de muntar, actualitzats, qualque “rebombori del pa”, o “bullanga”, o “jamància”, o “tancament de caixes”, significaria un pas de gegant, contra aquell temps-esdeveniment que no reconeix passat ni espera futur, ara que la dita informació se l’emporta el vent i la memòria és corrompuda pels que s’arroguen el poder de fer-ho.)

Però, en aquest paper, jo volia celebrar l’èxit de la manifestació de diumenge passat. No eren els 90.000 que van dir els convocants, però tampoc els 10.000 de la guàrdia urbana: posem, seguint càlculs, per exemple, de la Directa, que fossin 25.000, amb una espinada ferma i decidida de 8.000 del Baix Llobregat, la comarca més afectada pels desficacis de la burocràcia estatal, l’estultícia de l’empresariat i la complicitat dels mitjans que els fan de portaveu. El dia que el Baix Llobregat en pes faci com els de les Terres de l’Ebre amb el transvasament, s’haurà guanyat una batalla. Però, la guerra? Ja fa temps que el sistema treballa a llarg termini per reabsorbir les conseqüències dels seus desficacis passats: en podem dir “capitalisme verd”, oportunament denunciat per Marina Garcés des de la tribuna. Però una economia “verda” sota el capitalisme és capitalisme adjectivat per amagar-ne la naturalesa genuïnament depredadora. La “política” ja farà el treball d’apaivagar qualsevol efecte a llarg termini que amenaci les bases reproductores del sistema: les comissions, les taules de negociació, els acords pressupostaris i els columnistes a tant la peça no hi són per a re. I als que pretenguin que només diguem no, o que vulguem resultats immediats, els direm que no hem conegut cap centre de treball en què l’amo ens digués: “No pateixis, xiquet, que ja t’explotaré demà.” De manera que si hi ha res que exigeixi beneficis més immediats és, justament, el capitalisme. I és aquí on volia anar a parar. La sensació que fa tot plegat és que per un mecanisme mental comprensible i, òbviament, verificable per la posició dels grups socials al si del sistema, la qüestió de l’aeroport semblaria un afer especialitzat: “ecològic”, “ambiental”, o, com deia La Vanguardia en un editorial vergonyós, “ideologia de moda”. Res de més llunyà, naturalment. Però anem a pams. Que els defensors de la terra –diguem-ho clarament, amb aquest èmfasi– siguin la punta de llança en la lluita popular, és lògic, legítim i desitjable. Igual que ho és la mobilització dels habitants de les comarques més afectades. Però, en els missatges finals de la manifestació, hi vaig trobar un accent massa particular, per molt alternatiu que es volgués, en l'”economia”, els efectes “socials”, la “preservació” de la naturalesa, però… i la “política”?

És clar que se’ns dirà que “tot” és política, però, en temps d’informació efímera, de fake news encegadores i de memòria, com hem dit, corrompuda, hem de distingir finament què volem dir amb “política”. Aquí al mig hi ha una política d’estat ben coneguda i apamada: centralisme ultrancer, explotació regional, caixa comuna i repartiment de beneficis des de les burocràcies ministerials, inclosos fons de rèptils ocasionals. Aquí al mig hi ha una política autonòmica sense poder real d’intervenció que no sigui pagar els plats trencats del descrèdit quan aixeca el ditet per dir “no” per sotmetre’s seguidament als avatars de taules de diàlegs manifasseres. Aquí al mig hi ha una combinació de capitalisme privat i capitalisme d’estat ben greixada per resoldre els grans i els petits afers de la vida quotidiana en favor de l’empresa pròpia, aliena, global i globalitzada. I aquí al mig hi ha una política que posa un ciri al déu del progressisme verd i un ciri a la “bona voluntat” d’un estat espanyol –potser perquè els que defensen aquella política formen part del govern d’aquest estat– que ens explota, ens asfixia i ens vol submisos a la seva magna voluntat.

Què s’hi trobava a faltar, doncs, diumenge? S’hi trobava a faltar la política nacional, que no pot ser sinó d’alliberament en tot el que pertoca a l’economia i la societat. S’hi trobava faltar una reivindicació com ara “els aeroports, per a nosaltres sols”, o dit d’una altra manera: AENA a conrear aeroports deficitaris amb els tristos guanys de Barajas, que, aquí, ja ens ho manegarem sense ella. O sigui: nacionalització dels aeroports catalans i s’ha acabat el bròquil. I mentre això no formi part del programa de lluita com a aglutinador de totes les batalles per arribar, els 400.000 de la Diada d’enguany, malgrat els esforços de la sectorial de l’ANC, no hi seran. (Ni que fossin la meitat, si concedim que, al si de l’independentisme, un sector sembla voler posar un ciri al déu dels ànecs de la Ricarda i un ciri al diable dels voltors del capitalisme especulatiu.)

Si aquesta ha de ser una “lluita compartida”, hi cal, doncs, una jerarquia: la defensa de la naturalesa ha de formar part del programa nacional d’alliberament; contràriament, serà fagocitada, reabsorbida i regurgitada pel capitalisme i el seu estat en forma d’ideologia ad hoc (“tot serà verd”, “celebrem la vida” i més galindaines: només cal seguir l’evolució dels anuncis a la televisió) per amagar la destructivitat del sistema amb la vida.

On no hi ha claredat política nacional pròpia respecte de tots els problemes econòmics i socials, hi ha política nacional de l’estat opressor i espoliador.