04.09.2017 - 22:00
El programa nuclear de Corea del Nord ha fet un tomb inexplicable. De sobte, els míssils nord-coreans volen bé i cauen on han de caure. I, de sobte també, l’explosió d’una possible bomba d’hidrogen té una capacitat de destrucció, pel cap baix, cinc vegades superior a la que tenia. Dins Corea del Nord, s’hi manté el secretisme habitual, però a fora hi ha una intriga enorme: què ha canviat? Com és que, tot d’una, un programa que resultava tan poc creïble –amb tants errors– comença a rutllar?
Tots els governs i els experts independents del món s’han fet la mateixa pregunta i han començat a analitzar, adeleradament, les fotografies i els vídeos dels llançaments recents; en cerca d’alguna dada, alguna pista que els pogués aclarir el misteri. Michael Elleman, un expert en fabricació de míssils de l’International Institute for Strategic Studies de Londres, sembla haver trobat la clau que explica el canvi. I és ben sorprenent.
El llançament de dos míssils intercontinentals des de Corea del Nord aquest estiu ha encès totes les alarmes. Corea del Nord fa deu anys que malda per crear míssils prou grans i estables que serveixin per a atacar països allunyats, especialment els Estats Units. Fins ara havia aconseguit algun èxit menor, però tothom creia que tenia poques possibilitats de fabricar un vehicle capaç de fer un vol intercontinental amb garanties. Millorava tècnicament, però a poc a poc, i els experts occidentals no consideraven que pogués fer un atac real més enllà de Corea del Sud o el Japó. Aquests experts són els que van restar esbalaïts de veure el vol dels ICBM llançats aquest estiu.
Corea del Nord és una societat molt tancada i obtenir-hi informació sobre el seu programa nuclear esdevé molt difícil. De manera que els experts s’han acostumat a mirar amb el màxim detall les fotografies i els vídeos on ritualment Kim Jong-un apareix inspeccionant els míssils, amb alguns dels científics que teòricament els han creats. Ningú no pot assegurar que les fotografies corresponguin a les armes reals, però, detall a detall, s’han anat reconstruint les peces d’un trencaclosques complicat que ens duu molt lluny de Corea.
Quan Elleman va analitzar les fotografies, es va sorprendre del disseny nou dels motors que impulsaven el coet. Els havia vists abans, i després de comparar la seva gran base de fotografies ho va poder confirmar: eren idèntics a un tipus de motor que havia propulsat una generació de míssils soviètics. Una generació de motors, poca broma, capaç d’enviar deu caps nuclears a distàncies intercontinentals.
La pregunta immediata era si podia ser que aquell coet hagués estat desenvolupat a Corea del Nord. I la resposta va ser unànime: no. A Corea no hi ha cap fàbrica capaç de crear un enginy com aquell. Els coreans no n’havien aconseguit els plans i l’havien fabricat. La cosa era molt més complicada: algú els havia venut parts cabdals del sistema de míssils soviètics. El pas següent era escatir qui.
El format dels coets propulsors, després d’analitzar totes les fotografies disponibles, va permetre de vincular la peça amb la fàbrica. A l’antiga URSS, només dues fàbriques podien crear un coet com aquest, el més gran de tots. L’una és a Rússia i l’altra, a Ucraïna. Tot indica que aquesta darrera és la fàbrica que, no se sap com, ha venut als nord-coreans la tecnologia que necessitaven, molt probablement de manera clandestina.
La fàbrica en qüestió, Yuzmash, és a Dnipró, al centre d’Ucraïna, i ha passat una crisi molt dura des del 2014, després del refredament de les relacions entre Rússia i Ucraïna. Abans, subministrava míssils i material de recanvi a l’exèrcit rus. Però quan el president pro-rus d’Ucraïna Víktor Ianukòvitx va ser apartat del poder van deixar d’arribar-hi comandes i l’enorme factoria va entrar en crisi.
D’això, sembla que n’han tret profit els nord-coreans, que, no se sap com, han pogut adquirir si més no dos coets i els han poguts traslladar d’Ucraïna a Corea del Nord sense que hagin alçat sospites.
Yuzmash, com era previsible, ho ha negat tot. Les condicions imposades a una fàbrica com aquesta per evitar la disseminació de tecnologia militar són molt estrictes. El govern ucraïnès també ha negat cap participació en aquest intercanvi. Però els experts no tenen cap dubte que els coets en provenen i la majoria estan segurs que les autoritats ucraïneses actuals –grans aliades dels Estats Units– no n’estan al corrent.
Ni les sancions de l’ONU, ni la intensa vigilància de tots els estats occidentals i Rússia ni els controls del govern ucraïnès no sembla que hagin servit, doncs, per a detectar i impedir aquesta compra al mercat negre que té mig món espantat i que pot canviar les relacions de força a l’Àsia i potser al món sencer.
