18.10.2020 - 20:00
|
Actualització: 19.10.2020 - 08:29
Nou mesos després de la pandèmia, Europa continua essent una de les regions més afectades per la covid-19. Deu dels vint països amb el nombre més gran de morts per milió de persones són europeus. Els altres deu són a Amèrica. Això inclou els Estats Units, que tenen el nombre més gran de casos i morts confirmats del món.
La major part de l’Àfrica i l’Àsia, per contra, sembla que encara se salva. Dels països amb morts relacionades amb la covid-19, els deu amb el nombre més petit de morts per milió es troben en aquestes dues parts de món. Però l’èxit de la gestió de la pandèmia a gran part del món en desenvolupament continua sense ser reconegut.
Naturalment, tot un seguit de factors poden explicar els nivells més baixos de la malaltia al món en desenvolupament: enfocaments diferents per a registrar les morts, el perfil demogràfic jove de l’Àfrica, l’ús més sovintejat d’espais a l’aire lliure, o possiblement fins i tot els alts nivells d’anticossos potencialment protectors obtinguts d’unes altres infeccions.
Però la incertesa estatística i la biologia favorable no ho diuen tot. És evident que alguns països en desenvolupament han millorat la situació en respondre abans i amb més força contra la covid-19. Molts tenen el llegat de SARS, MERS i Ebola a la seva memòria institucional. A mesura que els països industrialitzats han lluitat contra la malaltia, gran part del món en desenvolupament ha mostrat silenciosament notables nivells de preparació i creativitat durant la pandèmia. No obstant això, el món desenvolupat para poca atenció a què fan i a com se’n surten.
Quan s’analitzen les estratègies reeixides, són les experiències d’unes altres nacions desenvolupades –com ara Alemanya i Nova Zelanda– les que són citades predominantment per periodistes i polítics. Hi ha una aparent manca de voluntat d’aprendre dels països en desenvolupament, un punt cec que no reconeix que ‘els seus’ coneixements locals poden ser igualment rellevants per als ‘nostres’ problemes del món desenvolupat.
Com que és probable que els brots infecciosos es facin més freqüents arreu del món, això ha de canviar. Hi ha molt per a aprendre dels països en desenvolupament quant a lideratge, preparació i innovació. Però la pregunta és: què impedeix a les nacions industrialitzades d’atendre les lliçons del món en desenvolupament?
El bon lideratge arriba molt lluny
Quan es tracta de gestionar les malalties infeccioses, els països africans demostren que l’experiència és el millor mestre. El butlletí setmanal de l’Organització Mundial de la Salut sobre brots i més emergències va mostrar que a final de setembre, els països de l’Àfrica subsahariana s’ocupaven de 116 casos de malalties infeccioses en curs, 104 brots i 12 emergències humanitàries.
Per als estats africans, la covid-19 no és un problema singular. Es gestiona a més a més de la febre de Lassa, la febre groga, el còlera, el xarampió i moltes més malalties. I aquesta experiència fa que aquests països estiguin més alerta i disposats a desplegar els seus escassos recursos per aturar els brots abans no es generalitzin. La seva consigna podria resumir-se així: actuar amb decisió, actuar junts i actuar ara. Quan els recursos són limitats, la contenció i la prevenció són les millors estratègies.
Això és evident en la manera com els països africans han respost a la covid-19, des del ràpid tancament de les fronteres fins a la demostració d’una forta voluntat política per a combatre el virus. Mentre, per exemple, la Gran Bretanya vacil·lava i es deixava portar pel somnambulisme cap a la pandèmia, Maurici –la desena nació més densament poblada del món– va començar a examinar les arribades als aeroports i a posar en quarantena els visitants dels països d’alt risc. Això va ser dos mesos abans que s’hi detectés el primer cas.
I al cap de deu dies d’anunciar-se el primer cas a Nigèria, el 28 de febrer, el president Muhammadu Buhari ja havia establert un grup de treball per a dirigir la resposta de contenció de país i mantenir-lo a ell i el país al dia sobre la malaltia. Compareu això, per exemple, amb el Regne Unit, on el primer cas va ser el 31 de gener: el pla d’acció de la covid-19 no hi va ser revelat fins a principi de març. I en el període intermedi es diu que el primer ministre, Boris Johnson, es va perdre cinc reunions d’emergència sobre el virus.
Els dirigents africans també han demostrat un fort desig de col·laborar a la lluita contra el virus, una actitud hereva del brot d’Ebola a l’Àfrica occidental de 2013-2016. Aquella epidèmia va posar en relleu que les malalties infeccioses no respecten fronteres i va portar la Unió Africana a crear els Centres d’Àfrica per al Control i la Prevenció de Malalties (CDC).
A l’abril, els CDC de l’Àfrica van posar en funcionament l’associació Partnership to Accelerate COVID-19 Testing per a accelerar les proves de la malaltia. I l’associació s’esforça per augmentar la capacitat de fer proves i formar i desplegar els treballadors sanitaris a tot el continent. Ja ha subministrat equip de laboratori i reactius per a proves a Nigèria, i ha fet arribar treballadors de salut pública del Cos de Voluntaris de Salut d’Àfrica a tot el continent per lluitar contra la pandèmia, tot aplicant els coneixements adquirits en la lluita contra l’Ebola.
La Unió Africana també ha establert una plataforma continental per a l’adquisició de subministraments mèdics i de laboratori: la Plataforma de Subministraments Mèdics per a l’Àfrica (AMSP). Aquesta plataforma permet als estats membres de comprar equip mèdic certificat –com ara equips de diagnòstic i de protecció personal– amb més eficàcia en relació amb els costs, mitjançant la compra a l’engròs i una logística millor. Això també augmenta la transparència i l’equitat entre els membres, tot reduint la competència per subministraments crucials. Comparem això amb les tàctiques encavalcades que fan servir alguns països desenvolupats quan competeixen per les trameses d’equip mèdic.
L’AMSP no és única. La Unió Europea té una plataforma similar: l’Acord d’Adquisició Conjunta. No obstant això, un començament accidentat, juntament amb processos lents i excessivament burocràtics, va dur alguns països a establir aliances paral·leles en un intent d’assegurar l’accés a futurs vaccins. L’AMSP va evitar-ho gràcies al fet que la Unió Africana va cedir el seu desenvolupament al sector privat sota la direcció del multimilionari de Zimbabwe Strive Masiyiwa, que va reunir els coneixements tècnics necessaris per a desenvolupar ràpidament una plataforma que funcionés bé, aprofitant els seus contactes i negocis als sectors digital i de les telecomunicacions.
Això va contribuir a la popularitat de l’AMSP entre els venedors i va crear una gran demanda dels estats membres. Ara es preveu d’ampliar l’accés als hospitals i les autoritats locals aprovats pels estats membres, i que s’inclogui el suport addicional dels donants –com ara la Fundació Bill i Melinda Gates i la Fundació MasterCard. Un cop més, una acció decisiva, centrada en la instauració d’un lideratge fort, ha donat fruits.
El lideratge de la situació covid-19 no s’ha limitat als països africans. El govern vietnamita ha estat àmpliament elogiat per la seva clara i atractiva campanya de salut pública. Hom li ha atribuït el mèrit d’haver unit el país i d’haver aconseguit una gran acceptació dels esforços per a controlar el virus.
El Vietnam també ha demostrat que un bon lideratge implica actuar sobre la base de les lliçons del passat. El brot de SARS del 2003 va propiciar una forta inversió en infraestructura sanitària, amb un augment anual mitjà del 9% de la despesa en salut pública entre el 2000 i el 2016. Això va donar al Vietnam un avantatge durant les primeres fases de la pandèmia.
L’experiència del Vietnam amb el SARS també va contribuir a l’elaboració d’estratègies de contenció eficaces, que incloïen mesures de quarantena basades en el risc d’exposició i no en els símptomes. Els països europeus, que van rebre advertiments que la seva preparació per a la pandèmia no estava a l’altura de feia anys, haurien de prendre’n nota. El Vietnam té un dels índexs més baixos de mortalitat per covid-19, només trenta-cinc persones hi han mort fins ara.
Finalment hi ha l’exemple de l’Uruguai. Té el percentatge més alt de gent més gran de seixanta-cinc anys de l’Amèrica de Sud, una població majorment urbana –només el 5% dels uruguaians no viuen en ciutats– i una frontera terrestre difícil de controlar amb el Brasil, de manera que hauria de ser un probable focus d’infecció. No obstant això, s’ha aconseguit de frenar el brot sense imposar el blocatge.
Entre els ingredients de la resposta reeixida del Brasil, hi ha les estratègies de proves agressives i primerenques i la humilitat de demanar a l’OMS informació sobre les millors pràctiques.
Juntament amb Costa Rica, l’Uruguai també va introduir una reducció temporal dels sous dels funcionaris públics més ben remunerats per a ajudar a finançar la resposta a la pandèmia. La mesura va ser aprovada per unanimitat al parlament i va contribuir a assolir alts nivells de cohesió social.
Naturalment, el lideratge fort no es limita al sud global –Alemanya i Nova Zelanda obtenen les millors qualificacions–, ni tots els països del sud tenen un lideratge efectiu –pensem en el Brasil. Però els exemples anteriors mostren que un bon lideratge –actuant ara, actuant amb decisió i actuant junts– pot contribuir en gran manera a compensar la relativa manca de recursos dels països.
Fer més amb menys
Es diu que la necessitat és la mare de tots els invents –on els diners són escassos, l’enginy abunda. Això ha estat tan cert durant la pandèmia com en qualsevol altre moment, i és una altra lliçó que el món desenvolupat faria bé de considerar.
Al principi de la pandèmia, el Senegal va començar a desenvolupar una prova de la covid-19 de deu minuts de durada que costa menys d’un dòlar i que no necessita un equip de laboratori sofisticat. Així mateix, els científics de Ruanda van desenvolupar un algoritme enginyós que els va permetre de provar moltes mostres simultàniament en posar-les en comú. Això va reduir els costs i els terminis de lliurament, cosa que en última instància va fer que més persones se sotmetessin a les proves i que s’obtingués un millor panorama de la malaltia al país.
A l’Amèrica Llatina, els governs han adoptat la tecnologia per monitorar els casos de covid-19 i enviar informació de salut pública. Colòmbia ha desenvolupat el CoronApp, que permet als ciutadans de rebre diàriament missatges governamentals i veure com es propaga el virus al país sense esgotar les dades. Xile ha creat una prova de coronavirus de baix cost i no patentada, cosa que permet que se’n beneficiïn més països de renda baixa.
Els exemples d’iniciativa empresarial i innovació al sud global no es limiten al camp biomèdic. A Ghana, un antic pilot, l’empresa del qual s’especialitza en la fumigació de cultius, va tornar a fer servir els seus avions teledirigits per a desinfectar mercats a l’aire lliure i més espais públics. Amb això es va aconseguir fer ràpidament i a baix cost una feina que normalment hauria requerit unes quantes hores i mitja dotzena de persones. I a Zimbabwe, l’obertura de botigues de queviures en línia ofereix noves oportunitats als venedors d’aliments per a mantenir els clients que desconfien de les compres en persona.
Si bé són exemples acuradament seleccionats, il·lustren la importància de la capacitat d’innovar en condicions d’escassetat: la ‘innovació frugal‘. Demostren que les solucions simples, barates o improvisades poden resoldre problemes complicats.
Per què no se segueixen aquests exemples?
Aquesta pandèmia és una nova crida d’atenció al món. Des de l’Ebola i el Zika, els governs de tot el món han sabut que han d’augmentar el programa de ‘preparació mundial’. Sovint es diu que quan es tracta de pandèmies, el món és tan feble com el seu punt més feble.
No obstant això, l’acció global requereix anar més enllà dels interessos nacionals per identificar-se amb les necessitats dels altres. D’això en diem ‘solidaritat mundial’. A diferència de les relacions de solidaritat dins els estats nacionals –que es basen en un idioma, una història, una ètnia–, les relacions mundials han de reconèixer la interdependència dels diversos actors. La solidaritat mundial és tan difícil d’aconseguir perquè ha d’encabir les diferències en compte de basar-se en el fet comú.
La pandèmia ha demostrat per què necessitem la solidaritat mundial. La globalització ha fet que els països siguin interdependents, no tan sols econòmicament sinó també biològicament. No obstant això, aquests últims mesos han prevalgut les posicionss aïllacionistes. Des de la retirada del finançament a l’OMS dels Estats Units fins a la negativa del Regne Unit a participar en l’Acord d’Adquisició Conjunta de la UE, els països segueixen estratègies de ‘faci-ho vostè mateix’. Dins aquest context d’interiorització, no és estrany que les nacions industrialitzades no aprofitin les lliçons de l’Àfrica, l’Àsia i l’Amèrica Llatina.
No és pas falta de reconeixement que hi ha coneixements i experiència fora del món desenvolupat; és només que aquests coneixements no es consideren importants ateses les diferències estructurals entre els països desenvolupats i els països en desenvolupament. Sobre aquest punt, considerem aquest últim exemple.
Entre començament d’abril i final de juny, la Fundació de Desenvolupament Rural amb seu a la província de Sind, al Paquistan, va reduir per si sola la propagació de la infecció a la regió en més del 80%. Ho va fer involucrant-hi les comunitats mitjançant campanyes d’informació i mesures de sanejament. També s’han desplegat amb èxit enfocaments a escala comunitària a la República Democràtica de Congo i a Sierra Leone. Durant els brots d’Ebola d’aquests països, en comptes de dependre de la tecnologia i les aplicacions, les autoritats van capacitar la població local per a substituir-les en el rastreig de contactes en persona.
Aquestes estratègies a escala comunitària van ser defensades per experts del món desenvolupat. No obstant això, tot i la clara necessitat actual, els enfocaments de baix cost provats i comprovats com aquest continuen essent poc utilitzats als països d’alts ingressos. S’han desestimat en favor de les solucions d’alta tecnologia, que fins ara no han demostrat ser més eficaces.
El problema, com il·lustra aquest exemple, és la persistència d’un discurs omnipresent a la salut mundial que presenta els països industrialitzats com a ‘avançats’ en comparació amb el món en desenvolupament ‘endarrerit’ o ‘pobre’, com el descriu Edward Said en el seu llibre fundacional Orientalisme. El fracàs d’Europa a l’hora d’aprendre dels països en desenvolupament és la conseqüència inevitable dels discursos històricament arrelats de desenvolupament i subdesenvolupament que mantenen la idea que l’anomenat món desenvolupat ho ha d’ensenyat tot i no ha d’aprendre res.
Però si la covid-19 ens ha ensenyat res, és que aquests temps exigeixen que requalifiquem les nostres percepcions del coneixement i l’experiència. Una ‘segona onada’ fa impacte a Europa però molts països de l’hemisferi sud són encara enmig de la primera. El programa mundial de preparació, tan discutit, requerirà que les respostes es gestionin de manera molt diferent de com hem vist fins ara, amb la solidaritat i la cooperació mundial al capdavant i al centre. Un començament saludable seria que els països desenvolupats es desfessin de la seva mentalitat de ‘derrotar el món’, conreessin la humilitat de comprometre’s amb països als quals normalment no miren, i n’aprenguessin.
Maru Mormina és investigadora sènior i assessora en ètica global a la Universitat d’Oxford i Ifeanyi M Nsofor és senior atlantic fellow en Equitat de Salut a la George Washington University. Aquest article ha estat publicat originalment a The Conversation amb el títol de What developing countries can teach rich countries about how to respond to a pandemic.
