L’UCI dels gegants: el taller sorprenent de Solsona

És cap de setmana de Corpus i, per tant, també de processons i cercaviles geganteres. La cultura popular surt amb força per les places i carrers de pobles i ciutats, i totes les colles volen mostrar els gegants amb les seves millors gales. Al Taller d’Escultura Casserras de Solsona fa més de seixanta anys que treballen en la construcció, restauració i conservació d’imatgeria festiva, com ara gegants, gegantons, capgrossos i bestiari. Aquests dies han treballat per posar-ne molts a punt: afegir capes de pintura, reparar esquerdes, repassar zones escantonades, cosir vestits, etc. En són un exemple els geganters de l’Hospitalet de Llobregat, que dimecres recollien la parella de gegants després d’haver passat uns quants dies al taller per a poder-los passejar aquest cap de setmana. A principi de mes els hi tornaran a dur per a fer-ne una restauració més exhaustiva, d’un parell de setmanes.

Teresa Casserras, Sessa, i Ferran Fontelles són els artesans que actualment treballen i gestionen el taller, que té més de seixanta anys d’història. Ens n’obren les portes per poder-nos explicar en primera persona com és la seva feina el dia a dia.

La història del Taller Casserras

Per parlar del Taller d’Escultura Casserras cal remuntar-se a l’any 1952, quan Manel Casserras i Lola Solé (avis de Sessa Casserras) van obrir una sastreria al bell mig de Solsona. Un local de sostre baix que també servia de punt de trobada dels seus amics. Amb els anys, Manel Casserras va desenvolupar més facetes artístiques: pintures, caricatures, decorats de teatre, caps de biga de fusta, restauracions d’obres públiques i escultures. Fins que, un dia, va crear els seus primers gegantons. Van agradar tant a la gent de la ciutat, que el batlle d’aleshores va encarregar-li de recuperar els Gegants Vells de Solsona (Goliat i la Geganta Vella), perduts durant la guerra del 1936-1939. Era el 1959. No són uns gegants qualssevol, per això es poden veure en comptades ocasions, a fi de conservar-los tan bé com sigui possible.

L’excepcionalitat dels Gegants Vells és per la manera amb què han estat construïts: seguint el model de l’Escola Catalana, que preserva el mètode tradicional de creació de gegants a partir de materials com ara el cartó pedra, la pintura a l’oli, els ulls de vidre i els vestits amb teixits de molta qualitat, que permeten de conservar-los més bé. És el mateix mètode que han conservat les generacions posteriors a Manel Casserras: primer, el seu fill, Josep Manel Casserras, i ara, la seva néta, Sessa Casserras. També és el mètode que els diferencia de la resta de tallers, que treballen sobretot amb materials moderns, com ara fibra de vidre, silicones, làtex i pintures acríliques. Materials que, segons que apunta Sessa Casserras, no són adients per a les peces centenàries.

“Fa trenta anys, cap als vuitanta i els noranta, es va posar de moda treballar amb aquests materials més moderns, com ara la fibra de vidre amb resina de polièster. No hi guanyes ni per pes ni per conservació. No hi ha res com el cartó pedra, és un material molt agraït”, comenta Casserras. Era la mateixa època en què els gegants i les colles geganteres tornaven a prendre protagonisme als carrers, després de tants anys de dictadura franquista. “Molts pobles i ciutats van perdre les seves festes durant la dictadura. I cap als anys vuitanta, es van començar a recuperar, fins al punt que també es va estendre a pobles on no hi havia hagut mai la tradició dels gegants. Hi va haver un boom de creació de gegants nous.” Actualment, treballen en la reconstrucció, restauració i creació de nous gegants, com ara els d’Organyà, que es presentaran públicament d’ací a poques setmanes. “Quan no és una restauració, és un vestuari nou, una peça nova… I també fem figures més petites, escultures, etc.”, diu Casserras.

Tan sols un any més tard d’haver recuperat els Gegants Vells, el 1960, Manel Casserras va començar a rebre més encàrrecs, com ara la restauració dels Gegants del Pi de Barcelona. A partir d’ací, la conservació i restauració de gegants i imatgeria festiva al Taller Casserras va prendre el relleu de la sastreria, que va acabar tancant el 1973, quan Lola Solé es va morir. Casserras ho explica així: “Uns anys abans s’havien trobat les restes dels Gegants del Pi històrics a la Basílica. Es va voler recuperar el que havien estat aquestes figures històriques i li ho van encarregar al meu avi. Van venir a portar les restes al taller. El meu avi va començar a reconstruir-los a partir del que s’havia trobat. A partir d’aquí, van començar a arribar encàrrecs de tot arreu.”

Ben aviat, el local de la sastreria es va fer petit. “Tenia el sostre molt baix. No es podien ni posar a peu dret!”, exclama Casserras mentre el descriu. Tot i això, no va ser fins a final dels anys vuitanta que Josep Manel Casserras no va fer construir un taller nou, situat als afores del poble, el taller actual. Molt més ampli i, sobretot, prou alt per a cabre-hi drets, ells i els gegants.

Família d’artistes… i científics

Sessa Casserras va llicenciar-se en biotecnologia per influència de la mare, biòloga i professora. També té un màster en biomedicina, i va treballar durant dos anys en una investigació mèdica a Barcelona. Però el món de l’artesania li cridava molt més l’atenció, perquè és el que havia vist i viscut de petita: primer amb l’avi i després amb el pare. “Vaig adonar-me que el que m’agradava era estar-me aquí, a Solsona, i treballar en aquesta professió. Quan va morir el meu pare, ara fa nou anys, vaig decidir estudiar restauració i conservació i agafar-li el relleu.”

Ferran Fontelles, la seva parella, també és biòleg, però ara fa vuit anys que va decidir de dedicar-se de ple al taller i ajudar-la. Però a vegades amb quatre mans no en fan prou i sovint necessiten cercar ajuda externa, sobretot per al vestuari. És per això que les modistes i cosidores de Solsona també hi tenen un paper clau. I, quan cal, fins i tot la família s’arremanga per donar un cop de mà. “La meva germana és farmacèutica, però quan cal, també ens ajuda. Igual que la meva mare. Això és una cosa molt familiar”, explica Casserras.

Com es construeix un gegant? El procés de creació

Sessa Casserras remarca que un dels principals objectius del taller és dignificar les figures. “Intentem de recuperar-les tal com havien estat o tal com haurien de ser per dignificar-ne la imatge. Recuperar les tonalitats, els acabats, la pintura a l’oli…” Els gegants que surten del Taller Casserras són peces úniques i especials. “Tots els gegants que fem aquí són un model únic, això vol dir que, per a cadascuna de les figures que fem, en construïm una escultura”, diu. Què vol dir, això? Com es fa un gegant de zero? Sessa Casserras ho explica d’una manera molt més senzilla que no és realment i que es podria resumir en tres passos: primer, creen el bust del gegant amb fang, allò que anomenen “les escultures”. Després, emmotllen el bust en guix per aconseguir-ne el negatiu i, finalment, omplen el negatiu de cartó pedra que enganxen amb cola de conill per aconseguir la figura. Una vegada tenen la peça, la pinten amb pintura a l’oli i la vesteixen. Tot plegat, seguint el model de l’Escola Catalana.

Però, com tot, el món geganter també ha evolucionat. Ja no solament fan gegants tradicionals, sinó que també en fan d’estil caricaturesc, una imatge paròdica i burlesca dels gegants de la Festa Major. Els primers d’aquesta mena els va crear Manel Casserras el 1978. Els va batejar amb el nom de Gegants Bojos, i es caracteritzen per tenir els braços mòbils i mans i pits d’espuma, i fer ganyotes. “Són gegants pensats per interactuar amb la gent”, aclareix Casserras. Van ser els primers d’aquest estil, que ben aviat també es van estendre pel país.

És evident, doncs, que al Taller d’Escultura Casserras no solament reconstrueixen figures festives. També creen la història dels gegants.