14.04.2024 - 03:53
|
Actualització: 14.04.2024 - 22:20
1. Què ha passat?
Aquesta nit l’Iran ha llançat del seu territori almenys cent drons i un nombre indeterminat de míssils en direcció a Israel. L’atac ha estat interceptat pel sistema antiaeri israelià, amb el suport de Jordània, els Estats Units i el Regne Unit, i no ha causat danys importants.
L’Iran ha comunicat a les Nacions Unides que l’atac era una resposta “en legítima defensa” després de l’atac d’Israel a l’ambaixada de l’Iran a Damasc, en què van morir setze persones. També ha dit que donava l’episodi per acabat i que esperava que Israel no hi respongués.
2. Per què l’atac s’ha fet amb drons i no ha causat grans danys?
Pressionat per l’opinió pública del seu país i per mantenir la seua imatge de bastió islamista, l’Iran havia de respondre a l’atac israelià a la seua ambaixada a Damasc. I ha triat una manera suau de fer-ho.
En comparació amb els míssils, els drons tarden molt de temps a arribar en territori israelià –han de sobrevolar uns quants països– i, per tant, donen molt de temps a Israel per reaccionar i evitar danys majors. Els drons són uns objectius, a més, relativament fàcils per a la defensa aèria israeliana, equipada amb un nombre important d’avions F-35, molt preparats per a contrarestar aquesta mena d’armes.
Hi ha un altre factor important també a l’hora de prendre la decisió, que és el preu. Un míssil pot arribar a costar un milió d’euros, i, en canvi, un dron és molt barat. D’aquesta manera, l’Iran pot dur a terme una operació de gran visibilitat, per la quantitat d’intercepcions que necessita fer Israel, però assumir al mateix temps riscs molt baixos respecte de possibles danys irreparables que forçarien Israel a reaccionar.
3. Quina importància real té aquest atac?
La importància fonamental d’aquest atac és que és el primer que l’Iran fa de manera directa sobre Israel. No solament recentment sinó d’ençà del 1948. I això és molt important. És un salt endavant enorme.
Aquests darrers mesos i anys, grups aliats de l’Iran, com ara l’Hesbol·là al Líban o els hutis al Iemen, han atacat de manera constant objectius israelians, però aquesta nit ha estat la primera vegada que l’Iran i Israel s’enfrontaven cara a cara. L’anomenada “guerra proxy” entre tots dos estats –perquè s’enfrontaven sempre mitjançant tercers– ha passat a ser una guerra directa.
Això és molt important com a precedent per a futures escalades, però sobretot perquè una guerra directa entre l’Iran i Israel és vista com a extremadament perillosa, com una catàstrofe potencial, per la societat internacional. Israel és un poder nuclear i vol posar fi al règim dels aiatol·làs, que considera que és el seu enemic més gran, i l’Iran també prova de tenir armes nuclears, i no reconeix Israel i vol esborrar-lo del mapa.
D’ençà del començament de la guerra de Gaza, una preocupació fonamental de la Unió Europea i dels Estats Units ha estat evitar la conversió del conflicte en regional i, d’una manera molt i molt especial, evitar que l’Iran s’hi involucràs. En aquest sentit, l’atac d’aquesta nit pot marcar un abans i una després.
4. Aquest atac pot conduir a una escalada de la tensió a la zona?
Dependrà, sobretot, de la reacció israeliana. Els Estats Units i la Unió Europea pressionaran Israel perquè no responga a l’atac o, en tot cas, faça alguna cosa més aviat simbòlica. Israel pot interpretar que era inevitable aquesta reacció de l’Iran, després de l’atac de Damasc i de l’assassinat per part d’Israel d’uns quants dirigents de la Guàrdia Revolucionària iraniana aquests darrers mesos i que, per tant, no cal respondre-hi.
Però si el govern d’Israel decideix d’atacar l’Iran directament d’una manera o una altra, la tensió sí que podria pujar ràpidament i conduir la regió a un conflicte generalitzat de conseqüències incalculables.
5. Per què Israel ha atacat l’Iran d’una manera tan insistent?
Israel considera que el seu únic enemic militarment perillós és l’Iran. En termes de tropes actives, l’Iran és el país més poderós de la zona, amb 587.000 soldats a l’exèrcit en servei actiu més 200.000 reservistes. A més, té un programa d’armaments important i capacitats per a desplegar míssils balístics. No té una aviació preparada per a enfrontar-se a la israeliana, però en un combat tradicional seria un enemic formidable.
Per contra, Israel té 169.500 ciutadans en servei militar actiu i una reserva de personal de 465.000. Aproximadament, l’Iran té la capacitat de mobilitzar gairebé 200.000 soldats més que Israel.
A més, el govern israelià està especialment obsessionat amb la Guàrdia Revolucionària, a què acusa de fomentar la radicalització als territoris palestins ocupats i d’animar els atacs de formacions radicals d’uns quants països. La Guàrdia Revolucionària és la part més gran de l’exèrcit iranià i té per mandat constitucional l’ordre de protegir el sistema polític islàmic que governa el país.
Per tot plegat, fa anys que l’activitat israeliana contra l’Iran és constant.
Tanmateix, ara com ara hi ha un factor més a tenir en compte, que és la necessitat d’Israel de fer un tomb a la guerra de Gaza. La seua actuació dins la franja l’ha aïllat fins a un punt que no havia passat mai, i rep crítiques fins i tot dels Estats Units, aliat incondicional al llarg de tota la història.
Si causés un conflicte amb l’Iran, Israel aconseguiria que tot l’occident tanqués files al seu voltant, i canviaria així la dinàmica del conflicte actual i trobaria una eixida més favorable per als seus interessos.
