Martí Crespo: “L’aventurer català Enric Blanco tenia dues cares ben marcades”

Enric Blanco és un personatge excepcional que va arribar a Barcelona com un heroi el 5 d’octubre de 1930, a bord d’un balandre. Venia de Boston i acabava de travessar l’Atlàntic, acompanyat per la seva dona i una filla petita. Una aventura increïble. Però la fama de Blanco es va fondre de pressa. Quan se’n va anar, el 1931, aquesta vegada tan sols acompanyat per la seva filla, cap a un destí incert, molts li auguraven el fracàs, fins i tot una mort segura. S’equivocaven. Blanco va arribar amb la seva filla a Tahití, on va romandre a viure per sempre. Martí Crespo ha reconstruït allò que va passar en aquest segon viatge i ho explica al llibre Barcelona-Tahití, publicat per Vibop, que es presentarà a la Setmana del Llibre en Català.

En aquesta entrevista, Crespo, que publica cada dissabte a VilaWeb la secció Com a casa, ens parla d’aquest aventurer i de com d’heroi va passar a ser un autèntic antiheroi.

—Tots hauríem de saber qui és Enric Blanco i la seva travessia Boston-Barcelona?
—Pel seu periple vital i per les peripècies que va viure, probablement us hauria de respondre que sí, perquè no sempre hi ha homes que, seguint l’instint, es fan a la mar amb la dona i la filla en un balandre i travessen l’Atlàntic de Boston a Barcelona sense gaires nocions de navegació a vela. Però si tenim en compte el seu caràcter solitari i la seva discreció personal, estic convençut que a ell no li faria gaire gràcia, aquesta sobreexposició pública. Per a la societat catalana del 1930, en plena efervescència nacional, Blanco podia representar perfectament un heroi, però en el fons va ser un antiheroi.

—Com era Enric Blanco?
—La vida i la personalitat d’Enric Blanco van tenir dues cares ben marcades: jugant amb el seu cognom, sempre dic que va tenir un vessant blanc o lluminós i un altre de negre o fosc. La primera cara és la que ens n’ha arribat més i abasta des de la infantesa a la Barceloneta, la marxa a Amèrica i la tornada aventurera a la Barcelona del 1930 amb una família al darrere. I la segona va quedar molt més amagada, fins al punt que la breu entrada que li dedica l’Enciclopèdia Catalana no n’esmenta res. Trobar-ne les traces posteriors al 1931, quan abandona Barcelona per segona vegada, va ser el que em va impulsar a resseguir-ne els passos fins a la seva mort, el 1964, a l’altra punta del planeta. I, amb aquesta visió general i completa de la seva vida, descobreixes un personatge de caràcter complex i solitari, que en alguns moments transita entre l’egoisme i l’egolatria. Això fa que, de tant en tant, se’ns mostri poc empàtic amb el seu entorn més pròxim, com ara la seva dona Mary i la seva filla Evalú.

—Barcelona va ser ingrata amb ell? Per què ha passat a l’oblit?
—La proesa de la família Blanco va ser el 1930, una època en què cada nació d’occident cercava els seus herois i grans aventurers per terra, mar i aire. És el temps del famós aviador nord-americà Charles Lindbergh, amb l’Spirit of Saint Louis, del mític navegant francès Alain Gerbault… i, de sobte, a Catalunya arriba de l’altra banda de l’Atlàntic, a bord d’un balandre i amb la família, un català que feia dues dècades que havia deixat el país. És lògic que es generés expectació per a rebre’l i que les autoritats de l’època el volguessin retenir a casa amb la promesa de trobar-li feina. Però no hem d’oblidar que mig any després arribaria la República, un veritable canvi de règim, i moltes d’aquelles promeses es van esvair de la nit al dia, com els càrrecs i personatges mateixos que les havien formulades.

—El periodista Sergi Doria va ser el primer que va rescatar la memòria de Blanco. Quina és la vostra aportació?
—La història d’Enric Blanco, la va explicar ell mateix amb un llibre autobiogràfic que va escriure just després d’haver arribat a Barcelona el 5 d’octubre de 1930. Hi rememorava la seva infantesa, la seva llarga estada als EUA i la travessia de tornada a la seva pàtria, amb la dona i l’Evalú, la seva filla de set anys. El periodista Sergi Doria, el 2006, va reeditar a la Campana el llibre de Blanco, Boston-Barcelona, amb un pròleg i un epíleg complementaris en què detallava, a partir de notícies d’hemeroteca, els gairebé sis mesos d’estada de Blanco a la ciutat, fins que a la darreria del març del 1931 va decidir d’anar-se’n per segona i última vegada, juntament amb l’Evalú. Quan jo vaig acabar de llegir la reedició de Doria, fa uns quants anys, em va entrar la dèria d’investigar aquest segon viatge, molt més desconegut. A partir de fons d’hemeroteca, d’arxius i de bibliografia específica, he pogut recompondre les dades i les dates clau que faltaven per completar la vida d’aquest personatge aventurer d’esperit i complex en la intimitat.

—Com va ser aquesta travessia cap a Tahití?
—Quan Blanco, el 1931, es va adonar que a Barcelona no trobaria l’estabilitat econòmica que necessitava i es va tornar a embarcar, va insinuar a la premsa que planejava fer la volta al món per tornar a la ciutat més endavant. Però, en el fons, tenia entre cella i cella d’anar a Tahití enlluernat per un llibre, Paradisos oceànics, i per tot allò que la seva autora, Aurora Bertrana, li havia explicat d’aquelles illes en un sopar a Barcelona. De fet, es pot arribar a dir que la figura de Bertrana és central en la vida de Blanco i, literalment, al meu llibre.

—En el llibre en parleu, d’Aurora Bertrana, i també de Sagarra…
—Per seguir els passos de Blanco des que deixa quasi d’amagat el port de Barcelona l’any 1931 fins que es mor a Papeete, la capital de Tahití, el 1964, m’he submergit en la premsa d’aquells anys, en els arxius de les universitats on va treballar durant els anys als EUA i, també, en els textos d’alguns dels raríssims catalans que van passar per Tahití a la dècada del 1930. És el cas d’Aurora Bertrana, que hi havia viscut amb el seu marit del 1926 al 1930 i que en va escriure el llibre de viatges Paradisos oceànics. I també de Josep Maria de Sagarra, que el 1936 s’hi va passar sis mesos en el viatge de noces amb Mercè Devesa. En el seu cas, en va sortir La ruta blava, que destil·la una visió bastant més crua de les illes de les mars del Sud, descrites com un paradís perdut.

—Potser el fet més insòlit és que Blanco viatgés amb la seva filla petita.
—Quan Blanco va arribar a Barcelona l’octubre del 1930, Sagarra en destacava justament això: al costat de proeses nàutiques en solitari com les d’Alain Gerbault, que ell no acabava de comprendre, la travessia de la família Blanco deia que li resultava més amable, més humana, més patètica i més tendra a la vegada. La segona travessia, sis mesos després, és encara més singular i atípica perquè només van a bord del balandre pare i filla: la mare, ingressada en una clínica barcelonina per un atac de nervis just havent arribat de la primera travessia, no hi puja i serà repatriada més endavant cap als EUA. Sobre aquesta segona aventura oceànica, molt més arriscada i amb rumb desconegut, hi ha molts judicis severs i crítiques de la premsa catalana i espanyola, per la gosadia d’endur-se una nena petita amb ell.

—Finalment, Blanco roman a Tahití.
—La destinació final del llarg periple vital de Blanco va ser Tahití, sí, amb tota seguretat mogut per allò que Aurora Bertrana li va explicar d’aquella terra tropical als antípodes de Catalunya. Hi arriba cap al 1932 i ja no se’n va mai més. Les seves restes, de fet, reposen al cementiri exuberant de l’Uranie, a Papeete.

—Un altre català que es troba a Blanco quan és a Papeete és Albert Folch.
—En efecte, per Tahití també hi va passar una mica més tard el químic i empresari Albert Folch, propietari de les pintures Titán i un apassionat de les cultures del món. Cada any organitzava un viatge amb l’assessorament, sovint, de l’escultor i etnòleg Eudald Serra a la recerca d’escultures i objectes locals. I el 1962 va tocar la Polinèsia. És clar, a Tahití van descobrir amb sorpresa que hi vivia un català, Enric Blanco, que els va fer de guia per algunes illes un parell de dies o tres.

—Què se’n va fer, de la filla?
—L’epíleg del meu llibre l’he dedicat a l’Evalú, la filla de Blanco, que va viure amb ell a Tahití fins que se’n va anar a estudiar a Nova Caledònia. Era just abans de l’atac japonès de Pearl Harbor i, com a ciutadana nord-americana que era, va ser repatriada als EUA i s’hi va quedar a viure, tret d’una etapa universitària a Mèxic. Tot i això, és ben significatiu que acabés essent una bibliotecària important i membre destacada d’un club de navegants de vela en solitari, justament les dues grans passions que li havia llegat son pare: els llibres i la mar.