Com els cou TV3

Aquests dies, als catalans eSHT* (en el Sentit Històric del Terme*), una jutgessa ens ha donat una alegria. Sí, es fa estrany fins i tot d’escriure. Perquè la sentència que obliga El País a rectificar unes mentides contra TV3, molts ens la sentim com una victòria pròpia, personal. Per totes les vegades que els mitjans del règim s’apropien la realitat que molts veiem amb aquests ulls –que palpem, sentim, vivim en primera persona– i la transformen en un caldo deshumanitzador per al consum dels seus feligresos i creditors. Per totes les vegades que els catalans eSHT ens hem de mossegar els punys per no disposar d’uns altaveus tan amples, ni tan potents, per a contrarestar les tones de merda que ens tiren cada dia a sobre. Per totes les vegades que els periodistes d’estat es pixen en el codi deontològic de la professió sota la premissa que ‘per sobre de la veritat hi ha la unitat d’Espanya‘. Sap greu, titis: aquesta vegada algú no us l’ha volguda deixar passar, i heu perdut. Per més que us dediqueu –a l’era de Twitter, ai, Senyor– a marranejar com criatures als vostres editorials.

Per això avui ho celebro amb doble del Cola-Cao i amb l’esperança que aquesta sentència no sigui l’última contra el periodisme de desinformació. Que en aquest moment no en tinguem una carretada a favor, no en tinc cap dubte, és perquè des d’aquest cantó no tenim el temps ni els recursos econòmics de què disposen els nostres adversaris per portar-nos a jutges i fiscals a cada respiració. Ser afecte al règim, ço és, viure deslliurat del neguit que els teus veïns et denunciïn a caprici dóna molta tranquil·litat i un bon marge de maniobra per a les teues aficions: ho hem vist amb els desvagats censors que han portat a la junta electoral fins l’aigua de color groc, o amb els incansables denunciadors de docents pel seu exercici de la llibertat de càtedra, o amb les campanyes contra la normalització del català, sempre al dia, o en recollides de firmes com aquesta última perquè tanquin TV3 (i, com deia aquella llumenera del PP, en muntin una altra amb persones ‘normals’).

Si us hi fixeu, l’imperi dels pro-155 és això: tapar la boca, denunciar, censurar, abolir els canals d’expressió del contrari. ‘Llum, foc, destrucció’, com deien a ‘Bola de Drac’, els dibuixos de TV3 amb què tants nous catalans van aprendre la llengua del país. Perquè els mitjans públics catalans van néixer per assolir la normalització lingüística, de la mateixa manera que Ciutadans va néixer per aniquilar-la. Construcció vs. destrucció, el patró que es repeteix. Que aquesta manera de fer –de desfer– ens sorprengui o ens descol·loqui als republicans, més que innocència, també té molta cosa de sana: m’hi jugo un matí de mirar la Griso o la Quintana que a cap republicà no se’ns acudiria d’exigir que tanquin les emissions de la Sexta, Telecinco, Antena 3, TV1, 13TV, Intereconomía (i paro perquè se’m fa tard) a Catalunya, per més espanyolista furibunda que sigui la doctrina que prediquen. Suposo que també és per aquests detalls que no ens entendrem mai.

Que una tele catalanocèntrica com TV3 és més plural que qualsevol tele d’Espanya no cal que ho diguem naltros, que per alguna cosa en som adoctrinats, sinó que ho confirmen tots els estudis independents que se’n fan. L’últim potser és aquest de la campanya electoral; si aneu directament a la pàgina 10 en veureu la comparativa. Doncs bé, la percepció distorsionada de l’espanyolisme sobre la pluralitat de la cadena s’explica pel fet que a Catalunya hi ha dos tipus d’espectadors de tele: els que interpreten la realitat catalana des del marc nacional català i els que la interpreten des d’un marc nacional espanyol. Si ens hem de creure que els segons miren mai TV3 (recordem que Iceta o Arrimadas van repiular l’article mentider d’El País), és normal que la realitat que hi veuen els sembli exagerada o directament falsa, en tant que no els concorda amb la línia de pensament únic imposada pels trenta mil canals hispanocèntrics que els arriben a casa. En aquest cas, no fotem: la seua quota de tele pública ja està coberta amb TVE1, que per cert jo també els la pago i m’he de fotre amb els espanyolíssims toros i l’espanyolíssim menysteniment a la meua minoria cultural. Però d’aquí a exigir a TVE1 que faci o que desfaci perquè el seu marc nacional no és el meu, Déu me’n guard. El meu projecte és pirar.

Per tant, el problema no és de la tele, sinó dels marcs nacionals dels espectadors. D’aquí vénen les marranades dels espanyolistes quan TV3 dóna testimoni d’una realitat que des del marc hispanocèntric han intentat silenciar, si no manipular, si no menystenir sistemàticament. La frustració els delata. Cada 11-S, marranada; cada discurs del president, marranada; cada referència a l’1-O, més marranades. En aquest sentit, amb els seus errors i els seus encerts (matiso per als nyenyenyè), TV3 fa una feina de compensació, com amb la llengua i la cultura, d’un univers mediàtic aclaparadorament anticatalanista. Els qui la volen tancar saben què fan, no descobreixo res, perquè sense el paper dels mitjans públics nacionals i testimoniadors la història del país es quedaria als nostres mòbils com les fotos del gat o dels aniversaris dels nebots. Jo no en sé gens, de periodisme, però em sona allò que la notícia és l’home que mossega el gos i no a la inversa: per tant, des del punt de vista informatiu, la història que escriu l’independentisme és Notícia en majúscula, mentre que la de l’espanyolisme només és la mateixa cançó remasteritzada del 1939.