Una onada de calor intensa aquest maig passat va matar més de cinquanta micos udoladors a Mèxic. Els humans poden escapar d’aquestes conseqüències de l’augment de la temperatura mundial fins a cert punt refugiant-se en habitacions amb aire condicionat. Unes altres espècies són a mercè dels elements i han de confiar en les adaptacions que han heretat durant milions d’anys d’evolució per sobreviure.

Evidentment, no tothom té accés a l’aire condicionat. Les malalties i les morts relacionades amb la calor augmenten a escala mundial. No obstant això, l’aire condicionat tampoc no és una solució desitjable a la calor extrema. A mesura que les temperatures augmenten, també creix la demanda d’energia fòssil per a alimentar aquests sistemes de refrigeració, i això crea un bucle en què la calor causa una demanda més alta de refrigeració i, en conseqüència, encara més calor.

Els humans i els altres animals ens adaptarem prou ràpidament a l’escalfament global? La resposta depèn de la capacitat dels humans de reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle i de la capacitat de totes les espècies d’innovar i adaptar-se.

Els animals poden regular la temperatura corporal mitjançant canvis interns, com ara els esbufecs dels gossos, i canvis en el comportament extern, com ara quan els cangurs es llepen els avantbraços per refredar-se. Aquests exemples mostren l’enginy de la natura, però no és segur que siguin efectius contra l’augment implacable de la temperatura mundial.

Així doncs, així és com els animals es veuen forçats a canviar per mantenir-se frescs en un món que s’escalfa.

Ventar-se

Les regles eco-geogràfiques descriuen les tendències de com varien els trets físics dels animals segons la geografia i donen pistes sobre com s’adaptaran les espècies a un clima més dur.

La regla de Bergmann, que porta el nom del biòleg Carl Bergmann, del segle XIX, diu que els animals de climes més càlids tendeixen a ser més petits, atès que una superfície més gran en relació amb el volum del cos els ajuda a dissipar la calor. La regla d’Allen, que porta el nom del zoòleg Joel Allen, postula que els animals en climes càlids tenen apèndixs més llargs que faciliten la fugida de la calor.

Molts animals ja comencen a adaptar els trets físics i el comportament. Alguns ocells desenvolupen cossos més petits i ales més llargues, possiblement per ajudar a dissipar la calor. Aquestes adaptacions poden ajudar a curt termini, però podrien alterar l’hàbitat d’aquests ocells. Els ocells més petits amb ales més llargues poden volar distàncies més grans i, per tant, poden adoptar diferents patrons de migració, amb efectes secundaris per als ecosistemes que habiten.

Entendre aquestes relacions pot ajudar els científics a predir i mitigar els efectes de l’augment de la temperatura sobre la biodiversitat. Per exemple, els canvis en la mida i la longitud de les ales poden indicar que una espècie lluita per adaptar-se a l’entorn, cosa que pot alertar els conservacionistes perquè creïn hàbitats adequats o els preservin. Aquest coneixement podria guiar la creació de corredors de vida salvatge, vies naturals d’hàbitat salvatge com els boscs, que permetin als animals de migrar a climes més adequats.

Mentrestant, la manera com les diferents espècies esperen trampejar la calor extrema depèn del seu metabolisme i del tipus d’entorn on viuen.

Evolució en un clima canviant

Els animals terrestres s’han adaptat a la llum solar directa i als canvis sobtats de temperatura desenvolupant estratègies de resposta ràpida per evitar el sobreescalfament. Els elefants, per exemple, tenen orelles grans que contenen una xarxa de capil·lars just sota la pell que fa que, quan mouen les orelles, puguin refredar la sang amb l’aire que passa sobre els vasos.

L’aigua pot absorbir més calor abans d’escalfar-se que l’aire i triga més a refredar-se. Això afecta com es transfereix la calor entre el cos d’un animal i el seu entorn. Els nototènids, uns peixos que viuen al fons marí de l’Antàrtida, sobreviuen en aigües fredes a causa de les proteïnes anticongelants a la sang. Alguns coralls opten per compartir l’esquelet de carbonat de calci amb algues més tolerants a la calor que poden continuar sintetitzant sucre a partir de la llum solar en aigua més calenta. Tanmateix, aquesta estratègia té límits: un altre esdeveniment d’emblanquiment global ha demostrat el peatge de l’augment de l’estrès per calor.

Els animals també tenen diferents estratègies per a gestionar la calor corporal segons la capacitat que tenen de generar-ne. Els endoterms, o animals de sang calenta, produeixen la seva pròpia calor com a subproducte del metabolisme. Els ocells i els mamífers ho són. El pelicà blanc americà, un ocell aquàtic que té un bec semblant a un abeurador, fa vibrar ràpidament els músculs de la gola per dissipar l’excés de calor.

Els ectoterms, o animals de sang freda (encara que no tenen la sang realment freda), depenen de l’entorn per regular la temperatura corporal. Els llangardaixos i les serps prenen el sol per escalfar-se i es posen a l’ombra per refrescar-se.

Fins a quin punt aquests mètodes poden protegir les espècies en un món que s’escalfa ràpidament? Els óssos polars depenien del greix gruixut, greix marró i pelatge dens per mantenir-se calents al clima àrtic. Però a mesura que augmenten les temperatures, aquest aïllament pot esdevenir un problema i dificultar que es refredin. De la mateixa manera, l’augment de la calor i la destrucció d’hàbitats ombrívols poden evitar que els ectoterms trobin un lloc on refrescar-se.

Aquestes pressions afectaran la salut i els hàbits de les espècies. Com a part d’un equip d’investigació, vaig estudiar el comportament, la mida i les característiques del color dels llangardaixos en estat salvatge i vaig descobrir que és probable que els llangardaixos que viuen a les zones més càlides del centre de Sud-àfrica passin menys temps actius a final de segle. Això probablement significa menys temps per a cercar menjar i aparellar-se, cosa que pot frenar el creixement i reproducció de l’espècie. Els ectoterms, com ara els amfibis i els rèptils, són especialment vulnerables a l’augment de la temperatura.

Predir com respondrà cada espècie a l’escalfament global és complex; al cap i a la fi, cadascuna té les seves pròpies adaptacions evolutives que es doblegaran o es trencaran a mesura que la temperatura mitjana del món pugi. Però és clar que la resiliència innata de la natura no serà suficient per si sola. Solament si reduïm les emissions i conservem els hàbitats els humans i la vida salvatge podrem prosperar en harmonia amb l’entorn canviant.

Jonathan Goldenberg és un biòleg evolutiu especialitzat en la dinàmica de l’evolució de les espècies en condicions ambientals canviants. Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.