15.03.2016 - 05:01
Vaques boges, la ministra i els ossos del caldo
La malaltia de les vaques boges (o encefalopatia espongiforme bovina) va saltar als titulars el 1996 quan es va diagnosticar el primer humà amb malaltia de Creutzfeldt-Jakob, deguda al consum de carn de vaquí infectat. El primer cas en animals s’havia detectat onze anys abans. Els animals eren alimentats amb un pinso denominat scrapie, restes triturades de cervells, teixits tous i ossos d’ovelles i cabres, i això va causar que els prions –una proteïna que també és un agent infecciós– es contagiaren entre animals i acabaren fent-ho en humans.
La majoria de contagis es van produir al Regne Unit, però el degoteig de casos va ser incessant a finals de la dècada dels noranta. Així mateix, van començar a produir-se els sacrificis d’animals infectats o sospitosos d’haver consumit scrapie. Al novembre de 2000, quan la Unió Europea va començar a prohibir el consum de determinats productes alimentaris de procedència animal per sospitar que podien causar la malaltia, va aparèixer el primer cas a Espanya. La ministra de Sanitat del moment, Celia Villalobos, va contribuir a la confusió amb declaracions estrambòtiques i sense criteri com ara que es tractava d’«un problema de salut animal» (El Mundo, 2001). El punt culminant de la crisi va succeir el 8 de gener de 2001, quan en una entrevista en un programa de ràdio, la ministra va recomanar a les mestresses de casa que no posaren ossos de vaca al caldo «que ja no es venen, sinó de porc» (Sampedro, 2001). Les reaccions dels responsables dels sectors carnis van ser demolidores, lamentant l’alarma social que provocaven les declaracions de la ministra, que es van titllar d’estupideses. La figura del veterinari Juan José Badiola com a portaveu en la crisi va aportar la calma necessària i va contribuir a fer que missatges tranquil·litzadors arribaren a l’opinió pública. Villalobos va cessar en el càrrec any i mig després, el 10 de juliol de 2002.
En total, es van diagnosticar 224 casos primaris en humans (cinc a Espanya) i tres més de secundaris (per transfusió sanguínia) (Universitat d’Edimburg, 2012) i es van sacrificar milions d’animals (Meikle, 2012), la immensa majoria al Regne Unit, amb una prohibició ramadera que es va prolongar durant una dècada.
Grip A, missatges erronis de l’OMS
L’11 de juny de 2009 l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va considerar que l’epidèmia de grip A (H1N1) tenia el tret de pandèmia fase 6 (World Health Organization, 2009). La premsa ja s’havia fet ampli ressò en el mes de març dels primers casos d’aquesta grip porcina que va mutar i va passar a l’ésser humà. Quan es va produir la primera mort, a l’abril, l’interès va augmentar, i es va disparar quan els missatges de l’OMS van provocar una histèria col·lectiva mundial: el càlcul que es feia era d’uns 150 milions de morts. Finalment, es van registrar uns 19.000 defuncions (Efe, 2010), prop de 400 a Espanya. La grip estacional causa unes 250.000 morts l’any arreu del món, 8.000 a Espanya (Ambrojo, 2010).
Qui llavors era secretari general del Ministeri de Sanitat, José Martínez Olmos, va publicar el 2014 un llibre en què repassava la seua experiència. Encara que s’esperava una alta incidència de la malaltia, es va optar per comprar vacunes «de manera prudent», per a un 20 % de la població, mentre que en altres països es va optar per adquirir dosis per a tots els seus ciutadans (Martínez Olmos, 2014). Finalment, la compra –de 300 milions d’euros a Espanya– es va mostrar inútil i sis milions de vacunes van haver de ser destruïdes (Abc, 2014).
Segons l’opinió de Martínez Olmos, la comunicació de l’OMS va ser dolenta, amb alertes excessives –recordeu la frase de la seua directora general, Margaret Chan, segons la qual tota la humanitat estava en perill– que arribaven als organismes internacionals no per canals oficials, sinó per la premsa o les xarxes socials (Caylá, 2009) i que van causar una enorme despesa arreu del món. Un altre aspecte de crítica va ser l’escassa coordinació entre països europeus, que va provocar que no es centralitzara la compra de vacunes. Això va causar que països com Polònia se’n quedaren sense, la qual cosa podria haver desencadenat un gravíssim problema de salut en el cas que l’epidèmia haguera estat més agressiva.
Ebola, desastre institucional
Potser el cas més lamentable dels últims temps ha estat la gestió de la comunicació en el cas per contagi del virus de l’Ebola de la infermera Teresa Romero després de tractar el missioner Manuel García Viejo, que, al seu torn, s’havia contagiat a l’Àfrica. D’aquesta manera, Espanya es va convertir a l’octubre de 2014 en el primer país amb un contagiat fora del continent africà. L’Associació Nacional d’Informadors de la Salut (ANIS) va analitzar en el seu XI congrés d’abril de 2015 els nombrosos errors que es van produir i que aporten nombrosos exemples sobre com no actuar en comunicació (Asociación Nacional de Informadores de la Salud, 2015).
La pacient, en sentir els primers símptomes, va acudir al seu metge de capçalera, que la va enviar novament a casa. Va empitjorar i va haver d’ingressar a l’Hospital Universitari Fundació d’Alcorcón de Madrid, on una anàlisi de sang va confirmar el diagnòstic d’ebola el 6 d’octubre de 2014. El resultat de les proves es va filtrar ràpidament a la premsa; de fet el metge que la tractava es va assabentar del positiu quan va engegar el televisor per veure el telenotícies de les tres de la vesprada.
Però l’episodi que va fer rodar la bola de neu va ser la conferència de premsa que va convocar el Ministeri de Sanitat a les vuit de la vesprada, amb una comunicació verbal i no verbal que transmetia por i preocupació a la població. La convocatòria, a més, va començar mitja hora tard perquè no apareixia la clau de la sala de la taula de so, la qual cosa va provocar una discussió entre els diferents responsables del Ministeri i va incrementar encara més la tensió i el nerviosisme. Tot i que existia un pla de crisi i un protocol d’actuació d’abordatge de pandèmies (creat després de la crisi de la grip A i que es podia haver adaptat), no es va utilitzar. I el format amb set portaveus sense res a dir va acabar conformant un panorama de pànic, que es va veure reflectit en les xarxes socials amb l’etiqueta #vamosamorirtodos.
Llig l’article sencer a la web de Mètode.
Javier Granda Revilla. Periodista freelance especialitzat en salut. És vicepresident de l’Associació Nacional d’Informadors de la Salut (ANIS), organització que li va concedir el 2014 el premi a la millor labor de comunicació. A més, és membre de l’Associació Espanyola de Comunicació Científica (AECC) i de l’Associació de Comunicadors de Biotecnologia (ACB). És professor de Comunicació Científica en el Màster dels Departaments Científics de la Indústria Farmacèutica (Fundació ESAME – Universitat de Barcelona). Actualment, col·labora en el suplement de ciència «BigVang» de La Vanguardia, en els suplements de salut d’El País, La Razón, en Diario Médico i en la revista El Médico.
