Quatre casos històrics per a entendre com s’acaben les pandèmies

Com més va, més conscients som que la pandèmia de covid-19 no s’acabarà de sobte. La majoria d’esperances són en els estudis que arreu del món ja s’afanyen a trobar un vaccí o un tractament efectiu. Però, quan arribaran? Com de fiables seran? Quant de temps caldrà per a fer-los accessibles a tothom? D’altra banda, també s’ha especulat amb la possibilitat que el virus perdi potència. Però aquesta opció no és a les nostres mans. Durant la primavera, alguns experts tenien la hipòtesi que la calor estival frenaria la covid-19 i, amb el temps, l’acabaríem assimilant com una malaltia estacional més. Aquesta tercera tesi sembla que ha estat descartada. Pel que fa a la resta, el final és obert.

Històricament, les pandèmies s’han resolt d’aquestes tres maneres: s’hi ha trobat remei, el virus ha perdut potència en mutar o la societat l’ha acabat normalitzant. Per donar perspectiva històrica als pronòstics sobre el final de la covid-19, recordem les quatre grans pandèmies que han sacsejat el món aquests darrers cent anys, aproximadament, i com van acabar.

La ‘grip espanyola’ de 1918

La van anomenar ‘grip espanyola’ perquè és on es va informar dels primers casos, però en aquell moment ja feia setmanes que la malaltia havia començat a propagar-se, probablement des dels Estats Units i arran de les minses condicions higièniques de què disposaven els soldats. Era el 1918 i la sagnia de la Primera Guerra Mundial tot just s’acabava, però aviat una pandèmia va duplicar el conflicte en nombre de morts. Segons les estimacions, en faria entre cinquanta i cent milions.

La causa de la malaltia no era pas un coronavirus sinó una influença de tipus H1N1, però el cas s’ha posat sovint de referent comparatiu per a la de covid-19. Pels símptomes (febre, tos, dolors musculars, sovint pneumònia…) i per les mesures (quarantenes, màscares, tancaments de comerços, cinemes i teatres, peticions d’evitar concentracions de gent…). Però les diferències biològiques entre totes dues són considerables, i els avenços mèdics que s’han assolit des de llavors, també.

De la ‘grip espanyola’ se’n va viure una segona onada al cap d’uns mesos, encara més mortal que la primera, i dos anys més tard encara n’hi va haver una altra. Bona part dels casos greus es devien a derivacions bacterianes de la malaltia, però llavors faltaven vuit anys perquè Alexander Fleming descobrís la penicil·lina. Com es va acabar, doncs? Va ser un cas especial per una combinació de factors. Primer, perquè la quantitat d’infectats va ser tan elevada (500 milions en un moment que la població mundial oscil·lava els 2.000 milions), que la immunitat de grup es va anar estabilitzant. Segon, perquè la gent gran ja hi estava immunitzada en haver passat per una grip semblant la segona meitat del segle anterior. I tercer, perquè el virus va mutar i va perdre força.

Tot i que els efectes de la mortaldat encara van perdurar un temps, sobretot en una mortalitat infantil disparada en les famílies que havien perdut un dels dos progenitors, la pandèmia de ‘grip espanyola’ va acabar de manera relativament veloç, tal com s’havia expandit.

La ‘grip asiàtica’ de 1957

Era el 1957 i s’havia acabat feia poc una altra guerra, la de Corea. I va ser just a l’Àsia on, novament, una nova malaltia va succeir el conflicte armat. Es considera que l’origen fou la ciutat xinesa de Guizhou, i ràpidament s’estengué per Hong Kong i Singapur, fins que passant per l’Índia i Austràlia arribà a Europa i l’Amèrica del Nord. Tot plegat, en cosa de tan sols cinc mesos, partint del dia que havia arribat a Hong Kong.

El primer brot va ser localitzat en canalla i adolescents, i el segon, en adults. La teoria és que aquesta influença de tipus H2N2, que també era especialment punyent generant pneumònies i afectacions respiratòries, va sortir d’un ànec silvestre i va arribar als humans mitjançant el consum de carn de porc. I es calcula que va causar vora un milió de morts arreu del món, deu mil dels quals a l’estat espanyol.

Respecte del 1918, la situació havia canviat molt. Això es va notar, d’una banda, en la distribució de la malaltia, que gràcies als viatges internacionals, ja molt accelerats, va ser molt més fulgurant. I, de l’altra, en la solució. Arran de la pandèmia de ‘grip espanyola’ s’havia creat un Centre Mundial de Recerca sobre Influença, amb seu a Londres, i l’Organització Mundial de la Salut s’havia posat a funcionar ja feia deu anys. I la penicil·lina ja s’havia descobert, és clar. La comunitat científica va actuar de pressa: els antibiòtics van aconseguir contenir els casos amb complicacions bacterianes en la primera onada, i es van poder elaborar vaccins ràpidament.

L’OMS ja fabricava un vaccí estàndard per a les influences, i amb suport extern se’n va poder elaborar un de nou en temps rècord. El microbiòleg nord-americà Maurice Hilleman, per exemple, va avançar-se a tothom quan, en llegir els informes de la situació a Hong Kong, va fer que el Centre Mèdic de l’Exèrcit Walter Reed, on treballava, obtingués una mostra del virus d’un metge de l’exèrcit estatunidenc que era al Japó, i va impulsar l’elaboració del remei enviant mostres del virus a les farmacèutiques. A final del 1957, més o menys un any després que es detectés el primer cas, ja es repartien milions de dosis de vaccins per a curar la malaltia. Tot i que hi va haver una segona onada a començament del 1958, perquè la implementació dels recursos mèdics va alentir un temps l’acabament de la pandèmia, els remeis van ser la clau.

La grip d’Hong Kong de 1968

Però podem parlar de la desaparició del virus que va causar la pandèmia de la ‘grip asiàtica’? Sembla que no. Tot i que els vaccins en van reduir l’expansió i els antibiòtics en van moderar la gravetat i la capacitat de fer víctimes mortals, el virus va continuar viu, quasi silenciat, marginal, fins que deu anys més tard va patir una alteració. Una soca H3N2 del virus va originar un procés genètic en què gens de diversos subtipus van crear un virus nou.

El 13 de juliol es va registrar el primer pacient d’aquest nou virus a Hong Kong, justament el primer gran epicentre de la pandèmia del 1958, i al cap de quinze dies ja hi havia desenes de casos a Singapur. I també al Vietnam, on ja feia catorze anys que es lliurava una guerra amb un paper cabdal dels Estats Units. Els viatges dels soldats van dur la malaltia a Amèrica del Nord, on a finals d’any ja s’havia generalitzat, i d’allà passaria al sud del continent. Va ser més o menys llavors, també, que arribà a l’Àfrica, el Japó, Europa, Austràlia i l’Índia.

A començament del 1969 hi va haver el segon brot important de la malaltia a Hong Kong, i encara va dur tres onades més: una a final d’aquell any, una altra a principi del 1970, i la darrera el 1972. Les estimacions de víctimes mortals són menors en aquest cas: se’n calculen un milió. Es mesura que l’impacte va ser molt menor que no ho havien estat les dues pandèmies anteriors perquè diversos pacients n’havien arrossegat immunitat, perquè els sistemes sanitaris s’havien enfortit molt en l’època d’apogeu de l’estat del benestar, i perquè la consistència dels antibiòtics, que van anar millorant de pressa mentre se succeïen els brots, va aconseguir ‘normalitzar la malaltia’. La grip d’Hong Kong encara es manté activa ara i s’ha introduït al cicle de les grips estacionals a què ens exposem cada any.

La grip A del 2009

La preparació logística, mèdica i social que hi va haver per a prevenir la grip del 2009 va superar l’impacte que tindria després la pandèmia. Diversos experts apunten que la raó fou el temor que la virulència fos la que, una dècada més tard, ha vingut amb la covid-19. El virus de la grip A que va estendre’s arreu del món llavors és una influença de tipus H1N1 amb material genètic mesclat entre humans, porcs i aus que va patir una mutació.

Es creu que l’expansió va començar a la regió de Veracruz, a Mèxic, on a començament del 2009 les autoritats sanitàries van detectar un augment de grip que no van considerar alarmant. Fins que, a final de març, la malaltia es va detectar en dues criatures que no havien viatjat al país centre-americà. Amb un quadre significatiu d’afectacions respiratòries, al cap de poques setmanes la grip A havia arribat a l’estat espanyol, el Regne Unit i Corea del Sud, entre més.

Tan aviat com el 12 de juny de 2009, el grup farmacèutic suís Novartis, finançat pel govern estatunidenc, va anunciar que havia trobat un vaccí que generava una resposta immune contra la malaltia. No va ser fins al cap d’un any, el juliol del 2010, que es van autoritzar els assaigs clínics necessaris per a poder començar a produir el vaccí en grans quantitats i distribuir-lo. Les revisions van tenir èxit, l’OMS hi va donar el vist-i-plau i el 18 de setembre va declarar que la pandèmia s’havia acabat.

Se’n van arribar a confirmar 491.382 casos per laboratori, una xifra molt menor dels disset milions de casos que hi ha confirmats de covid-19 al món ara per ara, però les estimacions situen els casos entre els 700 i els 1.400 milions. De morts oficials se’n compten 18.449, però l’OMS en calcula fins a 284.500, igualment per sota de les 671.022 que hi ha confirmades avui de covid-19. Aquesta diferència en la ràtio de mortalitat va evitar mesures restrictives fortes.