‘Com a mare soltera, si s’allarguen aquestes restriccions serà una catàstrofe’

Com cada dia, l’alarma del mòbil l’ha despertada a les set del matí. La música que sona pel telèfon és d’aquelles que li ha trencat tantes vegades el son profund que només de sentir-la la fa estar de mal humor. Com cada dia, nota que no ha descansat prou hores per sentir-se amb energia. Però per això té el cafè.

D’ençà que va començar la pandèmia, Raquel Fernández ha hagut de cercar noves feines perquè la seva família tingui menjar. És mare soltera de dos fills i amb l’ERTO no arribava a final de mes, de manera que s’ha hagut de guanyar les garrofes cercant alternatives. Aquest matí li toca netejar unes cases a la ciutat del costat.

Es dutxa, es vesteix i agafa l’autobús, una cosa completament nova per a ella, que, a quaranta-tres anys, sempre havia tingut cotxe propi per desplaçar-se. Se li fa estrany, pensa, no conduir. Hi està tan poc acostumada que fins i tot s’ha de prendre biodramina abans de pujar al transport públic, per no marejar-se. A l’abril, quan se li havien acabat tots els estalvis perquè el SEPE encara no li havia pagat, es va haver de vendre el cotxe. ‘Així, aquell mes podíem comprar menjar.’

Quan no neteja cases, fa de mainadera. Normalment no torna a casa fins a quarts de quatre de la tarda. Llavors té el temps just de preparar el dinar per a tots i fer una mica de migdiada abans d’entrar a treballar de cambrera en un bar de Sant Andreu de la Barca, on viu. Bé,això era així fins divendres, perquè, com tots els bars i restaurants de Catalunya, ha hagut de tancar les portes com a mínim durant quinze dies, per ordre de la Generalitat. S’hi estava fins més tard de mitjanit, i els cap de setmana fins a les dues de la matinada. Ha estat una rutina amb poques hores de descans i un tràfec molt intens, però malgrat tot la Raquel no ha perdut l’optimisme. M’explica que això és perquè, com a mare soltera, fa molt temps que s’ha hagut d’espavilar per sobreviure. ‘Totes les mares solteres som lluitadores i ara, amb la pandèmia, encara més’, diu.

Abans del nou coronavirus, la Raquel cobrava uns 1.200 euros per una feina de cuinera a Barcelona. Però l’empresa no té intenció d’obrir la resta de l’any, i ella es va trobar que amb la part proporcional de l’ERTO no en tenia ni per al menjar. ‘Si normalment ja era difícil d’arribar a final de mes havent de pagar una hipoteca de 450 euros, aquests mesos s’havia tornat impossible’, explica. Per això ha cercat noves fonts d’ingressos. Al bar hi tenia un contracte de quinze hores, en contra d’allò que li recomanaven molts companys de feina, que veien amb preocupació que podia perdre l’ajuda de l’estat. També l’avisaven que segurament rebria una desagradable sorpresa quan li toqués de fer la declaració de la renda, perquè una nova feina implicava afegir un nou pagador. ‘Quan arribi la declaració, ja ho veuré, però ara necessito els diners –els responia–. Jo he de viure avui, demà ja no ho sé, ja es veurà.’

‘Normalment els salaris són molt justos per a una família sencera. Amb hipoteca, llum, aigua, telèfon, gas i impostos se te’n va una gran part del sou’, diu. Com que el SEPE no li va pagar el mes d’abril fins a mitjan maig, moltes factures es van començar a acumular, i amb els recàrrecs per impagament les xifres s’anaven enfilant. ‘Només del telèfon ja em cobren 39 euros pel fet de pagar tard –diu, tot rient–. Jo pagaré quan cobri, però si no tinc res no et puc donar res.’ Com que ara ha entrat en un segon ERTO, el del bar, té coll avall que se li tornaran a acumular factures. ‘Espero que tan sols siguin quinze dies –diu, espantada–. Tanta incertesa causa molta angoixa.’

Està convençuda que l’economia actual és un sistema que castiga qui menys té: ‘Quan no pots, encara te’n volen treure més. D’aquesta manera sembla que no te n’hagis de sortir mai. Sempre ets allà baix, enfonsada, i no et deixen ni respirar, no et deixen aixecar el cap. Si ho fas, te’l tornen a enfonsar. Et colpegen pertot arreu.’

Un futur en perill

De tota aquesta situació, la part que més preocupa la Raquel són els seus fills, sobretot l’educació. ‘La Lucía, que té divuit anys, és molt bona. Em fa molta pena que deixi d’estudiar perquè podria ser algú a la vida’, reconeix. Enguany ha acabat el batxillerat i ara, en comptes de fer un cicle de grau superior com li agradaria fer, ha decidit de cercar feina i mentrestant aclarir què vol fer.És conscient de la situació de casa, i per això s’empesca maneres d’aconseguir allò que vol sense perjudicar gaire l’economia familiar. ‘Vol comprar-se roba, per exemple, però amb els diners de casa no n’hi ha prou’, explica la seva mare. Per això, s’ha estrenat en aquelles plataformes digitals que permeten de comprar roba de segona mà. També ha après a tenyir-se i tallar-se els cabells per no haver d’anar a la perruqueria. El seu fill no és un cas gaire diferent. Té quinze anys. Aquest curs fa tercer d’ESO i juga a handbol. Com que ha volgut col·laborar amb la seva mare, a l’estiu, quan no tenia classes, va treballar en una obra unes quantes setmanes.

En vista d’això, la Raquel creu que la pandèmia ha fet madurar els seus fills. ‘El coronavirus els ha espavilat. Com que no tenim tants cèntims, hem de lluitar més, i per això ells s’espavilen. S’ha de veure el costat positiu. De tot se n’ha d’aprendre. Si no, viuríem amargats.’ Però els mesos de confinament van ser molt durs. Tot i que la mare creu que els han servit per a aprendre més coses els uns dels altres, també han estat mesos de frustracions i d’impotència. El seu fill, com que no tenia ordinador, no podia seguir les classes a distància. L’institut es va comprometre a enviar-li un portàtil per poder-se connectar, però no va arribar fins al juliol, quan ja s’havien acabat les classes. I no va ser un ordinador, sinó una tauleta.

Quan li demano què passaria si hi hagués un altre confinament, Fernández es posa en alerta. Tem que això potser sobrepassarà les seves possibilitats. ‘Fins ara anava al dia. Els pocs diners que aconsegueixo són per a menjar. Aquesta és la prioritat. I després, amb el que sobra, vaig pagant factures i deutes’, m’explica. ‘Haver perdut la feina del bar i, sobretot, les hores extra, vol dir recàrrecs. No et deixen respirar. Si s’allarguen aquestes restriccions, serà catastròfic per a nosaltres.’ Si això es confirmés, té clar que continuaria cercant noves feines. ‘No puc quedar-me quieta esperant que s’acabi aquesta situació. És renovar-se o morir.’

Reconeix, tot i el seu bon humor, que viure tan al límit és difícil. Quan rep el salari o la prestació al seu compte bancari, ràpidament ho retira en efectiu en un caixer, perquè si no el banc li ho comença ‘a prendre tot’, pels deutes que té. ‘Es passa molta angoixa quan no s’arriba a final de mes, però jo procuro mirar el costat positiu.’ Tanmateix, coneix gent que ha agafat una depressió greu pel fet de no tenir ni feina ni diners. ‘Jo, com que tinc els nens, trec forces d’allà on puc. I també he perdut la vergonya –manifesta–: ara no em fa res de demanar a familiars o amics si els sobra alguna cosa, com ara roba que no facin servir.’

La Raquel confessa que li fa ràbia que passi tot això, però també creu que tot plegat no és culpa de la situació excepcional d’ara i prou: ‘És la manera com és feta la societat. Si el país va així és pel ritme de vida que portem normalment: alguns poden, i alguns altres no poden tant. La pandèmia l’única cosa que fa és agreujar aquestes diferències.’