El valencià que va revolucionar el cartellisme cinematogràfic cubà

Institut Cubà de l’Art i la Indústria Cinematogràfics (ICAIC)
Calle 23 No. 1155 e/ 10 y 12, l’Havana
Mapa a Google

El llibertador cubà José Martí, d’origen valencià, va deixar escrit en un dels seus quaderns: “De tots els oficis, prefereixo el de la impremta, perquè és el que ha ajudat més la dignitat de l’home.” Partint d’aquesta afirmació o no, el cas és que la impremta va ser una eina vital del govern revolucionari de Fidel Castro d’ençà que va accedir al poder a Cuba el 1959. Els cartells sortits de les impremtes Frederic Engels i Taller de Divulgación de l’Havana servien per a comunicar als ciutadans tota mena d’aspectes sobre la vida en l’estat socialista naixent a l’illa caribenca. Un cartellisme revolucionari que, de fet, es va acabar exportant a mig món arran de l’esforç del règim castrista per a convertir-se en un referent de la lluita d’emancipació de molts països americans, africans i asiàtics contra el jou colonial.

En aquesta difusió del cartellisme polític cubà, hi va tenir molt a veure l’Organització de Solidaritat amb el Poble de l’Àfrica, l’Àsia i l’Amèrica Llatina (OSPAAAL), fundada a Cuba el 12 de gener de 1966. Per mitjà de la revista multilingüe Tricontinental, publicada per aquesta entitat internacionalista i antiimperialista, una cinquantena de dissenyadors cubans i de tot el món van col·laborar, del 1967 fins els anys 1990, en pòsters revolucionaris sobre tota mena de lluites d’alliberament nacional i socials del planeta, en una línia que va marcar tota una tendència gràfica.

Així com els pòsters de l’OSPAAAL van obtenir un ressò mundial, hi ha un altre vessant del cartellisme revolucionari cubà, més en clau interna, que va tenir un pes i reconeixement igualment importants sense gairebé sortir dels límits de l’illa. Parlem dels cartells cinematogràfics, el màxim exponent dels quals va ser un altre valencià, Eduardo Muñoz Bachs. Nascut a València el 12 d’abril de 1937, fill d’un capità de l’exèrcit republicà destinat a la batalla de l’Ebre, amb l’arribada de la dictadura la família es va haver d’exiliar inicialment a París. Però la creixent amenaça nazi els va empènyer a embarcar-se a Marsella amb destinació a Mèxic. Començava un llarg periple en vaixell que els duria per les Antilles franceses, Santo Domingo i Cuba, on van decidir de romandre i renunciar a l’última etapa del viatge fins a terres mexicanes.

Els pares, professors d’ensenyament mitjà amb estudis de filosofia i lletres a Madrid, van trobar feina de guionistes i adaptadors de novel·les per a la ràdio i la televisió cubanes. I va ser aquest context familiar, que l’Eduardo va mostrar interès per la il·lustració. Primerament, amb dibuixos animats per a una agència publicitària i algunes incursions en la il·lustració infantil. Però la gran oportunitat professional va arribar el 1959, amb la caiguda de la dictadura de Batista, quan va ser un dels fundadors de l’influent Institut Cubà de l’Art i la Indústria Cinematogràfics (ICAIC), impulsat per les noves autoritats revolucionàries. En aquesta posició, Muñoz Bachs va signar el cartell del primer film post-revolucionari, Historias de la Revolución (1960), de Tomás Gutiérrez Alea.

Amb aquell primer pòster icònic inaugurava també una nova tradició de cartellisme cinematogràfic cubà basada en un art gràfic molt personal i revolucionari –en tots els sentits– i del tot alliberada de l’estil realista i comercial imperant la dècada anterior. Que dels tres mil cartells de films de ficció, documentaris i dibuixos animats que conserva actualment la Cinemateca de Cuba, un miler portin la seva signatura demostra que el dibuixant valencià no sols va ser el principal renovador del llenguatge estètic del país, sinó també el màxim exponent –i més prolífic– de l’anomenada escola cubana del cartell cinematogràfic. La realitzadora Mayra Vilasís, al documentari El cine y yo (1995), descrivia Muñoz Bachs com “un talent creador desbocat unit a una imatge quixotesca amb la conducció d’un cor chaplinesc”.

Però al llarg de la seva carrera de dibuixant, pintor, il·lustrador i dissenyador gràfic, en què Charles Chaplin va ser un element recurrent, no sols es va centrar en el cinema, sinó que també va ser al darrere de moltes obres de promoció d’esdeveniments polítics i culturals, d’algunes incursions al comic i de centenars d’il·lustracions per a llibres infantils i juvenils. El seu segell personal va ser reconegut i premiat en molts festivals de cinema, com els de Leipzig, Òttawa, Canes, París i, és clar, Cuba, on es va morir el 22 de juliol de 2001. Dos mesos abans, encara havia pogut dissenyar el cartell de la segona edició de l’Havana Film Festival de Nova York, en què tornava a recuperar la figura fetitxe de Chaplin. Amb tant d’encert, de fet, que encara ara continua essent la imatge identificativa del certamen novaiorquès.

Una mica més: A més del film El cine y yo, de Mayra Vilasís, sobre la vida i l’obra d’Eduardo Muñoz Bachs també se’n parla als llibres Ciudadano cartel (Ediciones ICAIC, 2011) i ​​Imágenes se cine (Pentagraf, 2012).

PS: En un comentari a aquest article, Teresa Maria Castanyer fa una aportació més que interessant que reprodueixo íntegrament: “Comparteixo el segon cognom amb Eduardo Muñoz Bachs, i no pas per atzar. El seu avi matern, Agustí Bachs i Esparraguera, era el germà gran del meu avi matern, Josep Bachs i Esparraguera, nascuts tots dos (i quatre germans més, dos nois i dues noies) a Girona, on el seu pare, Esteve Bachs i Bot, tenia una fàbrica de sabó. En l’article s’esmenta Eduardo Muñoz Bachs com a valencià, i, efectivament, va néixer a València, però ignoro si la família Muñoz era valenciana o si Eduardo va néixer allà a causa de la guerra. El matrimoni Muñoz-Bachs es va establir a Cuba i no va tornar mai. L’àvia d’Eduardo (Anna Fornés, viuda d’Agustí Bachs) residia a Barcelona i sovint anava a Girona a veure la família, i portava notícies dels Muñoz-Bachs. Amb aquestes línies vull deixar constància que, a més d’una arrel valenciana del cartellista, n’hi ha una altra de gironina.”

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat