Unión Española-Iberia: un clàssic a més de deu mil quilòmetres de la Península

Estadio Municipal de Los Ángeles
Los Tilos, 315, Los Ángeles, Bío-Bío, Xile
Mapa a Google

Aquest dissabte, el Reial Madrid i el Barça es tornen a trobar a la lliga en l’anomenat clàssic. La rivalitat històrica entre els dos equips, que va molt més enllà del terreny esportiu, explica amb escreix que es recorri a un terme específic per a designar els partits que disputen entre si. Però, de rivalitats equiparables, en podem trobar en moltes latituds més, encara que no rebin el qualificatiu de clàssic. Una d’aquestes, a més de deu mil quilòmetres de la península Ibèrica, és la que recorda encara ben vivament un lector habitual de la secció, Andreu Camps i Figuerola, del seu Xile natal. “Un dia t’explicaré com anaven, a Santiago, els partits entre els equips de tercera regional anomenats Iberia i La Unión”, em va deixar anar en un missatge d’aviat farà un any. Aquesta n’és la història.

Malgrat que l’origen del Club Deportivo Iberia és força nebulós, es dóna per fet que es va fundar el 15 de juny de 1933 al barri Independencia de Santiago de Xile. Hi havia uns quants noms damunt la taula de la pensió El Globo on s’havien reunit aquell dia un grup d’amics que jugaven a bàsquet i futbol, però al final es va imposar el d’Iberia perquè un dels assistents treballava a la companyia d’assegurances La Iberia i va veure força clar que els podria finançar la indumentària, inicialment blanc-i-blava. Un any després, a la mateixa ciutat, naixia la Unión Española, amb samarreta vermella, fruit de la fusió de la Unión Deportiva Española i un dels clubs de futbol professionals més veterans de Xile, el Centro Español de Instrucción y Recreación.

El 1934, doncs, es pot dir que va quedar plantada la llavor d’una rivalitat que, salvant distàncies, reproduïa fil per randa la que es començava a gestar entre el Barça i el Madrid a l’altra banda de l’Atlàntic. Perquè així com la Unión Española i els seus seguidors, arran de la guerra del 1936-1939, es van posicionar majoritàriament en favor del cop d’estat i del posterior règim feixista de Francisco Franco, a les graderies de l’Iberia a poc a poc s’hi van anar aglutinant exiliats de la República i antifeixistes. Entre aquests últims cal destacar un important contingent de catalans que, pels volts del 1950, es van desvincular de la Unión Española perquè no s’hi sentien representats socialment ni políticament i es van integrar en massa al club rival.

Ho descrivia a la perfecció el pintor osonenc Josep Balmes i Parramon (1927-2016), un dels republicans arribats a Xile amb el mític vaixell Winnipeg noliejat per Pablo Neruda, en una entrevista publicada al diari El Mercurio el 2009: “És clar que sóc fanàtic del futbol! Però […] ja us aclareixo d’entrada que no sóc de la Unión. És un bon equip, juga bé, però a mi no m’agrada perquè és un club ple de vells franquistes. És que van ser sempre d’ultradreta, partint de l’escut mateix, que és l’àguila de sant Joan, el símbol més evident de la dictadura cruenta de Franco, ja retirada de tots els edificis públics d’Espanya però que continua a la samarreta de la Unión. Quan vam arribar exiliats fa quasi setanta anys [a Xile] vam saber ràpidament que el Círculo Español era ple de feixistes i que els republicans s’aplegaven a l’Iberia.”

A mitjan segle XX, malgrat que el club no tenia cap català entre els jugadors ni a la junta, l’empremta catalana hi va ésser tan important, que el 1951 l’equip va adoptar els colors del Barça, amb els quals va jugar algunes temporades a la primera divisió xilena. Andreu Camps té records nítids d’aquella època: “Mon avi, Francesc Figuerola Isern, membre de la CNT a Vilanova i la Geltrú i arribat a Xile el 1948 provinent de París, i mon pare, arribat a Santiago el 1954, anaven sempre als partits de la Unión Española amb l’Iberia. I les grades de l’estadi on jugaven, normalment el Santa Laura, al nord de Santiago, propietat de la Unión, eren sempre la continuació, a cops de puny, insults i desafiaments, de la guerra espanyola. No poques vegades mon avi havia tornat a casa explicant a qui havia repartit llenya, durant el partit i després. Les baralles van ser una constant durant anys i panys, i motiu d’orgull –els republicans solien guanyar-les– i riures i converses animades a les sobretaules de casa.”

El 1961, amb el club movent-se en categories inferiors i amb el nucli d’afeccionats catalans disgregant-se gradualment, l’Iberia va tornar a adoptar la samarreta blanc-i-blava original. El 1969, arran de greus problemes esportius i econòmics, l’entitat va emigrar a la ciutat de Los Ángeles (regió del Bío-Bío) i es va fusionar amb el club local. I el 1979, els directius del Deportes Iberia Los Ángeles van decidir de recuperar els colors del Barça per poder cridar al vent, encara ara, que és “l’únic equip blau-grana a Xile”.

I una mica més: Una història força semblant a la de l’Iberia, la trobem no gaire lluny de Los Ángeles. Al barri de La Teja de Montevideo, la capital de l’Uruguai, es va fundar el 1917 el Club Atlético Progreso amb un nucli important d’obrers anarquistes a les seves files. No és estrany, doncs, que adoptés aleshores els colors vermell i negre. Però l’arribada de sindicalistes catalans de la CNT, fugint de la repressió de la patronal desencadenada arran de la vaga general de l’agost del 1917 a Barcelona, va modificar les coses: poc després, els dirigents del club van decidir canviar-ne els colors pels de la bandera catalana. Fins avui.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat