Pl. de Catalogne, París, França
Mapa a Google

Un mes abans de l’obertura dels Jocs Olímpics, París va acollir, el 26 de juny passat, la inauguració del primer bosc urbà de la ciutat, dins el pla de la capital francesa de crear pulmons verds en antigues places dures per a adaptar-se al canvi climàtic i combatre’l amb zones de frescor que capturen carboni i preserven la biodiversitat. Aquesta nova extensió verda de 4.000 metres quadrats amb gairebé cinc-cents arbres plantats és situada al districte 14è, a l’anomenada plaça de Catalunya. Per això mateix, a la festa de presentació d’aquest antic espai gris reconvertit al verd van assistir la consellera d’Acció Exterior i Unió Europea, Meritxell Serret, i la delegada del govern a França, Eva Doya, a més de les colles castelleres dels Geperuts de París i els Moixiganguers d’Igualada.

Ara s’ha inaugurat la reforma d’aquesta enorme rotonda, un procés de transformació que va començar l’abril del 2022, però la Place de Catalogne ja fa molts anys que forma part del paisatge urbà de la megalòpoli francesa. De fet, el consell municipal va prendre la decisió d’homenatjar Catalunya incloent-la al nomenclàtor parisenc fa gairebé quaranta anys, el 8 de juliol de 1985, per iniciativa de l’aleshores batlle de la ciutat, Jacques Chirac. En la decisió del futur president francès, a més d’un enigmàtic Richard Codina esmentat en algunes fonts, hi va tenir força a veure l’arquitecte català Ricard Bofill i Levi (Barcelona, 1939-2022), autor d’alguns dels edificis que van definir la plaça, que anava lligada a un programa de renovació del districte XIV prop de l’estació de tren de Montparnasse.

Per a aquest encàrrec específic, en què es destaca sobretot el gran complex residencial de Les Echelles du Baroque (1985), Bofill va inspirar-se en el món grecoromà i el barroc italià per aixecar un conjunt de gairebé sis-cents apartaments distribuïts en uns quants edificis d’estil neoclàssic. Així descrivia la seva solució: “Per la seva situació en un context molt sensible, aquest projecte exigia la utilització d’un llenguatge arquitectònic específic, amb un marcat respecte per la configuració del teixit urbà existent. El barroc proporcionava el vocabulari arquitectònic necessari per a donar forma a espais còncaus; la composició del barroc té en compte tots els punts de vista en l’espai; predisposa a la destrucció de la rigidesa establerta per la sistematització de la indústria de la construcció. Aplicant l’essència de l’arquitectura barroca, la façana no es tracta com un simple mur.”

Les Echelles du Baroque, amb la seva façana el·líptica abocada a la plaça de Catalunya, és la intervenció urbanística més important que Bofill va materialitzar a París juntament amb un altre dels seus “palaus per al poble”, Les Espaces d’Abraxas (1978), un monument urbà que marca el principi de la ciutat a dotze quilòmetres del centre. Però, com que la capital francesa va ser la nineta dels seus ulls, trobem la marca del seu famós taller d’arquitectura en un bon nombre d’edificis escampats per tota la ciutat. Així, es va encarregar de dissenyar les seus de grans cases del luxe i el perfum –com ara Cartier, Rochas i Christian Dior– i d’entitats bancàries –com ara BNP-Paribas–, a més de l’antic hotel Costes K i la reforma de les oficines de l’asseguradora Axa.

A banda les raons de lluita contra el canvi climàtic per a argumentar la “desmineralització” de la Place de Catalogne, també feia anys que planaven unes altres raons que pressionaven a reformar-la. El 2018, per exemple, la regidora conservadora Marie-Claire Carrère-Gée del districte XIV al consell de París denunciava que era “del tot grisa, impersonal, privada d’aigua, vasta, inútil” i que inundava “tot l’espai i els voltants d’una tristesa immensa”. I afegia que la seva font central, Le Creuset-du-Temps (1985), de l’artista polonès Shamaï Haber, no funcionava de feia quinze anys.

I una mica més: Tot això, en principi, s’hauria de resoldre amb la reformulació de la Place de Catalogne i la implantació al bell mig de la rotonda d’un bosc típic de l’Illa de França, juntament amb alzines, rouredes i aurons de Montpeller, més resistents al canvi climàtic. L’esment a la ciutat llenguadociana, amb Bofill pel mig, no és intranscendent, atès que va ser el lloc on probablement va intervenir més directament en la trama urbana. En efecte, el 1979 va rebre l’encàrrec de concebre el barri d’Antígona, sobre un terreny de 36 hectàrees, on va aixecar la seu de l’antic govern i parlament del Llenguadoc-Rosselló i grans espais en estil neogrec, com ara, La Place du Nombre d’Or, Les Echelles de la Vie i Port Juvenal.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat