Una petita Barcelona amb ‘mariachis’ als peus dels Alps

Casa de la Vila de Barceloneta de Provença
Plaça de Valle de Bravo, 1, Barceloneta, Occitània
Mapa a Google

De Barcelones, si volteu pel món, en trobareu un bon grapat. En aquesta secció, de fet, ja hem parlat de la Barcelona de Cornualla, un minúscul llogaret amb una grandíssima història darrere. I també de la Nova Barcelona efímera que els exiliats del 1714 van mirar de fundar als Balcans. Avui, pocs dies abans que hi comencin les Festes Llatino-Mexicanes amb tasts gastronòmics, danses i balls folklòrics, desfilades de barrets, obres de teatre i concerts de mariachis, volem parlar d’una Barceloneta ben mexicana, malgrat una peculiaritat gens negligible: és situada a quasi deu mil quilòmetres de la capital de Mèxic.

A 1.133 metres sobre el nivell del mar i als peus dels Alps, la vall de l’Ubaia és d’ençà de mitjan segle XIX un bocí de Mèxic importat a l’alta Provença gràcies a tres germans de la zona, els Arnaud, que van emigrar cap a Amèrica el 1821 després de tancar una petita fàbrica de teixits que tenien. La primera destinació era Nova Orleans, la capital de Louisiana, que fins vint anys abans havia estat colònia francesa, però el periple els va acabar portant fins a Mèxic, en plena eufòria independentista. Els germans Arnaud hi van obrir uns magatzems de roba, Las Siete Puertas, els primers d’una llarga llista de comerços, negocis i fins i tot bancs regentats d’ençà d’aleshores per la creixent comunitat de la vall de l’Ubaia que va seguir-los els passos. Mèxic, de la nit al dia, es va convertir en El Dorado de milers de fills de la vall, empesos per les ganes de deixar enrere penúries i estretors econòmiques.

L’impacte d’aquesta peculiar diàspora provençal, concentrada temporalment entre 1821 i 1920, es pot comprovar actualment a la petita capital de la vall de l’Ubaia, Barceloneta, on l’ambient de Mèxic és omnipresent gràcies a les impressionants vil·les i castells fets construir pels indians, les botigues i restaurants de productes mexicans, museus específics i els noms de les vies principals, com l’avinguda dels Tres Germans Arnaud i la que recorda el president mexicà Porfirio Díaz (1830-1915), a més de l’agermanament del municipi amb Valle de Bravo, a l’estat de Mèxic. La festa mexicana a l’estiu i la dels morts, per Tots Sants, acaben d’afaiçonar l’aire mexicà d’aquest racó alpí amb nom nostrat.

Perquè, d’on ve la denominació de Barceloneta de Provença? Evidentment, no té res a veure amb l’aventura mexicana dels seus habitants al segle XIX, sinó que clava les arrels molt més enrere en la història: el 1231, tal com s’explica a la web del municipi, el comte Ramon Berenguer IV, de la segona i última branca catalana de Provença, va fundar en aquell indret muntanyenc la vila de Barcelona de Provença, en record de les seves arrels, i li va concedir nombrosos privilegis i un règim d’organització política i social neofeudal força original i avançat al seu temps: era governada per síndics elegits pels ciutadans que tenien la facultat de legislar i administrar justícia, i no l’afectaven determinades càrregues com els imposts o drets sobre el blat i la sal. Segons alguns estudiosos locals, esmentats al llibre Les Barcelones del món, això explicaria que durant la Revolució francesa no hi hagués aldarulls a la vall de l’Ubaia: la revolució democràtica ja s’havia fet pacíficament cinc-cents anys abans, gràcies als furs atorgats pel Casal de Barcelona.

Tot i el lligam fundacional, la vinculació del poble amb Catalunya en general no va despertar gaire curiositat fins el 1931, en ocasió del setè centenari del naixement de la vila, quan el batlle local va pensar a convidar oficialment l’Ajuntament de Barcelona a assistir a la commemoració. Consultant la premsa d’època podem descobrir que en representació seva, el tinent de batlle Puig Monné i el regidor Salvat van sortir al final d’agost cap a la Barcelona dels Alps, on van ser rebuts ben cordialment “per les autoritats i pel poble, que ha aclamat Barcelona i Catalunya”. Durant les celebracions es va instal·lar un medalló de bronze del comte Ramon Berenguer a l’entrada de la sala del consell municipal, on encara es pot contemplar avui, obra probablement de l’escultor rus establert a París Naoum Aronson (1872-1943). I dos anys després, el 12 d’octubre de 1933, un grup de càrrecs del municipi provençal i de polítics de la vall de l’Ubaia van tornar la visita a Barcelona, on foren rebuts amb tots els honors per les autoritats republicanes, amb el batlle, Jaume Aiguader, i el president de la Generalitat, Francesc Macià, al capdavant.

Entre els discursos que es van pronunciar aleshores, la premsa va destacar el del primer tinent de batlle de Barceloneta, Emile Signoret. Sobre la fundació del poble el 1231, deia: “El comte de Barcelona degué considerar el lloc d’emplaçament de la nova vila com la porta d’accés als Alps. La clau que figura en l’escut de la població, així com les barres d’Aragó, demostren fins a quin punt Berenguer hi donà importància. La mateixa situació geogràfica de Barceloneta la feren teatre de molts episodis de guerra en què la fortuna varià constantment i sols en 1713, quan el tractat d’Utrecht, fou quan quedà incorporada definitivament a la Provença. […] Els fills de Barceloneta amen els ideals de llibertat, com ho demostra el fet que la vall s’hagi governat gairebé sempre com una petita república molt més avançada que les localitats veïnes.”

Per a “palesar una vegada més aquesta afecció entre la ciutat gran i la petita Barceloneta”, en paraules de Signoret, es va lliurar una còpia del relleu en bronze de Ramon Berenguer, feta pels alumnes de l’Escola d’Arts i Oficis d’Ais de Provença, i un banderí amb l’escut de Barceloneta brodat per la filla del batlle. I afegia Signoret: “Aquesta ensenya us dirà sempre que en un petit racó dels Alps, a 1.133 metres d’altura i amb les neus gairebé permanents, bat un petit cor a l’uníson del vostre: és el cor de la vostra fillola ple d’amor per la seva padrina. Visca Catalunya i Provença! Visca Barcelona i Barceloneta!” El batlle Aiguader, havent rebut de grat l’ofrena, va assegurar que figuraria en un lloc d’honor a l’Arxiu Municipal. L’endemà, les dues delegacions van fer una ofrena floral al monument al poeta Frederic Mistral a Montjuïc, on van deixar “un gran ram de flors dels Alps provençals amb una cinta que ostentava una patriòtica dedicatòria”.

Poc després, amb la guerra de 1936-1939 a Barcelona i la Segona Guerra Mundial a Barceloneta, la relació dels dos municipis va tornar a quedar soterrada. Però qui sap si, amb el vuitè centenari de la fundació a la cantonada (2031), la fillola i la padrina es podran retrobar per renovar el lligam històric.

I una mica més: L’empremta de la família Arnaud a Amèrica és àmplia i variada. Un dels tres germans pioners es va establir a Louisiana, on va fundar el municipi d’Arnaudville. I més endavant un altre membre de la família, Ramón Arnaud Vignon, va protagonitzar amb la seva dona catalana un episodi tràgic al minúscul atol de Clipperton, al mig del Pacífic.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat