Municipi de Constanza
Província de La Vega, República Dominicana
Mapa a Google

Aquest cap de setmana la ciutat de Constanza, al bell mig de la República Dominicana, celebra una de les festes més importants del municipi, el Festival de la Collita. Que aquesta jove fira agrària ja sigui una de les cites destacades del calendari de la zona no fa sinó confirmar l’eslògan local que diu que es tracta de la capital hortícola de l’illa caribenca, tal com corroboren també les xifres: es calcula que s’hi produeix actualment més del 80% de les verdures i hortalisses que es consumeixen a la República Dominicana. I si parlem de la preponderància agrícola d’aquest municipi de la província de La Vega, cal esmentar de totes totes l’aportació gens negligible de centenars de valencians que van desembarcar-hi a mitjan segle XX.

El 1954, en efecte, el dictador dominicà Rafael Leónidas Trujillo Molina (1891-1961) va aprofitar una vista a Roma per signar el concordat amb el Vaticà per a fer una escapada a l’Espanya franquista. Una de les etapes clau d’aquell viatge va ser el pas per València i la zona de producció arrossera de l’Albufera, perquè ja li ballava pel cap una idea fixa que va mirar de materialitzar just en tornar a la República Dominicana: importar agricultors de l’Horta i la Ribera per colonitzar i activar terres agrícoles en zones poc explotades del seu país. Era l’embrió d’un pla migratori que, basat en les bones relacions diplomàtiques i la sintonia política entre els règims de Franco i Trujillo, va transportar entre el 1955 i el 1956 cinc mil treballadors del camp de la península Ibèrica cap al Carib. En principi, l’oferta anava dirigida únicament als llauradors de la zona al voltant de l’Albufera, però al final, tal com apunta l’investigador Juan Manuel Romero Valiente a La inmigración española en República Dominicana (2016), també s’hi van acabar afegint uns quants milers de gallecs, castellans i canaris atrets per la promesa de terres a Amèrica, és clar, però també per motius més prosaics com podien ser esquivar el servei militar franquista i, fins i tot, utilitzar la República Dominicana com una porta d’accés a uns altres països americans.

El 24 de desembre de 1954, doncs, sortia del port de València el primer contingent amb set-cents cinquanta immigrants, la majoria valencians i alguns castellans assabentats de la crida presidencial. Al cap de tretze dies de travessia oceànica, el dictador dominicà en persona els rebia al moll de Ciudad Trujillo (Santo Domingo) amb una cerimònia molt més preparada que no pas la colònia on eren destinats, Baoba del Piñal. Perquè des del primer dia, tal com subratlla Romero Valiente, els nouvinguts van poder comprovar amb una barreja d’estupefacció i indignació que les terres no estaven preparades per a ser cultivades i que la manca d’infrastructures i serveis a la zona d’habitatges era flagrant. Això no va impedir, amb tot, que el maig del 1955 sortís de València un segon vaixell amb quasi vuit-cents passatgers a bord. La majoria foren enviats també a Baoba del Piñal, però les autoritats dominicanes en van desviar un centenar i mig cap a una nova colònia a la zona alta de Constanza, al centre del país.

Durant la segona meitat del 1955 i la primeria del 1956 encara van sortir mitja dotzena més de contingents cap a la República Dominicana, però ja no de València, sinó de Galícia, que va aportar d’aleshores ençà el gros de treballadors tant a la colònia de Baoba del Piñal com als nous assentaments d’Azua i de Guanito. Però la situació econòmica insostenible, les dificultats d’adaptació al clima tropical, la improvisació en el dia a dia a les colònies i la imprevisió de les autoritats dominicanes en el procés repoblador, juntament amb la tardança en l’adjudicació de terres per als colons, van comportar que el mateix vaixell que havia portat l’última remesa d’immigrants ja tornés carregat a Vigo amb tres-cents treballadors decebuts i escarmentats. Eren, potser sense saber-ho, els primers dels gairebé cinc mil immigrants que, en pocs anys, van fer el viatge d’anada i tornada entre la Península i el Carib.

L’assassinat de Trujillo el 1961 va representar, de retruc, la mort de la seva empresa repobladora, amb la rescissió posterior de la majoria de contractes de colonització, el desmantellament d’una bona part dels assentaments i la tornada dels últims colons peninsulars. Només una de les colònies va aconseguir de retenir parcialment aquells immigrants arribats a mitjan anys 1950, la de Constanza, on s’havien establert majoritàriament llauradors d’Albal, Algemesí, Almussafes, Guadassuar, Silla, Sueca i València. A diferència de Baoba del Piñal, per exemple, hi havien trobat uns habitatges més dignes i condicionats, a més d’unes terres més aptes per al conreu que van donar, ben aviat, uns rendiments de producció prou satisfactoris. Del mig centenar de famílies d’arrels valencianes que es calcula que encara hi queden, una bona part han prosperat justament en el sector agrícola gràcies a la introducció d’innovacions tecnològiques i en els sistemes de reg i drenatge. I un d’ells, Josep Pascual Roselló, fou considerat fins i tot un dels pares de l’horticultura dominicana.

I una mica més: Sobre l’emigració valenciana a la República Dominicana de mitjan segle XX, Salvador Dolz en va fer un documentari el 2009 amb el títol Dominicana, terra promesa.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat