Un bocí de la Costa Brava a tocar de l’Atlàntic

Fábrica Catalã
Rua João José Perdigão, 17, Azaruja, Portugal
Mapa a Google

D’ençà de fa dècades, la Costa Brava és una de les zones turístiques més conegudes i concorregudes del Principat. Però abans de convertir-se en una destinació costanera de renom internacional, la zona ja sonava a mig món per un altre sector més d’interior. Durant el segle XIX i el primer terç del XX, en efecte, les comarques de l’Empordà, el Gironès i la Selva van ser capdavanteres en el terreny del suro, tant en xifres de producció com en capacitat d’exportació. El coneixement profund d’aquell negoci i de les seves tècniques en tota aquesta àrea es va exportar, també, cap a unes altres zones d’alzines sureres de la península Ibèrica, com és el cas d’Extremadura i de la regió veïna de l’Alentejo, al centre de Portugal. Fins al punt que la manufactura tapera portuguesa, es pot dir, va néixer gràcies a experts surers catalans. I en sabem la data i tot: el 1845.

Va ser aquell any quan una emprenedora família anglesa, els Reynolds d’Exeter, que entre més branques de negoci es dedicava a la comercialització de suro i a la fabricació de taps, va decidir de contractar un especialista perquè obrís i dirigís un obrador a Azaruja, un petit poble a la rodalia d’Évora. L’elegit fou Andreu Camps i Suberta, nascut el 1819 a Figueres (l’Alt Empordà), de pares bisbalencs. Amb tan sols vint-i-sis anys, doncs, va rebre l’encàrrec d’anar a implantar el seu coneixement surer al bell mig de Portugal. Però, a Azaruja, no hi va anar sol: a més d’acompanyar-lo la seva dona i el seu germà Tomàs, en poc temps s’hi van anar afegint més artesans i operaris del suro catalans, llogats en petits tallers manufacturers del poble.

Pere Sala i Jordi Nadal, a La contribució catalana al desenvolupament de la indústria surera portuguesa (2010), van analitzar els llibres de naixements de la parròquia de São Bento do Mato i van descobrir que entre el 1845 i el 1892 hi havia tretze grans grups familiars catalans establerts a Azaruja: els Camps, els Girbal, els Tries, els Vilaret, els Bech, els Tenes, els Gruart, els Marull, els Sureda, els Brunet, els Lagrifa, els Llach i els Gibert. Aquell grup compacte d’emigrants –principalment empordanesos i selvatans– constituïen el 1875 el 80% del col·lectiu de tapers d’Azaruja i, per això, encara avui, el poble és conegut a Portugal com a aldeia dos catalães.

A partir d’aquells nuclis familiars primerencs i de nouvinguts posteriors, la presència de tapers, negociants i preparadors de suro d’origen català es va acabar estenent per una bona part de l’Alentejo. Sala i Nadal destacaven, en aquest sentit, que cap al final del XIX, rere dues grans indústries sureres angleses, les fàbriques més importants del país ja eren catalanes. Però amb el canvi de segle, i una vegada Portugal ja s’havia convertit en una potència mundial de la corteiça, el flux humà engegat el 1845 entre tots dos extrems de la península es va anar aturant a mesura que l’aprofitament del suro s’abandonava a la naixent Costa Brava, en benefici d’uns altres sectors econòmics.

Malgrat això, l’empremta de totes aquelles famílies catalanes a Azaruja és encara ben evident, tal com va demostrar el 2017 la fotògrafa local Maria do Carmo Duque amb l’exposició Ascendência Catalã. Contributo positivo de uma migração. Mitjançant retrats i entrevistes en vídeo a descendents –com ella– d’aquells primers surers, va voler donar a conèixer i valorar aquesta emigració de catalans tan singular, qualitativa i desconeguda. I arran de la mostra es va constituir, amb el mateix esperit divulgatiu i reivindicatiu, l’associació Fábrica Catalã, un espai cultural i artístic al voltant de la indústria surera que d’ençà del setembre del 2021 té la seu en un antic obrador d’Azaruja.

I una mica més: La influència catalana a Azaruja no sols és recognoscible actualment amb alguns cognoms encara ben presents a la zona –Camps, Sureda, Girbal, Gibert, Delmas…–, sinó també per mitjà de la gastronomia local. Al poble encara es preparen botifarres i linguniça, s’hi fan truites de tota mena i sembla que hi és força estesa la tradició d’anar a caçar bolets. Ah! I combinen el bacallà, és clar, amb allioli.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat