Livingston, l’illa més nostrada de l’Antàrtida

Illa Livingston
Mapa a Google

Sempre amb permís de l’implacable canvi climàtic, l’Antàrtida havia de ser notícia el 2020 per la commemoració del dos-cents aniversari de la descoberta oficial, el 27 de gener de 1820, durant una expedició russa. Però aquestes últimes setmanes, arran de la meteòrica propagació del coronavirus 2019 per tot el món, la Terra Australis ha estat notícia, sobretot, perquè és l’únic continent del planeta lliure de contagis. Confinades prèviament a causa de l’aïllament geogràfic, les quatre mil persones que hi ha ara mateix treballant a les estacions científiques del continent blanc de moment han pogut observar de lluny com la Covid-19 ha anat aturant l’activitat humana i econòmica de la resta de continents.

Una d’aquestes estacions, oficialment anomenada (encara) Base Antàrtica Juan Carlos I, ha allotjat un bon nombre de científics catalans des que es va crear, fa més de tres dècades. De fet, darrere de la seva fundació hi ha un grup d’investigadors de l’Institut de Ciències del Mar (CSIC) de Barcelona encapçalats per Antoni Ballester i Nolla i Josefina Castellví i Piulachs, que el 27 de desembre de 1986 van trepitjar per primera vegada l’illa de Livingston i hi van establir un campament que, amb el temps, va esdevenir base científica. Tot i la voluntat de remarcar simbòlicament el pes català en la iniciativa, Ballester va explicar més d’una vegada que els enviats de l’exèrcit espanyol arribats a l’illa per donar-los suport logístic li havien prohibit de col·locar-hi una bandera catalana.

Malgrat això, el seu pas per aquest racó de l’Antàrtida sí que va quedar marcat en la toponímia de Livingston amb una punta Ballester, en homenatge al primer director de la base, i amb un pic Castellví, en honor a la directora del 1989 al 1993 i protagonista del documentari Els records glaçats (2013), en què narra la seva experiència antàrtica i tornava de Livingston amb el primer mòdul científic que hi va haver a l’estació, batejat amb el nom de ‘Prof. Antoni Ballester’ i exposat al CosmoCaixa de Barcelona. L’empremta toponímica no s’atura aquí: el 30 de desembre de 1991 el català Francesc Sàbat i el valencià Jorge Enrique, de la mateixa base, van ser els primers a pujar al mont Friesland de l’illa, de 1.700 metres, per una ruta que la Comissió Búlgara per als Topònims Antàrtics va acabar anomenant collada Catalana. I encara més a prop en el temps, el 2008, es va establir un pic Casanovas en record del guia de muntanya gracienc Àlex Simón i Casanovas, un dels primers a ascendir-hi.

Ara, la presència catalana a l’Antàrtida podria ser anterior, fins i tot, a l’expedició russa de fa ara just dos segles, segons que aventurava la mateixa Josefina Castellví a la revista El Temps el 2011: ‘Probablement els primers humans d’arribar a l’Antàrtida van ser els mariners, soldats i oficials del vaixell espanyol San Telmo, que va naufragar el 1819 [prop de Livingston, amb 644 homes a bord], quan s’adreçava al port del Callao. És probable que hi hagués catalans en aquell vaixell, però no ho sabem del cert.’

I una mica més: Sí que és del tot documentada la presència d’alguns catalans i valencians al continent glaçat abans d’haver-lo trepitjat Ballester i Castellví. Entre el gener del 1961 i el febrer del 1962, per exemple, el valencià Manuel Puigcerver i Zanón, meteoròleg i professor de la Universitat de Barcelona, va dirigir una expedició científica xilena a la península Antàrtica. Just abans, el 1959, el meteoròleg barceloní Joan Pardo i Gil va fer d’observador meteorològic i cuiner a la base xilena d’Arturo Prat. I el 1952, tan sols quaranta anys després que el noruec Roald Amundsen conquerís el pol sud, el metge barceloní Oriol Domènec i Llavallol va fer una estada de nou mesos en una base argentina a l’illeta de Half Moon com a cirurgià. Havia arribat pocs anys abans a l’Argentina, fugint de la justícia militar espanyola per haver penjat banderes catalanes en ple franquisme, i un cop exiliat al país sud-americà va veure l’oportunitat d’anar-hi i s’hi va presentar. Com no podia ésser d’una altra manera, va aprofitar el seu pas per l’Antàrtida per a plantar una bandera catalana al cim del turó de Plymouth, a la veïna illa de Livingston. Després d’uns quants anys de viure a la Patagònia, el 1970 va acabar tornant a Catalunya. Però un dels seus fills es va quedar a l’Argentina, on va muntar un bar a El Chaltén anomenat… La Senyera.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàsposa catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat