26.07.2024 - 21:40
|
Actualització: 24.09.2024 - 03:53
Museu Torres García
Sarandí, 683, Montevideo, Uruguai
Mapa a Google
Si la setmana passada parlàvem del centenari de la mort d’un dramaturg universal de pare català i mare canària, en aquest últim article abans de les vacances toca parlar d’un altre aniversari rodó –els cent cinquanta anys del naixement– d’un artista polifacètic de renom mundial també de pare català i mare canària. D’Àngel Guimerà i Jorge, nascut el 1849 a Santa Cruz de Tenerife (Canàries), passem avui a Joaquim Torres i García, nat a Montevideo el 28 de juliol de 1874. I, com en el cas de Guimerà, la família de Torres també es va traslladar a Catalunya quan era jove.
En concret, el futur pintor i escultor muralista, professor, escriptor i teòric de l’art va deixar l’Uruguai amb tota la família el 1891 per a instal·lar-se a Mataró (Maresme), localitat de naixement del seu pare, Joaquim Torres i Fradera. Quan va començar a rebre classes de dibuix a l’Escola d’Arts i Oficis de la capital maresmenca, poc s’imaginava que el seu nom s’acabaria vinculant amb el dels principals moviments artístics catalans i europeus del primer terç del segle XX. Així, del seu pas per la Llotja barcelonina i especialment pel Cercle Artístic de Sant Lluc, en van sortir dues grans col·laboracions: amb l’arquitecte modernista Antoni Gaudí, en les vidrieres de la catedral de Mallorca; i amb dibuixos seus, a les revistes Barcelona còmica (1887-1899), El Gato Negro (1898) i Pèl & Ploma (1901). El jove Torres García, és clar, va freqüentar la tertúlia dels Quatre Gats amb Ramon Casas, Pablo Picasso i Santiago Rusiñol.
Amb l’arrencada del segle XX va fundar l’Escola de Decoració de Terrassa (amb la idea de fons d’integrar les arts i els oficis al servei de l’arquitectura) i també va entrar en contacte amb Eugeni d’Ors i el moviment noucentista. En aquest sentit, després d’unes experiències com a muralista d’esglésies, el president de la Mancomunitat de Catalunya, Enric Prat de la Riba, li va encarregar de decorar el saló de Sant Jordi del Palau de la Diputació a Barcelona: els com a mínim quatre frescos amb què volia reflectir l’esperit del poble català van ser coberts durant la dictadura de Primo de Rivera i no va ser fins el 1966, de fet, que no van ser arrencats i traslladats a una altra sala de l’actual Palau de la Generalitat, la Torres-Garcia.
El contacte amb Joan Salvat-Papasseit, a partir del 1917, el va encaminar cap al moviment futurista, amb col·laboracions en revistes com ara un Enemic del Poble i Arc-Voltaic i la publicació del manifest Art-Evolució, prou allunyat dels seus primers textos teòrics noucentistes i en què recollia l’ideari del pintor uruguaià Rafael Barradas i el de Salvat-Papasseit mateix. La situació política que va menar al cop militar de Primo de Rivera el va empènyer a provar sort a Nova York en un altre àmbit professional, el disseny de joguines. A més de fundar-hi l’Artist Toy Makers i de treballar per a la Dover Farms Industries, als EUA va conèixer Marcel Duchamp i Max Weber i va exposar al Whitney Study Club. El 1922 va tornar a Europa i es va instal·lar primer a Itàlia, després a la Costa Blava i a partir del setembre del 1926 a París, on va entrar en contacte amb el neoplasticisme i va ampliar el cercle de coneixences amb Piet Mondrian, Vassili Kandinski i Le Corbusier, amb els quals va coincidir al grup abstracte Cercle et Carré. Del 1931 al 1934 va residir a Madrid, on va impulsar l’avantguarda local i la formació d’un Grup d’Art Constructiu.
A seixanta anys, pressionat pels vents autoritaris que bufaven a Europa, el 1934 va decidir de tornar a fer les maletes (amb tot el bagatge artístic acumulat) i comprar passatges per a l’Uruguai amb la seva dona, la barcelonina Manolita Piña de Rubiés, i els seus quatre fills: l’Olímpia (1911), l’August (1912), la Ifigènia (1915) i l’Horaci (1924). Al país que havia deixat feia més de quatre dècades, el seu dinamisme innat es va plasmar d’entrada amb la creació de l’Associació d’Art Constructiu (1935) i del Monument còsmic (1938) al Parque Rodó de Montevideo, a més de la publicació de la revista Círculo y Cuadrado. El 1941 el govern uruguaià el va nomenar professor honorari d’art i el 1944 va fundar el Taller Torres García, amb la voluntat de formular un art constructiu americà i d’irradiar les idees de la modernitat a Sud-amèrica. Una de les últimes propostes va ser la creació de l’Escuela del Sur, amb què plantejava capgirar el mapa conceptual de referències per a la producció d’art modern des de l’Amèrica del Sud, una idea simbolitzada perfectament amb el famós dibuix América invertida (1943).
Joaquim Torres i García es va morir a Montevideo el 8 d’agost de 1949, però les seves idees i el seu llegat artístic es mantenen ben vius, un segle i mig després del seu naixement, amb institucions com ara el Museu Torres García i el Museu Nacional d’Arts Visuals uruguaians.
I una mica més: La seva obra no es manté tan viva perquè, a més de la pèrdua dels murals que va pintar en esglésies catalanes al principi del segle XX a causa de la Setmana Tràgica i la cobertura dels seus frescos al Palau de la Generalitat durant les dictadures de Primo de Rivera i Franco, cal afegir-hi una desgràcia de grans dimensions: el 1978, una setantena d’obres seves que pertanyien al Museu de Belles Arts de l’Uruguai es van cremar en l’incendi del Museu d’Art Modern de Rio de Janeiro, on eren exposades en préstec. Partint d’aquella desgràcia un besnet seu –Alejandro Díaz– ha estrenat enguany el documentari Pax in Lucem, concebut com un viatge cap a l’origen de l’artista i la seva recerca d’un art universal.
Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.
—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat
