Talgo, el tren dels marquesos d’Oriol

Patentes Talgo
Bayas kalea, 5, Ribabellosa, País Basc
Mapa a Google

Fa ben pocs dies s’ha tancat el llarg serial accionarial desencadenat entorn del present i futur de la companyia ferroviària Talgo. Descartades les OPA provinents d’Hongria i de Polònia, l’empresa amb seu fins ara a Majadahonda (Madrid) sembla que torna als seus orígens bascs gràcies a una operació encapçalada per Sidenor amb el suport del fons públic basc Finkatuz i les fundacions del BBK i Vital, amb la qual han adquirit finalment el 30% de les accions que hi tenia l’inversor internacional Trilantic Capital Partners. Amb el possible trasllat de les oficines centrals a Àlaba, doncs, Talgo referma la vinculació històrica amb el País Basc, d’on eren els dos fundadors: l’enginyer d’Elorrio Alejandro Goicoechea Omar (1895-1984) i l’arquitecte i empresari bilbaí José Luis de Oriol y Urigüen (1877-1972).

La idea de desenvolupar un tren articulat fou de Goicoechea, format a l’Escola d’Enginyers de l’exèrcit a Guadalajara i destinat posteriorment al regiment de ferrocarrils de Madrid. El 1920 va deixar l’uniforme i va ingressar a la Companyia de Ferrocarrils de La Robla, on va treballar i desenvolupar els primers invents en el terreny ferroviari. La seva trajectòria professional va quedar tallada amb l’esclat de la guerra de 1936-1939, quan el president basc José Antonio Aguirre li va encomanar de materialitzar el cinturó defensiu de la ciutat de Bilbao que havia dissenyat el comandant general d’enginyers de l’exèrcit del País Basc, Alberto Montaud Noguerol (1888-1969), d’origen valencià. Inicialment, Goicoechea va complir ordres, però el 27 de febrer de 1937 va abandonar d’amagat el territori republicà pel port d’Arlaban i es va incorporar al bàndol franquista amb tots els mapes de l’anomenat Cinturó de Ferro (format per trinxeres, refugis, nius de metralletes, fortificacions…) per a defensar la capital biscaïna, que va caure en mans dels sediciosos tot just quatre mesos més tard.

Un any després de la traïció, l’estiu del 1938, l’enginyer ja sospesava a Santander la viabilitat d’un “tren articulat lleuger” per a passatgers, que va començar a fer els primers passos quatre anys més tard gràcies al finançament aportat per José Luis de Oriol y Urigüen i la constitució de l’empresa Patentes Talgo, acrònim de Tren Articulado Ligero Goicoechea Oriol. De Oriol havia estudiat arquitectura i de fet va exercir d’arquitecte, tal com deixen constància projectes de prou envergadura com ara el palau Oriol de Madrid (reformat i convertit el 2002 per un nét seu en l’Hotel AC Palacio del Retiro) i els palaus d’Arriluce i de San Joseren a Getxo (Biscaia). Però el seu nom va anar lligat, sobretot, al món empresarial, atès que fou un dels fundadors d’Hidrola (l’actual Iberdrola), de la qual va cedir la presidència el 1941 al seu fill José María Oriol y Urquijo, i, com hem dit, també de Talgo, just l’any següent.

Tot i que havia nascut a Bilbao, la seva branca del llinatge Oriol cal situar-la a Flix, a la Ribera d’Ebre, d’on eren el seu pare i el seu avi, Josep Maria Oriol i Gordo (1842-1899) i Josep Antoni Oriol i Salvador (1798-?), respectivament. La família Oriol, profundament monàrquica i tradicionalista, es va destacar al segle XIX pel seu suport polític i militar als carlins: de fet, el pretendent Carles VII va concedir el 27 d’abril de 1870 al germà del seu avi, Bonaventura Oriol i Salvador (1795-1891), el títol de marquès de Casa Oriol. Com que es va morir sense descendència, la família no va recuperar el marquesat fins el 20 de maig de 1958, quan per decret el dictador Francisco Franco va reconèixer el títol carlí i el va concedir al fundador de Talgo, José Luis de Oriol y Urigüen, “que durant la seva llarga vida ha mantingut una línia ideològica conseqüent […] amb els principis del pensament tradicionalista i del Movimiento Nacional, al qual va prestar cooperació activa i decidida”.

Així com Goicoechea va estar-se solament dos anys a l’empresa (prou temps per a dirigir el disseny i la construcció dels prototips Talgo 0 i Talgo I i del Talgo II, un dels grans èxits de la companyia), el segon marquès d’Oriol i els seus descendents han continuat sempre presents en els afers i en l’accionariat de l’empresa. Sense anar més lluny, actualment n’és president Carlos de Palacio Oriol i com a número 2 hi havia José María Oriol Fabra, que amb els últims canvis accionarials anunciats la setmana passada va presentar la dimissió de sorpresa per raons personals després de gairebé quatre dècades ocupant càrrecs de responsabilitat a la companyia fundada pel seu besavi i dirigida, després, tant per l’avi com pel pare.

I una mica més: A Flix, bressol dels actuals marquesos d’Oriol, la gran casa pairal de la família al carrer Major fou enderrocada fa una mica menys d’un segle i ara s’aixeca, al mateix emplaçament, la sala d’exposicions municipal Ca Don Ventura, que recorda el primer marquès d’Oriol, l’advocat, militar carlí i polític Bonaventura Oriol Salvador (Flix, 1795 – Itàlia, 1891).

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat