Sergio Catalán, el protagonista involuntari de l’accident aeri dels Andes

Demà a la nit, al Dolby Theatre de Hollywood (Califòrnia), l’Academy of Motion Picture Arts and Sciences lliurarà per noranta-sisena vegada els famosos premis Oscar de cinema en una gala amb protagonisme català gràcies a un film, La societat de la neu. El director, el barceloní J. A. Bayona, serà present al teatre de Los Angeles perquè ha rebut dues nominacions: al millor film de llengua no anglesa i al millor vestuari. I per ben poc no va ser nominat també als millors efectes especials, una tasca d’orfebreria que va dirigir durant el rodatge la també barcelonina Laura Pedro i per la qual es va embutxacar fa poc un European Film Award.

El protagonisme català de què parlàvem no s’atura amb el director del film i una part del seu equip de rodatge, perquè en la història de l’accident aeri dels Andes de fa mig segle un protagonista del tot involuntari, però clau a l’hora de convertir la tragèdia en un miracle o un desenllaç èpic, va ser un pastor i traginer xilè anomenat… Sergio Catalán. Malgrat que va ser un actor principal en la cronologia dels fets i, de retruc, en la segona vida dels setze supervivents, en general ocupa un paper secundari en els relats i les recreacions ficcionades que s’han fet d’aquell episodi històric.

A La societat de la neu, sense anar més lluny, apareix fugaçment quan Roberto Canessa i Fernando Parrado, després de deu dies de caminar per la muntanya a la recerca d’ajuda, se’l van trobar en un paratge anomenat Los Maitenes, a l’est de Xile. Era el 21 de desembre de 1972, dos mesos després de l’accident de l’avió Fairchild Hiller 227 de la Força Aèria Uruguaiana amb què jugadors i familiars del club de rugbi Old Christians Club volaven de Montevideo cap a Santiago de Xile per disputar-hi un partit. El lloc on va caure l’aparell, de difícil accés enmig d’una glacera a 3.570 metres, va impedir a les autoritats de localitzar-lo i es va arribar a la conclusió que les quaranta-cinc persones a bord eren mortes. Però el desembre de 1972 n’hi havia setze amb vida, i tres –a la desesperada– van decidir d’escalar muntanyes per anar a demanar auxili: Canessa, Parrado i Antonio Vizintin, que el tercer dia va recular. “Venia de la serralada, del glaç, on no hi ha res. I vas tornant [a la vida]: primer veus aigua, després pastures, després una sargantana, després vaques… però et falta l’home”, recordava posteriorment Canessa d’aquells dies, quan tenia dinou anys.

Finalment, van trobar “l’home”: era Sergio Catalán Martínez (3 de març de 1928 – 11 de febrer de 2020), un pastor d’ovelles de quaranta-tres anys i nascut al llogaret xilè de Puente Negro, que en aquells moments conduïa un ramat amb un dels seus nou fills, Juan de la Cruz Catalán, a la zona del riu Barroso, a les muntanyes de la província de Colchagua. “D’entrada, quan els vaig veure –explicava en una entrevista 1972 Sergio Catalán mateix–, vaig pensar que eren turistes. Després vaig veure que venien corrents, quasi fins on ja podien cridar-me, i em van començar a fer senyals amb les mans, però no entenia què em volien dir.” Entre ells s’interposava un rierol que baixava ple i amb força i que els impedia de passar-lo. Tot i això, amb un paper i un llapis que Catalán va trobar en una cabana pròxima i que els va fer arribar, Parrado va poder escriure una nota doblement salvadora: “Vinc d’un avió que va caure a les muntanyes, soc uruguaià, fa deu dies que caminem, tinc un amic ferit més amunt [Canessa, lesionat i molt dèbil, no va baixar fins al riu], a l’avió van quedar catorze persones ferides. Hem de sortir de pressa d’aquí i no sabem com. No tenim menjar, estem dèbils. Quan ens vindran a buscar? Per favor, no podem ni caminar. On som?”

Sergio Catalán, amb la nota a les mans, no va dubtar ni un moment què havia de fer: va encomanar al seu fill de cuidar el ramat i de fer companyia a Canessa i Parrado durant la nit, va enfilar-se a un cavall i va fer el camí de tornada fins al seu poble, Puente Negro, a una vuitantena de quilòmetres. Els primers carrabiners amb qui va topar no es podien creure el relat de Catalán perquè, dos mesos i escaig després de la desaparició de l’avió, els equips de rescat xilens ja s’havien resignat a esperar l’arribada de l’estiu per a aprofitar el desglaç i emprendre la recerca de les restes. Però l’escrit a mà que els va lliurar els va acabar convencent de l’existència de supervivents. El 22 de desembre a primera hora del matí, doncs, els helicòpters van poder rescatar Canessa i Parrado i localitzar poc després el lloc de l’accident, però no va ser fins l’endemà, a causa de les males condicions meteorològiques, que els catorze companys de ventura i d’aventura no van poder deixar enrere la muntanya i els vint-i-nou morts en l’accident.

Gràcies a Sergio Catalán i el seu fill, aquells setze joves uruguaians van tornar a néixer el 1972. Per això, durant gairebé cinquanta anys, el visitaven cada vegada que anaven a Xile i no van dubtar gens a ajudar-lo econòmicament quan el 2007 va necessitar una pròtesi per a l’artrosi i el 2012 el van haver d’operar. “Al meu pare i a mi –deia el seu fill Juan de la Cruz–, ens van voler posar moltes vegades com a herois de la pàtria i fer-nos reconeixements públics tant a Xile com a l’Uruguai, però no els vam acceptar mai. El nostre màxim premi era que els supervivents ens visitessin cada any i ens convidessin al seu país.” El protagonista d’aquesta història només va claudicar o cedir dues vegades: el 2008, quan el van nomenar fill il·lustre del municipi de San Fernando, del qual depèn Puente Negro; i el 2013, quan es va inaugurar el Museu Andes 1972 a Montevideo amb una sala especial en honor seu, on “els seus supervivents” li van retre un últim homenatge conjunt el 2016, quatre anys abans de la seva mort.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat