Segrelles, el faune albaidí de fama mundial

Nicholas Roerich Museum
319 W 107th St, Nova York
Mapa a Google

No és gaire habitual que una ciutat aculli dues exposicions temporals, en paral·lel, sobre un mateix artista. Per això és més que excepcional el que passa aquests dies a València amb les mostres “Segrelles i Blasco: dibuixant les paraules”, que es pot veure a la Casa Museu Blasco Ibáñez fins el 19 de març, i “Segrelles a ‘The Illustrated London News’”, oberta al Casino d’Agricultura fins l’abril, dedicades íntegrament al pintor, il·lustrador i cartellista albaidí Josep Segrelles i Albert (1885-1969). La primera és centrada en les làmines i esborranys que va fer per il·lustrar quatre novel·les de l’influent escriptor i polític Vicent Blasco Ibáñez i la segona aplega algunes de les aquarel·les i dibuixos que va dur a terme per a la revista anglesa The Illustrated London News. Amb les dues exposicions podem obtenir una visió força precisa tant de les tècniques que va conrear com, també, de les seves dues grans facetes artístiques i vitals: la de l’autor arrelat al país i local i la de l’artista de fama i ressò mundials.

Nascut en el si d’una família formada per dotze germans d’Albaida, de ben petit ja va demostrar els seus dots artístics i el 1894, amb tan sols nou anys, es va traslladar a València amb un germà més gran per començar-hi la formació pictòrica al costat de mestres com Josep Benlliure i Joaquim Sorolla. Deu anys després, el 1904, ja havia ingressat a l’Escola Llotja de Barcelona, amb Antoni Caba Casamitjana i Vicent Climent Navarro de professors. La seva tècnica pictòrica i la gran imaginació van fer que ràpidament les principals editorials del moment se’l rifessin i també va començar a exposar, amb bona acollida de la crítica catalana. Precisament visitant una exposició de pintures seves a les Galeries Laietanes del 1921, Blasco Ibáñez va decidir d’encarregar-li la il·lustració de quatre de les seves novel·les més conegudes: La catedral, Flor de maig, El intruso i Los muertos mandan.

Començava, així, una dècada plena d’èxits i reconeixements en forma d’encàrrecs per a tota mena de cases d’edició i diaris del país, culminada amb la Medalla d’Or que li van concedir a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929. Tot plegat, va representar un trampolí cap a la fama mundial de Segrelles, amb una primera parada a Anglaterra i després als EUA. El 1927 van aparèixer les seves primeres il·lustracions a la publicació britànica The Sketch i va començar a col·laborar en els números especials de Nadal de la prestigiosa revista The Illustrated London News. I ja a Nova York, on va tenir estudi del 1929 al 1932, va col·laborar amb les millors revistes de la ciutat, des de Cosmopolitan fins a Art Digest, passant per Fortune i The American Weekly. El punt culminant a la ciutat més cosmopolita va ser l’exposició que va protagonitzar l’abril del 1931 al Roerich Museum. De tot plegat, no sols en va sortir l’admiració per la seva paleta de colors personalíssima, amb el Segrelles’ blue al capdavant, sinó també la veneració per la seva idea plàstica única entre els il·lustradors i cineastes més destacats del gènere fantàstic i la ciència-ficció del segle passat i l’actual.

Si a la seva època ja l’admiraven dibuixants com Frank Frazetta, Roy G. Krenkel, Al Williamson i Bernie Wrightson, ara mateix és considerat un mestre de mestres per l’il·lustrador canadenc John Howe (conegut pels seus treballs basats en la trilogia de J. R. R. Tolkien) i sobretot pel reconegut ​​artista nord-americà William Stout, que no s’està de dir coses com: “Per mi, Segrelles és el representant d’art fantàstic més important de la primera meitat del segle XX.” Un dels faunes que l’autor albaidí va pintar fa quasi un segle, de fet, va ser un model per a Stout a l’hora de preparar l’story board del film El laberinto del fauno (2006), del director Guillermo del Toro, que també s’ha declarat sovint admirador absolut d’aquest visionari i “il·luminat del gènere fantàstic”.

Com una il·luminació, precisament, també es pot definir la tornada precipitada i mig improvisada de Segrelles cap a casa, el 1932, incòmode amb la indústria editorial i amb l’estil de vida nord-americans. Començava una segona etapa artística i vital, a la seva Albaida natal, dedicat en cos i ànima a la pintura de temàtica religiosa (i més tard astronòmica) i a la construcció de la Casa Museu Josep Segrelles, on va viure fins a la mort, el 3 de març de 1969.

I una mica més: La tardor del 2020, el Festival Internacional de Cinema de Sitges va acollir l’estrena del documentari Segrelles. Il·lustrador universal, d’Ignacio Estrela, i en paral·lel el Museu de Maricel va acollir l’exposició “Segrelles, mestre de la fantasia”, que es pot veure en línia.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat