La ruta del romànic per la costa est dels EUA

The Cloisters
99 Margaret Corbin Dr, Nova York
Mapa a Google

El romànic és un estil artístic que es va desenvolupar entre els segles XI i XIII en algunes parts de l’Europa meridional, exclusivament per a construccions i manifestacions de caràcter religiós. Força més endavant, cap a final del segle XIX i començament del XX, just quan als territoris on s’havia desenvolupat originalment era més oblidat que mai, un estil neoromànic que s’hi inspirava lliurement es va imposar pel centre d’Europa i va saltar, fins i tot, a l’altra banda de l’Atlàntic amb una figura destacada al capdavant, l’arquitecte Henry Hobson Richardson. Per això hi ha als EUA molts campus universitaris i jutjats d’aquest estil, a més d’esglésies i algunes sinagogues. Però, en paral·lel a la florida d’edificis seguint el cànon del romànic richardsonià, també hi va haver en aquest país un viu interès a la mateixa època pel romànic original, del tot abandonat a les seves contrades d’origen. Va ser així com, per mitjà d’adquisicions a preu de saldo o simplement d’espoliació, van arribar fins al Nou Continent tota mena de peces romàniques –des d’escons fins a claustres, passant per pintures, altars i sepultures– provinents del nord de la península Ibèrica i del sud d’Occitània i, molt especialment, dels dos vessants pirinencs del nostre país.

L’exemple més evident i conegut és el que podem trobar al recinte de The Cloisters, una secció del centenari Museu Metropolità de Nova York al nord-oest de l’illa de Manhattan. En aquest oasi de tranquil·litat i vegetació frondosa, amb boniques vistes al riu Hudson, es va començar a aixecar al llarg de la dècada del 1920 un conjunt arquitectònic medieval amb tota mena d’elements originals d’Europa. Al darrere de la iniciativa hi havia dos noms principals: el magnat John D. Rockefeller, Jr. (1874-1960), que hi va posar les ganes i els diners, i un escultor nord-americà, George Grey Barnard (1863-1938), que hi va posar les peces. Mirant de sortir-se’n infructuosament en l’ambient bohemi de París, un dia a Barnard se li va acudir un negoci rodó: revendre al mercat d’art per un valor molt més alt les peces romàniques i gòtiques que adquiria, a preu de ganga, en racons remots d’Occitània i de Catalunya Nord.

Quan a França es van començar a adonar del valor d’aquelles peces i a posar-hi limitacions, Barnard es va endur tota la seva extensa i variada col·lecció cap a Nova York, on el magnat Rockefeller se’n va enamorar i va decidir exposar-la en uns terrenys de la seva propietat a Washington Heights. Era l’embrió de The Cloisters, inaugurats el 1938 i que tenen com a tresor principal el claustre amb una cinquantena de capitells de l’abadia benedictina de Sant Miquel de Cuixà (Conflent). Al costat mateix, en un altre espai del recinte, hi podem descobrir una pintura de la Mare de Déu amb el Nen i els tres Reis en l’escena de l’adoració, provinent de l’absis de l’església aranesa de Sant Joan de Tredós i atribuïda a l’anomenat mestre de Pedret, com també els històrics sepulcres dels comtes d’Urgell que hi havia al monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes (Os de Balaguer) fins el 1906, quan van ser venuts i traslladats a Amèrica.

Però les mostres de romànic català als EUA no es limiten ni a un sol museu ni a una sola ciutat. A Boston, tres-cents cinquanta quilòmetres al nord amb cotxe de Nova York, el Museu de Belles Arts conserva unes altres pintures murals impressionants que van fer les Amèriques abans i tot que les del Metropolitan: les que il·luminaven amb color l’absis central de Santa Maria de Mur (Pallars Jussà), arrencades amb la tècnica de l’strappo el 1919. Justament aquest episodi és l’element principal de la novel·la de Martí Gironell Strappo (2015), centrada en l’espoliació del romànic català i en la reacció posterior per a mirar de rescatar la resta de pintures que restaven i conservar-les al MNAC de Barcelona. Sense moure’ns del museu de Boston podem admirar un excepcional frontal-retaule de pedra gòtic de l’església d’Anglesola (Pla d’Urgell), aterrat a la capital de Massachusetts el 1924 després d’un llarg periple.

A gairebé cinc-cents quilòmetres al sud de Boston i a cent cinquanta del claustre de Sant Miquel de Cuixà hi ha uns altres capitells nord-catalans exiliats des de fa un segle a la força. El Museu d’Art de Filadèlfia conserva tres capitells romànics del també monestir benedictí de Sant Genís de Fontanes (Rosselló), a més d’un fragment del retaule gòtic de l’església de la Purificació d’Enviny (Pallars Sobirà), signat el 1490 per Pere Espalargues. A començament del segle XX, segons que sembla, el rector de la parròquia pallaresa en va vendre unes quantes peces que van quedar repartides entre Filadèlfia i el Museu de la Societat Hispànica de Nova York, on també guarden algunes pintures gòtiques procedents de València.

I a Baltimore, a un centenar de quilòmetres al sud de Filadèlfia, la Walters Art Gallery acull el frontal d’un sarcòfag monumental trescentista que es custodiava fins el 1900 a l’església de Sant Gil de Torà de Riubregós (Segarra), desconegut pels especialistes del nostre país fins fa cinc anys gràcies a una intensa recerca de la professora d’art medieval Francesca Español. A més del fragment de Baltimore, per mitjà de pistes escampades per col·leccions estrangeres va anar a parar al Bode Museum de Berlín, on va descobrir l’altra part del sepulcre, corresponent a les figures jacents de Ramon de Cardona i la seva esposa, Margarida de Bellera. D’aquesta manera, tancava el cercle d’una obra esculpida per Berenguer Ferrer de Manresa durant els anys centrals del segle XIV que s’havia trossejat posteriorment i identificat amb procedències incertes amb l’objectiu d’encarir-ne el preu de venda al mercat de l’art.

I una mica més: Tal com destacava el diari El País el juny passat amb l’article ‘Un museo virtual del arte catalán en la diáspora‘, la professora i experta Francesca Español es va dedicar, durant el confinament estricte de la primavera passada, a publicar diàriament al seu compte de Facebook, durant unes quantes setmanes, tota mena de pintures, obres d’art i escultures d’origen medieval català escampades pel planeta. Sota l’epígraf ‘Art català a la diàspora‘, esmentava peces allotjades actualment a Baltimore, Filadèlfia, Nova York, San Francisco, Londres (on també hi ha l’impressionant retaule del Centenar de la Ploma), París, Lilla i fins i tot Melbourne, a Austràlia, entre desenes d’exemples més. Conservades, sí, però disperses i descontextualitzades lluny del seu espai original per al qual van ser pensades, reflexionava Español mateix en una conferència el 2011.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàsposa catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat