El jove artista gironí rere les escultures del vell Renoir

Tomba de Pierre-Auguste Renoir
Cementiri d’Essoyes, França
Mapa a Google

El 13 de novembre de 1973, després d’un procés judicial que es va allargar durant vuit anys, el Tribunal de Cassació de París va sentenciar que l’obra escultòrica del pintor Renoir, una trentena de peces fetes entre el 1913 i el 1918, havia de constar des d’aleshores amb l’epígraf Renoir/Guino, en reconeixement de la coautoria de l’escultor Richard Guino. La sentència, a més de representar una gran exposició mediàtica per a un nom poc conegut fins aleshores fora dels cercles artístics francesos, també va significar l’entrada de cop i volta d’un artista català als principals museus del món, del Museu d’Orsay parisenc a la Tate Modern de Londres, passant pel MoMA novaiorquès.

I diem artista català perquè Richard Guino o, més ben dit, Ricard Guinó i Boix, havia nascut el 26 de maig de 1890 al carrer de Sant Josep de Girona, tal com resa una placa instal·lada a la façana del portal número 7 en record de “l’autor material de l’obra escultòrica del pintor Pierre-Auguste Renoir”. A Girona mateix va fer els primers passos en l’art, primer a l’ebenisteria de son pare i tot seguit a l’Escola Municipal d’Arts i Oficis, on va tenir Prudenci Bertrana de professor de dibuix. El 1907, amb ganes d’aprofundir els estudis, va ingressar a l’Escola d’Arts i Oficis Artístics i Belles Arts de Barcelona, la Llotja, amb professors com José Ruíz Blasco (el pare de Picasso) i Eusebi Arnau i Mascort, que el va encarrilar especialment cap al terreny de l’escultura.

Tot feia preveure que Guinó, amb una línia influïda per l’escultura francesa de la fi del XIX, desenvoluparia la seva trajectòria artística a Catalunya, però una trobada casual el 1909 amb l’escultor nord-català Aristides Maillol, un dels grans referents de l’època, ho va capgirar tot. Maillol, admirat pels seus dots artístics, li va recomanar fervorosament de continuar formant-se a París, un consell que Guinó va seguir a desgrat de la família. El 1910 deixava definitivament Girona i s’instal·lava en un estudi del barri de Montparnasse. A la capital francesa, a més de seguir classes a l’Acadèmia Ranson, es va convertir en el gran ajudant de Maillol, que tres anys després seria l’artífex d’un nou tomb en la trajectòria professional del jove artista gironí.

Ambroise Vollard, el marxant de Renoir, feia temps que proposava al gran pintor impressionista d’endinsar-se en l’escultura, malgrat l’edat avançada i els problemes d’artritis que tenia. Per acabar de convèncer-lo, va prometre-li que li aconseguiria unes mans perquè li esculpissin les seves idees i esbossos. Maillol era l’escultor que tenia al cap Vollard, però va declinar l’oferta i li va recomanar un deixeble seu, molt ben preparat. Guinó, amb poc més de vint anys, començava a treballar el 1913 al costat del vell pintor a Essoyes. Amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, tots dos es van traslladar a Canha de Mar (Provença), on el binomi artístic va materialitzar escultures tan conegudes com la Petite Vénus, la Vénus victrix, el Jugement de Pâris i la Grande laveuse.

Aquell peculiar contracte laboral es va allargar quasi cinc anys, fins el 1918. L’última obra de Guinó per a Renoir, simbòlicament, va ser el 1919 quan, a la mort del pintor, va rebre l’encàrrec d’esculpir-ne un bust que encara ara presideix la seva tomba al cementiri d’Essoyes. Alliberat del lligam, l’escultor gironí va tornar a París amb la voluntat de sortir de l’ombra i explorar noves vies escultòriques amb un estil propi, que els crítics vinculen a un classicisme mediterranista relacionable amb el Noucentisme català. La dècada del 1920 fou, en efecte, el gran esclat personal de Guinó amb exposicions ací i allà, inclosa una a Barcelona el 1923. Just quan es va naturalitzar francès, el 1925, es feia un nom en el món de l’art, Richard Guino, tal com constava als seus nous papers d’identitat. Sense deixar mai l’escultura, va experimentar també amb la pintura, la ceràmica, el dibuix… I a la dècada següent, tot i continuar produint obra, va entrar a treballar a Susse Frères, la foneria d’art més antiga del país, a la qual va estar lligat fins a la jubilació.

No va ser fins el 1965, quasi mig segle després del trencament de la relació amb Renoir, que per iniciativa sobretot del seu fill Michel, també artista, Ricard Guinó no es va convèncer d’engegar un procés judicial contra els hereus del pintor per reclamar la coautoria i cogestió dels drets de totes les escultures del període 1913-1918. Quan es va dictar la sentència final, amb el consegüent reconeixement judicial i internacional per a Guinó, ja feia vuit mesos que s’havia mort a Antony, una localitat prop de París on va viure una bona part de la seva vida lluny –i allunyat– de la seva terra natal.

I una mica més: La marxa ben jove de Girona i el tall consegüent amb la família, juntament amb la desaparició progressiva dels seus amics i referents catalans i la naturalització com a ciutadà francès el 1925, van desconnectar Ricard Guinó de Catalunya i a l’inrevés. En aquest sentit, no va ser fins que el crític d’art Francesc Fontbona es va assabentar del seu judici contra els hereus de Renoir i va aconseguir d’entrevistar-lo a les acaballes de la seva vida que els ponts no es van refer. D’aleshores ençà, la seva figura s’ha recuperat a Girona i s’ha mirat de reivindicar, també, amb exposicions periòdiques pel país com la imprescindible que el Museu Rigaud de Perpinyà li dedica fins el 5 de novembre.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat