Els republicans oblidats al canal de la Mànega

Westmount Memorial
2 Westmount Rd, Saint Helier, Jersey
Mapa a Google

Les petites illes de Jersey, Guernsey, Alderney i Sark, al bell mig del canal de la Mànega, són mundialment conegudes per ser un paradís terrenal per a jubilats acabalats britànics i un paradís fiscal per a evasors de mig planeta. La seva estratègica situació política (són dependències de la corona anglesa, però sense formar part del Regne Unit), econòmica (com a centre financer de primer ordre) i geogràfica (amb un peu a les illes Britàniques i un altre al continent europeu) expliquen en bona part aquesta etiqueta. Però la història de les illes Anglonormandes ha fet moltes giragonses des que el 1204, quan el rei Joan d’Anglaterra va perdre el ducat de Normandia a mans de França, els súbdits d’aquest arxipèlag van decidir de mantenir el vincle amb la monarquia anglesa sense trencar amb les tradicions culturals i polítiques normandes. Durant molts segles, de fet, han estat terra de pescadors (abocats a l’emigració). Però, si un fet va marcar profundament la població anglonormanda contemporània, sens dubte va ser la Segona Guerra Mundial, quan les illes del canal es van convertir en l’únic territori britànic ocupat militarment per l’exèrcit alemany.

De la presència entre el juny de 1940 i el 9 de maig de 1945 de la Wehrmacht i l’Organització Todt, la gran empresa d’enginyeria civil i militar del Tercer Reich, en queden dues grans cicatrius: d’una banda, els nombrosos búnquers, dics, hospitals subterranis, trinxeres i túnels construïts contra rellotge pels nazis amb la intenció d’aïllar Anglaterra; i, d’una altra, el record de desenes de camps d’internament escampats per tota la geografia per encabir-hi els milers de treballadors portats a la força per aixecar totes aquelles infrastructures. No és estrany, doncs, que el 9 de maig, el Dia de l’Alliberament, sigui la data més assenyalada de les illes Anglonormandes. Enguany, en el setanta-cinquè aniversari, les celebracions i commemoracions havien de ser encara més espectaculars i multitudinàries que mai, però la situació de confinament parcial a causa de l’expansió del coronavirus ha obligat a contenir-les o digitalitzar-les.

Com ha passat, per exemple, amb la cerimònia al Westmount Memorial de Saint Helier, la capital de Jersey. Al voltant del monument a les víctimes estrangeres de l’ocupació nazi de les illes, s’hi apleguen cada any autoritats locals i familiars de treballadors esclavitzats russos, bielorussos, ucraïnesos, polonesos i txecs, a més de presos polítics alemanys, jueus francesos, alguns algerians… I també dels gairebé dos milers de republicans, exiliats a França i lliurats als nazis pel règim col·laboracionista de Vichy, que van tenir el trist honor de ser un dels primers contingents de deportats a arribar-hi i un dels últims de ser alliberats pels aliats. Entre aquests republicans, hi havia el barceloní Francesc Font Saboya, que va decidir de quedar-se a viure a Jersey després del 9 de maig de 1945 i, tres dècades després, va aconseguir materialitzar el memorial en record dels seus companys de penúries. El seu fill, Gary Font, ha mantingut la flama i, any a any, és el mestre de cerimònies d’un homenatge que, enguany, serà d’accés restringit i sense parlaments.

Francesc Font no va ser l’únic que va optar per no deixar mai més les illes. El seu íntim amic Vicent Gasulla Solé, de pare valencià i mare d’Hostafrancs, també va clavar arrels a Jersey i, en el seu cas, ens va deixar el testimoni dels seus gairebé deu anys de guerra, exili i treballs forçats en una entrevista a l’Imperial War Museum de Londres pocs anys abans de morir. I l’antic tinent de l’exèrcit republicà Joan Dalmau, exiliat el 1939 i enviat a les illes el 1941, va passar la resta dels seus dies a Guernsey, on el 1954 va escriure un petit llibret relatant els horrors que va viure sota la dominació alemanya. Uns relats personals als antípodes, val a dir, del d’un altre republicà deportat a la Mànega, l’anarquista valencià Manuel Sirvent, que com la gran majoria de companys va tornar a França acabada la guerra. Sabater de professió, a la seva autobiografia va deixar ben clar que la seva estada al camp d’Alderney, el més brutal de tots i l’únic vigilat per les terribles SS, va ser bucòlica gràcies a haver-se guanyat la confiança i el favor dels comandants alemanys amb les llustroses botes que els feia.

I una mica més: A banda el Westmount Memorial de Saint Helier impulsat per Francesc Font des de 1975 (i mantingut pel seu fill fins avui mateix), la petjada dels republicans catalans a Jersey també es pot observar (i trepitjar) passejant pel centre de la capital. Des del 2005, a York Street, hi ha instal·lades al paviment una desena de lloses amb citacions de víctimes del nazisme a les illes. N’hi ha una de Joan Dalmau (‘Mai no oblidaré l’amabilitat que em va mostrar a mi i a la resta de treballadors esclaus la gent de Jersey’) i una altra de Vicent Gasulla Solé (‘L’única cosa que podíem pensar era que cada dia que passàvem era un dia extra de vida’).

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàsposa catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat