Dues perles catalanes a la Voivodina

Zrenjanin i Perlez, Voivodina, Sèrbia
Mapa a Google

Una de les conseqüències immediates de la derrota austriacista en la guerra de Successió va ser l’exili de milers de partidaris de l’arxiduc Carles de la Corona d’Aragó i, secundàriament, de Castella. L’èxode va començar un any abans de la caiguda de Barcelona i Cardona el setembre de 1714, amb l’evacuació del Principat de les tropes imperials i els funcionaris de l’administració reial, i va continuar posteriorment amb l’ocupació borbònica de Mallorca (1715) i de Sardenya (1717). En total, es calcula que no pas menys de 25.000 persones van fugir de la repressió o de possibles represàlies principalment cap a territoris itàlics com Nàpols i Milà i també cap a la capital imperial, Viena. Segons l’historiador Agustí Alcoberro, principal estudiós d’aquest exili, el 50% eren catalans i un 30% de la resta de territoris de la Corona d’Aragó.

Al capdavant dels exiliats hi havia el marquès de Rialp, Ramon de Vilana-Perles, que ja havia estat la mà dreta de Carles d’Àustria i la seva muller Elisabet Cristina a Barcelona i, una vegada arribat a Viena, va exercir del 1714 al 1734 l’important càrrec de secretari d’Estat i del Despatx Universal. Per sota seu, entre els exiliats també hi havia molts membres de la burocràcia reial, oficials civils i militars jubilats o a la reserva, a més d’una àmplia emigració popular, entre la qual hi havia antics membres de la milícia urbana de Barcelona, la Coronela, de la qual Vilana-Perles havia estat capità. Les pensions per a tots aquests desplaçats per la guerra es van anar pagant fins el 1734, l’any en què va arribar a Viena una nova onada d’exiliats procedents dels regnes de Nàpols i Sicília, acabats de caure en mans borbòniques. El 4 d’octubre d’aquell any l’administració vienesa, amb el vist-i-plau de Vilana-Perles, va prendre la decisió de confinar els exiliats amb menys recursos al Banat de Temesvar, un territori meridional arrabassat feia poc a l’imperi otomà.

Sobre el paper, la idea era d’establir-hi una colònia amb exiliats peninsulars per a fundar-hi una ciutat, Nova Barcelona. També esmentada en la documentació com a Carlagaaben o Carlobagen, en honor de l’arxiduc Carles, s’havia d’erigir al costat de les restes de la fortalesa turca de Becskerek, a la planúria del riu Tisza. En els censos de colons, hi apareixen “noms ben sonors per a tots els qui coneixen els principals episodis de la guerra de Successió”, com diu Alcoberro al llibre La ‘Nova Barcelona’ del Danubi (1735-1738): Abadal, Boïl, Bac de Roda, Barceló, Casamitjana, Castellví, Moragues, Villarroel… I, tot i que el 1737 ja se n’havien traçat els primers plans urbanístics, la iniciativa va acabar essent efímera i, en certa manera, tràgica: els primers colons hi van arribar al final del 1735 i els últims se’n van anar al començament de l’estiu del 1738, fugint de la insalubritat de la zona –plena d’aiguamolls–, del perill que representava l’esclat de la Quarta Guerra Turca i d’una epidèmia de pesta. Les xifres de mortaldat no deixen dubtes de les dificultats d’aquell intent no reeixit de repoblació: dels vuit-cents colonitzadors que es calcula que s’hi van implicar, la majoria catalans, després del 1738 n’apareixien menys de 350 als censos de Buda, de Pest i de Viena.

De l’existència de Nova Barcelona, que posteriorment va passar a anomenar-se Nagybecskerek, Veliki Beckerek, Petrovgrad i Zrenjanin a partir del 1946, en record del cap dels partisans comunistes de la província sèrbia de la Voivodina, en queden ben pocs rastres actualment: alguns objectes al museu local; el Teatre Toša Jovanović, el més antic de Sèrbia, suposadament construït sobre un antic graner aixecat pels colons peninsulars; i, a pocs quilòmetres de Zrenjanin, el municipi agregat de Perlez, que les autoritats i els historiadors locals relacionen directament amb el primogènit del marquès de Rialp, Francesc de Vilana-Perles, governador del Banat de Temesvar entre 1753 i 1769.

I una mica més: El polític i notari Ramon de Vilana-Perles, nascut a Oliana (Alt Urgell) el 1663, a més de tenir un paper crucial en l’intent d’aixecar una Nova Barcelona a l’actual província autònoma de la Voivodina, va deixar una marca important en uns quants municipis de la baixa Àustria, on durant els anys d’exili va anar adquirint terres. A Biedermannsdorf, a tocar de Viena, com a protector de la comunitat hi va fer construir edificis destacables, com l’església. L’Onze de Setembre de l’any passat, de fet, es va retre homenatge a Vilana-Perles en aquest municipi austríac i es va concretar l’agermanament amb Oliana, d’on és també el seu màxim expert, Sebastià Sardiné i Torrentallé. Però, a causa de la covid, es van deixar les grans celebracions per a la diada de Sant Jordi d’enguany.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat