American Donkey & Mule Society
3401 Recreation Rd 3, Bonham, Texas
Mapa a Google

Mirar de trobar relacions entre l’anomenat Far West i el petit municipi d’Olvan, al Berguedà, pot semblar força complicat perquè ni paisatgísticament, ni culturalment ni històricament no es veu, d’entrada, que hi hagi cap possible lligam entre aquest racó al cor de Catalunya i l’oest dels EUA. Però si es planteja la qüestió a Joan Gassó, veí del poble, la resposta és ràpida i directa: no, no té constància de cap parent indià a la família o entre els vilatans, però molts avantpassats dels rucs que cuida i cria a la masia de Can Fuives sí que en un altre temps van fer les Amèriques.

Can Fuives, per qui no ho conegui, és l’epicentre de la recuperació del guarà o ruc català, la raça asinina autòctona de Catalunya que va ser a punt de desaparèixer a la segona meitat del segle passat si no arriba a ser per la tasca ingent i pacient del pare d’en Joan, Joan Gassó i Salvans (1929-2012). Del 1975 ençà, efectivament, aquest ramader berguedà es va dedicar en cos i ànima a recuperar els pocs exemplars que restaven de l’Equus asinus var. catalana per evitar-ne l’extinció. Quan es va morir, el seu fill va continuar –fins avui– la feina de mantenir, reproduir i vendre guarans, en paral·lel a la difusió del coneixement d’aquesta raça col·laborant amb l’Associació del Foment de la Raça Asina Catalana, proposant l’apadrinament d’exemplars i organitzant, és clar, visites guiades a la seva granja.

En aquestes visites, Gassó no triga gaire a descobrir-nos la connexió americana dels seus guarans: durant el segle XIX, moltíssims exemplars de rucs van sortir dels ports d’Europa en direcció als EUA. La tradició diu que la fal·lera importadora va començar el 1785 quan George Washington (1732-1799), primer president de les Tretze Colònies acabades d’independitzar de la Gran Bretanya, va rebre uns quants rucs com a obsequi del rei Carles III d’Espanya i del marquès de Lafayette. Amb tot, la gran requesta es va produir amb el canvi de segle i la incipient expansió dels EUA primigenis cap a l’oest del territori. La necessitat de disposar de bèsties de càrrega i tracció, en un primer moment, i de bons animals per a les feines del camp o a les mines, posteriorment, va disparar la importació de rucs del sud d’Europa, més manyacs, dòcils i resistents en el treball que no pas els cavalls.

Es van començar a embarcar cap a Amèrica, doncs, exemplars d’Andalusia, de Mallorca i sobretot de Catalunya, la variant més apreciada i valorada de totes per les seves característiques morfològiques i per les capacitats demostrades: es deia que podia dur càrregues fins de cent quilos i estar-se tres dies de travessa sense beure. En molts casos, els rucs catalans arribats als EUA eren sementals que els ianquis destinaven a l’obtenció d’híbrids creuant-los amb eugues. En resultaven uns matxos molt resistents i de caminar segur en tota mena de terrenys, com el famós ase de Kentucky o Mammoth.

El 1823, de fet, ja hi ha documentada una compra de cinc rucs catalans a Vic per part de ciutadans nord-americans, un flux comercial que es va mantenir vigorós fins al final del segle XIX, arran de l’esclat de la guerra Hispano-americana a Cuba, d’una banda, i de la incipient comercialització de maquinària de motor amb rodes, d’una altra. Eduard Torres, en un article al llibre La recuperació del burro català. Aspectes culturals i biològics (2010), comentava que el 1902 es va reactivar la compra i l’exportació de guarans amb destinació als EUA i també el Canadà. I, per a garantir la puresa i la disponibilitat de bons exemplars, el 1904 el Departament d’Agricultura nord-americà va proposar fins i tot la constitució d’una associació de ramaders i veterinaris a Catalunya (la Reial Societat Catalana de Bestiar Asinal Selecte), la creació d’un llibre genealògic i la identificació dels animals: “La proposta va ser recollida a Catalunya i va comportar que, per iniciativa del veterinari Joan Vilarrasa, el cònsol nord-americà a Barcelona, Heriberto Boohm, i l’alcalde de Vic, Joan Josep Soler i Aloy, s’obrís el Llibre de Registre Català de Guarans, que va ser gestionat per la Cambra Agrícola Ausetana.”

El 1916, de fet, fou considerat pels Estats Units l’animal més preuat del món per la seva noblesa, fortalesa i alçada: cal recordar que havia esclatat feia dos anys la Primera Guerra Mundial i molts exemplars també hi foren destinats per complir tasques logístiques i de transport. Per tot plegat, doncs, no és estrany que a mitjan segle XX encara es paguessin fortunes pels millors guarans de Catalunya: segons que detallen Pere Comas i Esteve Bosch, pel Galant i el Noble, criats a Can Boada de Banyoles, els compradors nord-americans van pagar-ne 70.000 pessetes i 90.000, respectivament, en contrast amb les 6.000 o 10.000 pessetes que costaven els sementals no catalans de l’època. Però era un miratge, perquè la mecanització del camp, de la indústria i del transport ja feia temps que havia marcat el declivi definitiu de l’aventura americana dels rucs catalans.

I una mica més: Un exemple del pes del ruc en la societat nord-americana és que, des del segle XIX, és utilitzat com a símbol d’un dels dos actors principals de la política als EUA, el Partit Demòcrata. La història diu que els rivals del president demòcrata Andrew Jackson (1829-1837) el miraven de ridiculitzar jugant amb la proximitat del seu cognom i el terme jackass (ruc). Amb el temps, el partit va capgirar el sentit negatiu de l’apel·latiu en un motiu d’orgull i va acabar adoptant l’animal com a mascota. Una mica com va passar a Catalunya, al principi del segle XXI, amb la campanya del Burro Català com a símbol nacional.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat