La província carmelita valenciana perduda a l’interior dels EUA

Monestir de Marylake
5151 Marylake Dr, Little Rock, Arkansas
Mapa a Google

Deixat de la mà de Déu. Poques vegades un indret encaixa tant amb aquesta frase feta com el discret cementiri de Marylake, a pocs quilòmetres de la ciutat de Little Rock (Arkansas). En aquest racó oblidat a l’interior dels EUA, sota una pineda alta, una quarantena de làpides a terra petites i senzilles ens donen el nom i l’any de naixement i defunció dels homes que hi reposen: Louis Benages (1875-1964), Bernard Brotons (1880-1942), Joseph Cantavella (1894-1946), Cyril Corbato (1871-1955) Evarist Villarroya Foix (1905-2001), Vincent Martinez (1896-1971), Thomas Montrull (1909-1945), Carmelo Palau Bro (1879-1960), Simon Pons Stock Arenos (1896-1986), Bartholomew Soler (1901-1953), Edward Soler (1879-1953), Sebastian Valles (1905-1985)… No hi consta el lloc de naixement, tot i que és fàcil de deduir: són valencians, i sí que hi apareix, al costat de cada nom, la sigla OCD, per a indicar-nos que eren membres de l’orde dels carmelites descalços.

Tots ells i uns quants més van representar l’auge i la davallada, en poc menys d’un segle, d’una delegació carmelitana als EUA dependent, orgànicament, de la província valenciana. Una història gairebé oblidada en el temps i en l’espai i que va arrencar, amb tres dels carmelites enterrats al cementiri de Marylake, gairebé dos mil quilòmetres al sud de Little Rock. Perquè totes les fonts coincideixen a situar al municipi mexicà de Torreón (estat de Coahuila) l’embrió d’una comunitat religiosa formada sobretot per valencians que va deixar, durant unes quantes dècades, una empremta important a l’Amèrica del Nord. A aquesta ciutat van ésser destinats, la primera dècada del segle XX, un grup de quatre capellans de la província carmelita d’Aragó-València per a fundar-hi la parròquia del Carme prop de la plaça Major. Eren fra Cirili Corbató (nat Manuel Corbató Broch a Alberic), fra Lluís Benages (nat Rufino Benages Conesa a Puertomingalvo, Terol) i fra Bernat Brotons (nat Josep Brotons Valero a Ibi), a més de fra Domènec Pitarch (Vicent Pitarch Rico, d’Artana), convertit en el primer rector d’una església que, el 1958, va esdevenir la Catedral de Nostra Senyora del Carme.

L’arribada va coincidir amb l’esclat de l’anomenada revolució mexicana contra el president Porfirio Diaz, un període de violència entre el 1910 i el 1917 que va comportar, també, nombrosos episodis d’anticlericalisme. Durant els primers anys del conflicte, la comunitat de carmelites descalços de Torreón va poder esquivar la inestabilitat que s’estenia per tota la república. Però pels volts de la Setmana Santa del 1914, tot va canviar de la nit al dia arran de la fugida de la ciutat dels soldats federals. Segons algunes fonts, Corbató, Benages i Brotons van ésser empresonats pels revolucionaris i només la intervenció del cònsol dels EUA i la presència de premsa estrangera va permetre de commutar una sentència de mort quasi segura per l’exili. El mateix Pancho Villa, diuen alguns, va acceptar que els tres frares –fra Pitarch era aleshores a Ciutat de Mèxic– pugessin al primer tren de bestiar que sortís cap a El Paso (Texas), on van arribar el 8 d’abril de 1914. Després d’unes quantes setmanes de periple pels EUA a la recerca d’alguna comunitat carmelita, que els va dur fins a Chicago, els tres valencians van acceptar la proposta del bisbe d’Oklahoma, Theophile Meerschaert, de tenir cura de la creixent població catòlica hispana al seu estat. L’octubre del mateix any assumien l’església de St. Edward a Pittsburg County i dos anys després la parròquia de Holy Rosary a Hartshorne, on van fundar un monestir carmelita en actiu fins el 1973. També van establir missions a Gowen i Bentley, i fra Ciril va aixecar un monestir a McGehee, a l’estat veí d’Arkansas.

En aquells primers moments als EUA, on d’entrada no tenien intenció de quedar-se, els tres missioners van decidir d’escriure al pare provincial de València perquè els enviés fra Eduard Soler (nat Agustí Soler Centelles, de Benassal), a qui havien conegut a Mèxic i amb una experiència que consideraven indispensable per a la seva nova missió. Soler era aleshores a Cuba i, via Nova Orleans, el 1921 va arribar a Oklahoma City. Sota el seu guiatge, l’obra dels carmelites descalços per Oklahoma i els estats veïns va agafar un nou impuls. D’entrada va obrir una nova missió a South Walker Avenue, la futura parròquia d’Our Lady of Mount Carmel, amb església i monestir. I enmig d’una creixent devoció per Teresa de Lisieux –just abans de la canonització, el 1925–, Soler va consagrar els esforços de la seva comunitat a dedicar-li la primera capella en territori dels EUA, a San Antonio (Texas), encara ara lloc de pelegrinatge de creients de tot el país. D’aquesta obra, se’n va encarregar Benages, que també va assumir el primer de maig de 1926 l’església d’Our Lady of Guadalupe de Dallas. I a Dallas mateix, més endavant, fra Sebastià Vallés (nat Josep Vallés Trilles a la Serra d’en Galceran) va fundar la missió de St. Mary of Carmel (1941) i el seminari de Mount Carmel Center (1948).

Aquella petita delegació valenciana de carmelites descalços va continuar creixent fins a assolir l’estatus de semiprovíncia, el primer de gener de 1936. I el maig de 1947 es va convertir en província de ple dret, sota el patronatge de santa Teresa del Nen Jesús i amb fra Eduard Soler com a primer provincial.

Sota l’impuls de Soler, durant la dècada del 1920 també havia nascut la congregació de germanes carmelites de santa Teresa del Nen Jesús, a Oklahoma City, amb reconeixement canònic des del 1926. I del 1941 al 1948, els carmelites van ser els propietaris de la mansió d’Ernest W. Marland a Ponca City, feta servir com a noviciat per a aspirants a entrar a l’orde. El 1952 un altre valencià, Evarist V. Foix (nat Joaquim Villarroya Foix a Benicarló), va portar les negociacions per a adquirir, per 60.000 dòlars, un castell amb finca als afores de Little Rock, amb la intenció d’establir-hi un espai de pregària i vida espiritual per a joves noviciats. El monestir de Marylake, a més d’un bonic estany, disposa des del 1966 d’un petit cementiri amb les restes dels nombrosos valencians de l’orde que van crear, a mitjan segle XX, una activa, efímera i cada vegada més oblidada delegació al cor dels EUA.

I una mica més: Dionisio Tomás Sanchis, al Catálogo de los religiosos carmelitas descalzos de la Provincia de Santa Teresa de Jesús de Aragón, Valencia: 1895-1998 (Teresianum, 1999), ens dóna informació de la majoria de carmelites descalços valencians que van formar part de la delegació dels EUA. A més dels esmentats a l’article, cal destacar-ne Vicent Arenós Pons (Almassora, 1896 – Little Rock, 1986), Josep Asterio Soler Ferrer (la Todolella, 1901 – Mèxic, 1953), Salvador Guaita Sanchis (Picassent, 1900 – València, 1976), Josep Castellet Safont (la Pobla Tornesa, 1887 – Oklahoma, 1955), Innocenci Gómez Domínguez (Almassora, 1885 – Dallas, 1969), Vicent Guiral Miralles (Vila-real, 1865 – Oklahoma, 1938), Vicent Martínez Gil (Alcàsser, 1896 – Washington DF, 1971), Vicent Montrull Girbés (Algemesí, 1909 –  San Antonio, Texas, 1945), Carmel Palau Ruiz (Albalat dels Sorrells, 1879 – Oklahoma, 1960), Ricard Domènech Centelles (la Serra d’en Garceran, 1887 – ?), Julià Medes Ferris (Algemesí, 1890 – Algemesí, 1936), Josep Cantavella Agustí (Borriana, 1894 – Shamrock, Texas, 1946) i Joan Baptista Dura Estruch (el Palomar, 1877 – Oklahoma, 1948). Agraeixo enormement a la investigadora Mercè Gras Casanovas, experta en el carmel descalç al nostre país, les facilitats per accedir al catàleg.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàsposa catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat