L’últim gran duelista nord-americà

Cementiri de Sant Vicent de Paül
401 Louisa St
Mapa a Google

És ben probable que Ramon Llull mantingués grans duels filosòfics a la seva època. Com també és ben cert que Sergi Llull, als nostres dies, disputa intensos duels de bàsquet. Però els duels d’un altre Llull no eren gens metafòrics, sinó ben reals. És la increïble història de Josep Rafel Llull Sintes, el duelista més famós de Nova Orleans.

Pepe Llulla, com era conegut a la ciutat més vibrant i multicultural al segle XIX de l’Amèrica del Nord, va néixer el 3 de desembre de 1815 a Maó. Poc se’n sap, de la seva infantesa, tal com explica a Els menorquins de la guerra civil nord-americana (1861-1865) l’historiador ciutadellenc Marc Pallicer, qui n’ha estudiat millor el rastre a casa nostra, tret que vivia al carrer de la Clota d’aquesta ciutat portuària, on llavors s’estava una important flota dels EUA i hi havia un trànsit mercant constant. L’única dada certa és que a dotze anys es va embarcar en un vaixell nord-americà que el va dur cap a Baltimore, després es va deixar endur nord enllà dalt d’un balener, va tripular embarcacions d’esclaus per les costes africanes i va acabar portant mercaderies entre l’Havana i Nova Orleans.

En aquesta veritable ciutat de les oportunitats de l’època, amb una comunitat menorquina i catalana gens negligible, va trobar feina de porter en una de les nombroses sales de ball que hi havia. El tarannà tranquil i l’habilitat en el maneig d’armes van destacar-lo en una ciutat on la violència tavernària era habitual i els duels, moneda corrent. Considerada la capital duelista d’Amèrica, hi havia fins i tot un indret específic per als combats i moltíssimes acadèmies on s’ensenyava l’art de l’esgrima i de la punteria. A Llulla, la fama li va arribar gràcies als duels: es calcula que va acabar assistint com a padrí (o substitut) en un centenar i com a titular en una trentena. En tots els casos en va sortir victoriós –el seu secret, confessava, era no tastar l’alcohol– i sempre va defensar que no havia mort més de dos contrincants.

Però rere la llarga ombra del duelista, també hi va haver un pròsper empresari: d’entrada, es va quedar en propietat la taverna que vigilava, va muntar la primera plaça de braus de la ciutat (especialitzada, amb tot, en baralles de gossos i braus), va rebre en herència l’acadèmia de duels on s’havia apuntat i va prosperar com a especulador adquirint propietats posades a subhasta pel xèrif. El 1857 va arribar a comprar el cementiri de Sant Vicent de Paül, a Louisa Street, i no va poder evitar ‘que corregués el rumor entre els conciutadans que hi enterrava les víctimes dels seus duels’, comenta Marc Pallicer.

Un altre aspecte de la seva vida parcialment eclipsat va ser el polític. En una ciutat plena d’insurrectes cubans com Nova Orleans, Llulla va destacar per la defensa a ultrança de l’espanyolitat de l’illa. I en una ciutat confederada com Nova Orleans, va ser un dels pocs agosarats que es va mostrar públicament a favor de la Unió quan va esclatar la guerra civil nord-americana, malgrat uns quants atacs i intents d’assassinat. De fet, va morir per causes naturals a la seva illa de Grand Terre el 6 de març de 1888, amb els duels ja prohibits als EUA i una gran fortuna acumulada. I va ser enterrat, és clar, al seu propi cementiri.

I una mica més: El 12 de juny de 2019, el diari Menorca es feia ressò de la presència a l’illa de tres descendents de Josep Rafel Llull, encuriosides per saber com era el lloc d’origen d’un personatge que es va fer famós lluny de casa. Tan famós, que va arribar a ser immortalitzat com a figura de cera al Museu Conti de Nova Orleans, tancat fa poc més de dos anys.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàsposa catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat