Les Pecanins, un pont cultural entre Catalunya i Mèxic

En el xup-xup cultural de Mèxic dels anys seixanta i setanta, tres germanes inseparables remenaven força les cireres. Tan inseparables, de fet, que dues eren bessones. Les barcelonines Montserrat (1929) i Anna Maria i Maria Teresa Pecanins (1930-2009) van significar, gràcies a la seva activa i trencadora galeria d’art a la capital mexicana, una veritable sacsejada cultural a Mèxic amb rèpliques a l’altra banda de l’Atlàntic incloses.

A diferència de molts dels catalans que vivien a mitjan segle XX a Mèxic, Las Pecas (com van ser conegudes les germanes) no hi van arribar com a exiliades o refugiades: el seu pare, enginyer, hi havia acceptat un contracte de feina de cinc anys i hi van desembarcar el 1950. Enrere deixaven la tristesa del règim franquista i al davant els rebia una Veracruz alegre i sense pobresa aparent. En aquest nou ambient, les tres germanes van començar una nova vida amb un horitzó en blanc. Una viduïtat inesperada i dos divorcis gairebé simultanis van empènyer les germanes a muntar la Galeria Pecanins, primer al carrer Florencia i després a la mítica seu d’Hamburgo 103, en plena Zona Rosa de Ciutat de Mèxic. En aquell veritable enclavament de dones, s’hi acabaria aplegant tota la cultura emergent mexicana i l’elit intel·lectual del país, a més d’acollir periòdicament artistes contemporanis catalans com ara Josep Guinovart, Joan Miró, Carles Santos, Antoni Tàpies, Ràfols Casamada i Roser Bru, exiliada a Xile. Molts d’aquests artistes convidats acabaven exposant, de retruc, al Museu d’Art Contemporani de Mèxic.

Aquesta important i incansable tasca de difusió de la cultura catalana més trencadora també va fer el viatge invers, amb la presentació de molts artistes de Mèxic a Catalunya durant els anys seixanta i setanta. Del 1972 al 1976, de fet, una de les germanes es va arribar a establir a Barcelona i hi va obrir una sucursal de la galeria al carrer de la Llibreteria. Els diferents locals regentats per les germanes Pecanins (l’últim dels quals, del 1984 al 2010, al carrer Durango 186, a Colonia Roma), hi va passar tot l’art rupturista català i mexicà, i s’hi va gestar també el Saló Independent del 1968, una resposta a la cultura oficialista –en ple any olímpic a Mèxic– i a la sanguinària repressió del Moviment del 68. I no sols van ser un referent de les arts plàstiques, sinó també del cinema, el teatre, la música i fins i tot la literatura del moment. Cal tenir present que al Mèxic d’aquella època van coincidir escriptors com ara Gabriel García Márquez i agents literaris de la talla de Carme Balcells, en un antecedent directe del boom literari llatinoamericà que es gestaria tot seguit a Barcelona.

En l’enorme empenta cultural i vital de les tres germanes, amb seixanta anys d’immersió a Mèxic sense perdre mai l’accent català, seria fàcil trobar-hi referents familiars de pes com el seu oncle Miquel Soldevila, fundador de l’Escola Massana de Barcelona, i el musicòleg Joaquim Pecanins. Però si algú les va esperonar en les inquietuds culturals en tot moment va ser sens dubte la seva mare, Montserrat Aleix (Palamós 1908-Ciutat de Mèxic 2004), que va començar a pintar a seixanta-quatre anys i es va convertir en l’artista naïf més singular de Catalunya, amb una obra en què es fusionaven les arrels de la Costa Brava i les vivències a Veracruz, Mèxic DF i Cuernavaca. El terratrèmol Pecanins no es va aturar amb el tancament de la galeria el 2010, arran de la mort en pocs mesos de diferència de les dues germanes bessones, perquè l’esperit de Las Pecas ha continuat amb la descendència: Yani Pecanins, filla de Teresa, va ser autora de collages i instal·lacions innovadores; Betsy Pecanins, filla d’Anna Maria, va conrear el blues, les ranxeres i tota mena de música barrejant la cultura catalana materna, la nord-americana del pare i la mexicana del país on va residir; Marisa i Beba, filles de Montserrat, van fer incursions en el cinema i la televisió i Walter Doehner Pecanins és actualment un dels cineastes més sòlids a Mèxic.

I una mica més: El cineasta Ventura Pons va enllestir l’any passat el documentari Univers(o) Pecanins (vídeo promocional), un bonic homenatge coral a les tres germanes catalano-mexicanes. El fil conductor del film és la germana gran, Montserrat, que a banda la feina a les galeries ha destacat artísticament pels seus preciosos Teatrets i Bataclans, que es van arribar a exposar a l’aparador de la mítica joieria Tiffany de Nova York.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàsposa catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat