Olot, cocapital de Rapa Nui

Colegio Católico Hermano Eugenio Eyraud
Simon Paoa, Hanga Roa
Mapa a Google

El 5 d’abril de 1722 l’explorador neerlandès Jacob Roggeveen, cercant la mítica terra del pirata anglès Edward Davis en aigües del Pacífic, va topar amb una illa aparentment no trepitjada fins aleshores per europeus, Rapa Nui. Com que aquell dia era Diumenge de Pasqua, va decidir anomenar-la Paasch-Eyland. Per aquella illa de Pasqua hi passarien, d’aleshores ençà, espanyols, anglesos i francesos, fins que el 1888 va ésser annexionada a Xile. Tot i l’arribada periòdica d’expedicions, l’aïllament enmig de l’oceà –Xile rau a 3.500 km i l’illa habitada més pròxima, Pitcairn, a 2.000–, juntament amb la falta de recursos, va fer caure sovint en l’oblit aquest tros de terra volcànica de 163 km2, que no va començar a cridar poderosament l’atenció fins a l’últim terç del segle XX, quan alguns arqueòlegs, historiadors i lingüistes s’hi van interessar per dos dels seus grans misteris: la indesxifrable escriptura rongorongo, l’única existent de la cultura polinèsia, i els centenars de moais –els colossals blocs de basalt esculpits– repartits per tota la seva geografia.

En aquesta última redescoberta de Rapa Nui, hi té un paper molt important un barceloní d’arrels olotines, Antoni Pujador i Estany (1948-1993), que d’ençà que va llegir a l’adolescència el llibre Aku-Aku: the Secret of Easter Island (1957) del mític navegant i etnòleg noruec Thor Heyerdahl, es va ficar entre cella i cella de visitar algun dia aquella illa als antípodes de Barcelona. I així va ser: del 1974 fins a la seva mort prematura, el 1993, aquest amant de l’escalada i l’alpinisme, pilot professional d’aviació civil i director d’empreses d’exportació, hi va anar gairebé una vintena de vegades. La primera estada important va ser el març del 1975, integrat en l’esotèrica expedició arqueològica Operació Rapa Nui, encapçalada per l’ufòleg barceloní Antoni Ribera i l’arqueòleg menorquí Josep Mascaró Pasarius. Però no va ser fins al final del 1978 que hi va clavar veritables arrels gràcies a una desgràcia: un accident de moto el va mantenir una llarga temporada a l’hospital d’Hanga Roa, l’única població de l’illa. En va tenir prou per a fer-se ben conegut entre els tres milers d’habitants, i especialment entre la trentena de famílies descendents dels antics pobladors polinesis.

Aquella experiència va empènyer Pujador a dedicar-se en cos i ànima a la defensa de la identitat i els drets dels rapanui, dins i fora de l’illa: va fundar a Barcelona l’organització cultural Taina Rapa Nui (amics de l’Illa de Pasqua), amb seu a casa seva; va dissenyar, juntament amb Francesc Amorós i el xilè Pablo Teutsch, el primer mapa arqueològico-turístic de l’illa, amb l’aval del mateix Thor Heyerdahl; i va organitzar l’estiu del 1982 l’agermanament d’Olot amb Hanga Roa, simbolitzat dos anys després amb la col·locació d’un moai de basalt esculpit per Raül Ortiz seguint les indicacions de l’escultor rapanui Manuel Tuki. En reconeixement de la seva incansable feina, el Consell de Caps de Rapa Nui el va admetre el 26 de febrer de 1987 com a membre honorari, un títol que només abans havia rebut algú altre que no era illenc: Thor Heyerdahl. I el novembre del 1988, gràcies als vincles d’amistat travats amb les famílies locals, va adoptar un segon cognom genuïnament rapanui: Manuheuroroa (‘l’ocell que va venir de molt lluny’).

Com a portaveu oficiós de l’assemblea autòctona de l’illa, Pujador es va implicar també en la lluita contra l’espoli cultural i, a la fi de la dictadura d’Augusto Pinochet a Xile, va advocar perquè li concedissin l’autonomia seguint models com el de Catalunya i el País Basc a Europa, i les illes Cook o Niue al Pacífic. Però les seves iniciatives i somnis, com anar a viure algun dia a l’illa, es van veure truncats sobtadament per un atac cerebral el 1993. Les seves cendres reposen en una tomba del cementiri d’Hanga Roa, la làpida de la qual concentra tot l’agraïment de la seva llunyana terra d’adopció: ‘Antoni Pujador Manuheuroroa. Va morir a Barcelona, Catalunya, Espanya, l’11 d’agost de 1993 a 45 anys. Membre del Consell d’Ancians de Rapa-Nui. Portaveu incansable a l’exterior, les seves cendres reposen entre els altres Matato’a que han construït la seva història i han projectat el seu futur al bé de Rapa-Nui.‘

El vincle d’Olot amb Hanga Roa, amb tot, va sobreviure a Pujador, atès que el 2007 es va esculpir una mena de barret típic i dos ulls al moai de la plaça de Rapa Nui de la capital de la Garrotxa, per donar-li vida; i el 2012, amb una cerimònia, l’esperit de Pujador es va introduir al monument funerari. Poc després l’escultor Joan Sala, a Sant Joan les Fonts, es va posar mans a l’obra per esculpir un àngel de basalt com a regal de tornada d’Olot a Hanga Roa. L’obra, de quatre metres d’altura i 2,6 tones, va desembarcar a l’illa l’estiu del 2018 i, com explicava el promotor de l’operació, Raül Núñez, es va haver d’instal·lar al pati del Colegio Católico Hermano Eugenio Eyraud, considerada terra de ningú, perquè la resta del territori és terreny sagrat segons les creences de la cultura rapanui.

I una mica més: Si Antoni Pujador Manuheuroroa va aconseguir guanyar-se l’amistat i l’agraïment dels rapanui, un segle abans un altre català va guanyar-s’hi per mèrits propis tota l’antipatia i menyspreu. Parlem del capità masnoví Joan Maristany i Galceran (1832-1914), també conegut com a Tara o Marutani, que el desembre de 1862, al capdavant d’una flota negrera peruana, va delmar la població de l’illa: més de mil illencs, dels quatre mil que hi havia aleshores, van ésser capturats per l’expedició esclavista, inclosa la família reial i la casta sacerdotal. Alguns dels capturats van ésser posteriorment repatriats a l’illa, on van contagiar de verola la població que hi restava. Dels 14.000 habitants que hi va arribar a haver a Rapa Nui en el pic demogràfic, al segle XVII, es va arribar al mínim de 111 nadius al final del segle XIX.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàsposa catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat