L’arquitecta barcelonina que va bastir la principal col·lecció de punt d’Anglaterra

Montserrat Bayés i Sopena, nascuda el 27 d’agost de 1942 a Barcelona, semblava que s’encarrilaria cap a l’arquitectura quan a mitjan dècada del 1960 es va decantar per aquesta carrera i el 1973 va sortir de la universitat amb el títol sota el braç. Però l’any següent, quan es va casar amb l’empresari anglès Tom Stanley, la seva vida va fer un tomb. Va deixar la seva ciutat natal i es va traslladar a viure al país del marit. Durant els primers anys a Anglaterra, Montse Stanley –el nom que va adoptar en el nou context vital– encara va dur a terme alguns treballs relacionats amb l’arquitectura, com ara la traducció al castellà d’una obra de referència de l’època: For Pedestrians Only: Planning, Design and Management of Traffic-Free Zones (1977), de Roberto Brambilla i Gianni Longo.

Però a la Gran Bretanya, l’arquitecta barcelonina no sols va canviar de cognom, sinó també de rumb professional. Malgrat que no estava del tot familiaritzada amb la important tradició del punt a Catalunya, al país d’acollida s’hi va sentir atreta de seguida i, tal com explica en aquest apunt biogràfic Mary Schoeser, presidenta honorària durant molts anys de la Textile Society, al principi de la dècada del 1980 va posar fil a l’agulla a una veritable passió que la convertiria en tota una experta mundial en el coneixement i la pràctica del teixit de punt. Hi van tenir molt a veure, en aquesta fama, els nombrosos llibres sobre la matèria que va escriure, començant per Knitting your own designs for a perfect fit (David & Charles, 1982) i sobretot The handknitter’s handbook (David & Charles, 1986, 1990 i 1993; Reader’s Digest, 1993), un veritable èxit comercial amb més de 200.000 exemplars venuts a tot el món i dedicat a la seva mare, Trinitat Sopena, “the knitting Fittipaldi”.

L’èxit, és clar, tampoc no l’hauria assolit sense el to planer i entusiasta, sovint amb tocs d’humor, que va saber imprimir a les seves obres, tal com és plasmat en l’últim paràgraf de la introducció de The handknitter’s handbook, el seu best-seller: “Finalment, vull dedicar un agraïment a en Tom, el meu marit. Es va llegir tot el llibre de cap a peus […] i no es va adormir mai, tota una proesa tenint en compte que algú no avesat a teixir semblaria que podria trobar aquest volum tan apassionant com una guia telefònica.”

La seva tasca de divulgació cosidora no es va limitar ni de bon tros als llibres, atès que també va publicar més de vuitanta articles entre el 1984 i el 1996, la majoria a la columna “Helping the customer” de la revista The Knitting and Haberdashery Review (1984-1990), però també com a col·laboradora a Draper’s Record, Country Living i The Sunday Times. En el mateix període, afegeix Schoeser, va dur a terme conferències i cursets, a més d’organitzar unes quantes exposicions amb la seva creixent col·lecció de peces de punt, eines, patrons i llibres especialitzats que anava acumulant a casa seva, a Cambridge (Brunswick Terrace, 18). Al començament de la dècada del 1990 fins i tot va produir tres vídeos sobre teixir a mà i el 1993, amb John Allen, va enregistrar divuit programes de The Good Yarn Show per a Anglia Television.

El seu interès per la costura no era únicament pràctic i centrat en el present, sinó que Montse Stanley també es va implicar ben aviat en la recerca teòrica i en el passat del món del punt. Des del 1988 fou membre de la Textile Society, dins la qual va fundar el 1993 un grup d’història i va impulsar el primer viatge d’estudis a l’estranger, justament a Barcelona. La relació amb Catalunya, amb tot, va arribar al punt culminant una mica després, el 1997, quan va comissariar, juntament amb la directora del Centre de Documentació i Museu Tèxtil de Terrassa Eulàlia Morral i Romeu, l’exposició “Mil anys de disseny en punt”. En aquesta “insòlita aventura professional […] esquitxada i espurnejada d’entranyables reflexions”, en paraules de l’arquitecte Dani Freixes, un dels encarregats del muntatge de la mostra terrassenca, hi havia peces de nombroses col·leccions i també deu texts escrits per experts catalans i anglesos com la mateixa Mary Schoeser, Montserrat Llonch, John Allen i Joaquim Verdú, a més d’un de Montserrat Bayés [sic], “Mil anys de punt. Pluralisme i interrogants”, en què deixava constància del seu profund coneixement de la qüestió i, alhora, la seva humilitat com a investigadora: “La fragmentació de la història del punt és frustrant –hi deia–, perquè deixa moltes preguntes a l’aire. Però cal recordar que, fa ben poc, ni tan sols sabíem que hi havia preguntes a formular.”

L’exposició havia de voltar posteriorment per Anglaterra, però la idea no es va arribar a materialitzar per la mort prematura de Montse Stanley a Cambridge el primer de març de 1999. A la tomba també es va endur una tesi doctoral inacabada sobre la història del punt. Però la seva puntada personal ha perdurat gràcies a l’obra divulgadora i investigadora i gràcies, també, a la seva ingent col·lecció personal, adquirida poc després de la seva mort per la Universitat de Southampton. Amb el nom de The Montse Stanley Collection, és formada per quasi un miler de peces de roba, bosses i carteres, complements, articles de la llar i patrons que van del segle XVIII al XX, a més de llibres i articles especialitzats, documentació de l’Early Knitting History Group que va ajudar a fundar, paperassa de les seves empreses comercials i àlbums de fotografies i postals que demostren, en conjunt, “un interès ampli per tota mena d’aspectes del punt, tant tècnics com estètics, pràctics, decoratius, històrics i populars”.

L’origen de la col·lecció, en què també hi ha una bona colla de llibres de misteri d’Agatha Christie amb totes les referències puntaires convenientment subratllades, és força curiós i atzarós, si fem cas a l’artista i també teixidora Linda Newington: “Montse Stanley va començar a col·leccionar d’una manera una mica curiosa a partir de fotografies i postals relacionades amb el punt que trobava a les fires i congressos de targetes postals on assistia amb el seu marit, Thomas Stanley, propietari d’una de les empreses del sector més importants de la Gran Bretanya.”

Sigui com sigui, tot parafrasejant Schoeser, podem dir que “en pensament, paraula i fets” l’arquitecta barcelonina no va arribar a construir mai edificis, però sí ponts entre Catalunya i Anglaterra per a acostar a un públic com més ampli millor tant el teixit creatiu com la seva història. I, sempre, amb molt de carisma i amor, tal com va saber transmetre encertadament Dani Freixes tot recordant l’exposició “Mil anys de disseny en punt” de Terrassa: “En algun calaix dels molts que formaven el suport de les peces va quedar un bonic record d’algú que estimava el seu treball.”

I una mica més: L’origen d’aquest article és un missatge rebut d’una amable lectora, Vedruna Francès de Mas, que en una estada a Anglaterra va descobrir els llibres d’una tal Montse Stanley. Encuriosida pel nom (“no es troben Montserrats a cada cantonada, al Regne Unit”) i per les poques referències que en va trobar a la xarxa, va començar a estirar el fil a la recerca d’un “personatge extremadament interessant i misteriós […] famós a tot el món menys a casa nostra”, amb l’objectiu també de “reivindicar des d’un punt de vista català l’artesania del fil, la continuïtat de les indústries de la llana i el cotó com a motor de la nostra història industrial i social”. Amb aquest perfil, doncs, esperem haver contribuït a fer conèixer una mica més, al nostre país, la vida i l’obra de Montserrat Bayés i Sopena.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat