Miquel Molas, pirata del Carib

Far de Punta Molas
Illa de Cozumel, Yucatán
Mapa a Google

De les paradisíaques platges de Cancun estant, és realment complicat d’imaginar-se que les aigües i costes tranquil·les de l’extrem oriental de la península de Yucatán, fa sols un parell de segles, fossin un veritable niu de bucaners i corsaris. Però realment fou així: al començament del segle XIX, per exemple, hi actuaven els famosos i alhora temuts germans Lafitte, anant d’una banda a l’altra del golf de Mèxic perseguint vaixells espanyols. Però, sota la llarga ombra de Jean i Pierre Lafitte, a la mateixa època i a la mateixa àrea també hi havia un bon grapat de pirates molt més modests, de poca volada. En aquest grup cal incloure-hi, sens dubte, en Miquel Molas, un català que el 1810 va rebre l’encàrrec de les autoritats de Yucatán de comandar una torre de guaita a El Cuyo per a controlar, justament, la pirateria i el contraban a la zona.

En tenim ben poques dades, d’aquell personatge que alguns consideren nascut a Barcelona. Per a reconstruir-ne els escassos detalls biogràfics que ens n’han arribat, disposem de les fonts documentals registrades als volums de Yucatán en el tiempo (1998) i, també, dels relats personals sobre aquella remota península americana que va deixar l’explorador nord-americà John L. Stephens a mitjan segle XIX. Gràcies a aquestes dues fonts, doncs, sabem que quatre anys després d’haver arribat a El Cuyo, Molas en deixava la comandància del tot convençut que col·laborant amb pirates i contrabandistes, més que no pas lluitant-hi, es guanyaria millor la vida. Com a bon coneixedor d’aquelles costes –va ser l’autor, de fet, d’una cartografia descriptiva de la península apareguda el 1817: Derrotero de la Península de Yucatán desde todas las costas e islas, bajos, puertos, y arrecifes, trabajado por la práctica, y cumplido conocimiento de Don Miguel Molas–, les seves indicacions i guiatges eren molt preuats per als qui traficaven al marge de la llei.

Per aquella primera deslleialtat, les autoritats ja li van penjar l’etiqueta de pirata, un concepte que, en aquell racó de món que tot just es començava a independitzar de la corona espanyola, s’aplicava de fet a qualsevol que gosés transgredir la llei, de contrabandistes a corsaris i esclavistes. Sigui com sigui, sembla que el 1821 Molas havia aconseguit de fer-se perdonar, perquè va rebre un nou encàrrec del governador local per a recaptar les contribucions econòmiques necessàries per a construir Nueva Málaga, un nou port a la costa septentrional de la península. Va durar ben pocs mesos en el càrrec: el temps just perquè les autoritats s’adonessin que s’embutxacava una bona part de les quantitats que recollia. Molas, doncs, va tornar a fugir cames ajudeu-me i és detectat, aquell mateix any, a la Isla Mujeres –davant mateix de Cancún–, on va tenir una topada amb Pierre Lafitte… de resultes de la qual li va causar la mort.

Aquell episodi casual podria ben bé haver representat la redempció de la figura de Molas davant les noves autoritats mexicanes, però res més lluny de la realitat: el 1823 la justícia el cercava per presumpte tràfic d’esclaus. Amagant-se ací i allà, se’n va poder escapolir fins el 1828, quan va ser capturat i dut fins a Mérida, la principal població de la península. La sentència va ser dura: la forca. Semblava, ara sí, la trista fi d’aquell pirata de pega, però va aconseguir esfumar-se just abans de l’execució i va fugir, amb la dona i els dos fills, a la remota illa de Cozumel, antic refugi dels Lafitte. La zona on va aixecar el seu petit ranxo, després convertit en llogaret, va decidir d’anomenar-la San Miguel. En tornem a tenir dades el 1830 quan, ignorant que ja no era considerat oficialment un fugitiu, va abandonar l’illa per anar a cercar refugi més al sud, a l’actual Belize. A Cozumel, hi va restar un company seu, Vicent Alvino, segons algunes fonts, contrabandista català com ell.

La vida de fugitiu en indrets apartats de tot i de tothom va afectar la salut de Molas, que va acabar emmalaltint i morint de fatiga, el 1841, en una anada d’incògnit al municipi de Chemax a la recerca d’auxili i medicaments. L’indígena que l’acompanyava, incapaç de traslladar tot sol el cadàver fins a la costa, va optar per abandonar-lo a la vora del camí i d’anar a avisar la família. En un avançat estat de descomposició el van trobar poc després els dos fills de Molas, que van carregar-lo a una canoa amb la intenció de fer via fins al ranxo familiar a Tankah. Però no hi va arribar mai. Hi ha qui diu que una tempesta va tombar l’embarcació i es va empassar el cos al fons de la mar. I hi ha alguna mala llengua que assegura que els fills, incapaços de suportar la ferum que desprenien les restes del pare, van optar simplement per desfer-se’n a les aigües del Carib.

Del nebulós record de la presència i les vivències d’aquell dissortat pirata català per Yucatán, en resta actualment un testimoni remot: la punta Molas, a l’extrem septentrional de l’illa de Cozumel, que és, de fet, l’indret més oriental de tot Mèxic.

I una mica més: Les quatre dades documentals que ens han pervingut de Miquel Molas són consignades a la magna enciclopèdia col·lectiva Yucatán en el tiempo (1998), editada durant dotze anys pel poeta i periodista local Juan Duch Colell (1920-1998). Tal com els cognoms indiquen, els seus pares eren dos catalans que van emigrar al final del segle XIX a Yucatán: Joan Duch i Costa, de Rocafort de Queralt (Conca de Barberà), i Mercè Colell i Bernaus, de Barcelona.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat