Mari Pepa Colomer, la pionera de l’aviació catalana que va aterrar al sud de Londres

Lomond
Horse Hill, Horley, Surrey, Anglaterra
Mapa a Google

La barcelonina Maria Josep Colomer i Luque (1913-2004), filla d’un fabricant de teixits sabadellenc d’aires bohemis, sembla que tenia clar de ben petita el seu desig més íntim: volar. A set anys, doncs, no s’ho va rumiar i es va enfilar al balcó de casa, va obrir un paraigua i va saltar d’un segon pis a veure què passava. Ni les conseqüències greus de l’accident (les dues cames trencades) ni les veus que deien que aquella nena feia volar coloms no la van desviar, ni un mil·límetre, de l’objectiu que s’havia marcat. Per això, el 19 de gener de 1931, quan va superar l’examen de pilot d’avió a l’aeròdrom de Josep Canudas al Prat de Llobregat i es va convertir –dos mesos abans de fer divuit anys– en la primera dona del país que obtenia la llicència, els diaris se’n van fer força ressò.

Feia tan sols un any, de fet, que s’havia apuntat a un curs de pilotatge i, per a completar les seixanta hores de vol requerides, va comptar tant amb l’ajuda econòmica del pare com amb la complicitat dels mecànics del mateix aeròdrom, que la cridaven sempre que calia fer vols de prova. Ja amb el títol a la butxaca, durant la primera meitat de la dècada del 1930, la Mari Pepa va treballar en la incipient aviació comercial al nostre país, pilotant avionetes que duien pancartes publicitàries o bé en vols de transport de mercaderies. El 14 d’abril de 1931 va participar en la patrulla que va sobrevolar Barcelona per commemorar l’adveniment de la República, i més endavant, fou alguna vegada pilot de l’avió del president Lluís Companys. Però tot va canviar, és clar, amb l’esclat de la guerra del 1936-1939. Amb l’experiència adquirida, fou ràpidament nomenada professora de l’Escola de Pilots Militars de la Generalitat, dirigida també per Josep Canudas.

Durant el conflicte, Colomer no es va poder estar únicament a terra formant pilots, sinó que també va agafar els comandaments d’un DH-84 Dragon per a dur a terme des de missions d’informació i de proveïment fins a tasques d’enllaç al front de l’Aragó, com recordava el pilot Pere Ribalta i Puig en un article a la revista Arraona el 2005: “Des d’aquesta regió transportava ferits a l’hospital de campanya que es trobava instal·lat al Prat de Llobregat. D’aquell avió comandat per la Mari Pepa, en deien el Dragonambulància.” A la darreria del 1938, amb la derrota republicana a la cantonada, Colomer i el seu instructor principal, Josep Maria Carreras i Dexeus (Reus, 1906 – Salou, 1982), van fer nombrosos vols amb un bimotor Douglas DC-2 per a transportar republicans cap a l’altra banda de les Alberes. L’últim, probablement envolat amb sobrecàrrega des de la platja de l’Estartit, va sortir a la primeria del mes de febrer de 1939 amb destinació a Tolosa de Llenguadoc, on els dos pilots de l’aparell es van casar pocs dies després amb dos testimonis d’alta volada: el mateix Josep Canudas i Busquets (Barcelona, 1894-Friburg, Suïssa, 1975) i el pilot Guillem Xuclà i Nin (Barcelona, 1902-Mèxic, 1966).

Començava l’exili per a tots ells. Així com molts republicans –com és el cas de Canudas i Xuclà– van optar per anar cap a Amèrica, Jep Carreras va preferir de provar sort a Anglaterra a partir d’un contacte fortuït que havia establert durant la guerra. Parlem de William Maxwell Aitken (1879-1964), un ric empresari i editor canadenc amb títol de lord. La connexió va resultar ben profitosa perquè, a més de poder-se traslladar a la Gran Bretanya, lord Beaverbrook va moure fils perquè Carreras fos contractat com a pilot pel govern i també li pagava per tenir-lo a la seva disposició quan li convenia volar a Amèrica. La Mari Pepa, mentrestant, aprofitava el temps volant en un club londinenc.

L’adveniment d’un nou conflicte bèl·lic, aquesta vegada d’abast mundial, va tornar a modificar el rumb de la parella. En Jep va passar a dependre de l’alt comandament de la RAF, com a pilot de missions d’alt secret militar. És prou conegut i sonat, en aquest sentit, l’encàrrec que va rebre el febrer de 1945 de traslladar personalment el primer ministre britànic, Winston Churchill, a la famosa reunió de Ialta (Crimea) per parlamentar amb el president nord-americà Franklin D. Roosevelt i el dirigent soviètic Ióssif Stalin.

Amb el marit lluny de Londres i l’avanç imparable de la Segona Guerra Mundial, a la Mari Pepa se li van anar tancant cada vegada més portes per a volar, fins al punt que es va veure obligada a deixar l’aeronàutica activa quan, el 17 de gener de 1941, va dur al món dues criatures de cop: en Richard i la Montserrat. La situació familiar s’havia capgirat de cop i volta, i també el context bèl·lic: amb ràtzies aèries alemanyes sobre Anglaterra, lord Beaverbrook va enviar mare i criatures cap a Escòcia.

El 1945, amb la fi del conflicte, el matrimoni i els dos fills van poder tornar a l’àrea de Londres, des d’on –amb la nacionalitat britànica acabada d’obtenir– en Jep va començar una llarga i notable trajectòria com a pilot professional per a companyies aèries importants, com ara, British Caledonian International, British United Airways (BUA), British Overseas Airways Corporation i Laker Airways, a més d’instructor per a una aerolínia uruguaiana. Com explica Betsabé Garcia a la biografia L’aventura de volar (2011), la Mari Pepa no va tornar a volar, però va aprendre a muntar a cavall i va impartir classes d’equitació.

Mari Pepa Colomer i Luque, vídua des del 1982, es va morir el 24 de maig de 2004 a Lomond, la finca de la seva filla Montserrat, a tocar de l’aeroport londinenc de Gatwick. Les seves restes reposen al costat de les de Carreras al cementiri de Reus, on una placa recorda aquesta parella clau en l’envolament de l’aviació catalana. A Barcelona, la seva ciutat natal, cal dir que hi té dedicat un jardí a la Sagrera; i al Prat de Llobregat, una avinguda la recorda amb el seu nom no gaire lluny, per cert, de l’antic aeròdrom Canudas on va començar a volar aviat farà un segle.

I una mica més: L’aeròdrom Canudas, construït el 1923 per iniciativa de l’Aeroclub de Catalunya al Prat de Llobregat, després de la guerra de 1936-1939 va passar a dir-se aeròdrom Muntadas, en record d’un dels propietaris de l’Espanya Industrial, Carles Muntadas i Prim, aviador del bàndol franquista mort durant el conflicte. Al final de la dècada del 1940 es va fusionar amb l’aeròdrom Latécoère i l’antic aeròdrom de la Volateria per a constituir l’actual aeroport de Barcelona, que d’ençà del primer de març de 2019, per decisió unilateral del govern espanyol, va passar a anomenar-se oficialment Josep Tarradellas, en compte d’optar per noms molt més escaients en termes històrics, com Josep Muntadas, o simbòlics, com Maria Josep Colomer.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat