Les històries singulars del camp de refugiats catalans d’Agde

Maison Consulaire
Jean Roger, 11, Agde, Occitània
Mapa a Google

D’ençà de fa ben pocs dies, la imprescindible Editorial Afers de Catarroja (Horta) ha afegit un nou llibre al seu extens catàleg, El camp dels catalans, que aporta més llum i angles a la retirada republicana del 1939 a causa de la victòria feixista al nostre país. En concret, el volum signat per la historiadora Laia Arañó i Vega se centra en el camp de concentració més singular dels que van organitzar les autoritats franceses, el d’Agde (Occitània). La singularitat, explica la investigadora, es va deure principalment al fet que s’hi van concentrar majoritàriament interns d’origen català provinents dels primers camps, insalubres i saturats, oberts a corre-cuita a les platges del Rosselló. Tant és així, que va acabar essent conegut com el camp dels catalans.

Al costat d’aquesta catalanització, o potser per aquest mateix sentiment de pertinença i de cohesió interna, el camp d’Agde també es va caracteritzar per una vitalitat estranya en uns altres recintes, sumits en la monotonia concentracio­nària. L’activitat cultural i esportiva, així, hi fou ben intensa, tal com demostra Arañó per mitjà d’una àmplia mostra de testimonis personals, memòries i records d’aquesta “petita Catalunya fora de Catalunya”, en paraules d’un dels seus interns il·lustres, el poeta Agustí Bartra.

Amb una bona part de l’elit esportiva del país concentrada a Agde, com ara els jugadors del FC Barcelona Josep Escolà i Segalés i Josep Sastre Perciba i la selecció catalana de bàsquet sencera (que havia de participar en l’Olimpíada Popular a Barcelona el juliol del 1936), no és estrany que s’hi organitzessin partits de bàsquet, de rugbi i sobretot de futbol. Un dels futbolistes més assidus, val a dir, era un jove porter de Nules (Plana Baixa), Antonio Pérez Balada (1919-2016), que quan va poder deixar enrere l’etapa d’Agde va acabar fitxant pel CF Nules, el CE Castelló, l’Atlètic de Madrid i el València CF. Algunes imatges d’aquells partits ens han arribat gràcies als dibuixos d’Arthur Kéry Escoriguel (1919-2015), un polifacètic artista barceloní que va tenir una vida de pel·lícula abans i després del pas per Agde. Parlant de dibuixants, al camp també va anar a parar el caricaturista Josep Cabrero Arnal (1909-1982), autor més endavant d’un dels personatges més icònics per a unes quantes generacions d’infants a l’estat francès: el gos Pif.

És en el terreny cultural, justament, on trobem una de les històries més sorprenents d’aquell indret i moment concrets. Com explica Arañó, durant la primera quinzena de maig del 1939 les autoritats del camp van decidir, amb l’ajuda del batlle d’Agde, Jean Félix, de preparar una exposició amb les obres de tots els artistes que hi havia tancats. El pintor Pere Cadena, l’escultor Àngel Tarrac i el ferrer d’art Antoni Clavell van ser els qui en van treure més profit, atès que les obres que hi van aportar van cridar molt l’atenció del conservador del museu municipal, Jules Baudou. Fou gràcies a la seva recomanació que el batlle els va encomanar unes quantes actuacions al municipi, la més important de les quals encara es pot contemplar avui.

Jean Félix, en aquest cas, els va donar via lliure per a decorar la sala d’honor de la Casa de la Vila, un edifici imponent al centre de la ciutat. L’encàrrec, a més de permetre als artistes de deixar el camp temporalment, també els va ajudar a escapar-se mentalment de l’ambient concentracionari. Cadascú en el seu terreny va intentar de donar el millor de si mateix. L’espluguí Pere Cadena Astals (1906-1974) va signar-ne les pintures, inspirades en el passat històric d’Agde i en personatges locals com ara el corsari Claudi Terrissa. Antoni Clavell (1902-1981), arribat al camp amb la dona i els quatre fills, fou l’autor dels cinc canelobres de bronze que aporten el toc decoratiu final a la sala. I l’escultor barceloní Àngel Tarrac (1898-1979), amb prou reconeixement ja abans de la guerra, es va encarregar de l’escultura monumental en baix relleu situada al fons de l’espai i que glorifica el treball: la presència d’una falç i un martell entre els instruments que va esculpir ha fet pensar a més d’un si no hi ha un missatge polític subliminar. Àngel Tarrach, com també és conegut, es va exiliar a Mèxic el 1942, on va desenvolupar una carrera escultòrica molt destacable.

Cadena, Clavell i Tarrac, que no es coneixien abans d’entrar al camp d’Agde, van seguir cadascun el seu camí una volta el van deixar enrere: els dos primers es van exiliar a Occitània i el tercer, com hem dit, al continent americà. Però, pel mig, van coincidir per coses de l’atzar durant uns quants mesos fent feina en una sala àmplia i lluminosa al centre d’Agde, on van deixar un testimoni artístic, però també històric, que embolcalla totes les parelles locals que s’hi han casat i s’hi continuen casant.

I una mica més: Un altre personatge singular que va passar per Agde fou Francesc Prat i Puig, un mestre d’escola berguedà que va acabar salvant el patrimoni arquitectònic de Cuba. Al camp dels catalans, també atzarosament, va entrar en contacte amb Raymond Aris, un farmacèutic local apassionat, com ell, per l’arqueologia. Gràcies a una autorització especial, va poder participar en una campanya arqueològica prop del cap d’Agde i va demostrar que el jaciment era una antiga ciutat ibera, amb murs de defensa, zones d’explotació de basalt i una necròpoli. En reconeixement, una petita plaça a Agde porta el seu nom.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat