Les cinc vides d’Albà Rosell entre Catalunya i l’Uruguai

Cementiri del Nord
Av. Burgues 4259, Montevideo
Mapa a Google

Carrer de Quiroga, 19. Aquesta adreça de Sabadell correspon al domicili on va néixer, el 18 de febrer de 1881, Albà Rosell i Llongueras. També és el lloc, doncs, on començava una vida prou llarga, intensa i trepidant que no va expirar fins el 29 de maig de 1964 a milers de quilòmetres del Vallès, a Montevideo. Podríem parlar d’una vida de novel·la, sí, però en el seu cas és potser més adequat parlar d’almenys cinc vides de novel·la, perquè aquest sabadellenc massa desconegut pel públic en general es va destacar al llarg de la primera meitat del segle XX en tota mena de terrenys i facetes, tant a la Catalunya de naixement com a l’Uruguai d’acolliment.

La primera vida (i principal) d’Albà Rosell és la que el vincula amb el moviment anarquista, que ja va començar a mamar de petit al si d’una família nombrosa i de classe obrera amb un pare afiliat a l’Associació Internacional dels Treballadors (AIT). No és estrany, doncs, que es posés a treballar al sector tèxtil a tan sols onze anys i que se sindiqués als catorze. Com tampoc no és gens estranya la implicació ben primerenca de Rosell en lluites i campanyes llibertàries, de la defensa dels jornalers andalusos del grup Mano Negra fins a les mobilitzacions per a exigir l’alliberament dels anarquistes empresonats al sinistre castell de Montjuïc de Barcelona. A disset anys, de fet, ja freqüentava la Federació Obrera de Sabadell (FOS) i, juntament amb un antic company d’escola també sabadellenc, Mateu Morral i Roca (1879-1906), va entrar en contacte amb el periodista àcrata val·lisoletà Ernesto Álvarez. Després de col·laborar amb algunes capçaleres llibertàries com ara la Protesta, a dinou anys va passar a dirigir El Trabajo, l’òrgan de la FOS.

Convençut del valor educatiu del lleure entre els obrers, també va tenir un pes en la seva trajectòria el teatre amateur, va participar activament amb el Centre Líric i Dramàtic i va ajudar a fundar tant l’Agrupació Dramàtica Ibsen com el Centre Fraternal de Cultura de Sabadell, al costat de destacats anarquistes locals com ara Rossend Vidal i el mateix Morral. Fins i tot va escriure una vintena de texts de teatre social (Els llenyataires, La fàbrica…), alguns dels quals concebuts per a potenciar el teatre infantil, pedagògic i lúdic alhora.

La participació activa en les vagues generals a Sabadell del 1901 i el 1902, no gaire reeixides, el va empènyer a desvincular-se gradualment de les lluites socials per a centrar-se en la revolució cultural. A vint-i-tres anys, així, va començar una tercera vida, de la mà del pedagog alellenc Francesc Ferrer i Guàrdia (1859-1909), dedicada a l’educació integral. El 1904 va deixar la fàbrica per a passar a exercir de mestre a l’escola racionalista del barri de les Mallorquines de Montgat (Maresme) i va conèixer una altra mestra, Esperança Figueres i Davi, que es convertiria en la seva dona. El 1906, després de l’intent de regicidi del seu amic Morral contra Alfons XIII i Victòria Eugènia, es van clausurar nombroses escoles laiques i protestants, com la de Montgat, i Rosell va tornar a Sabadell per fundar-hi l’Escola Integral i la revista Cultura. Però uns altres fets violents, la Setmana Tràgica del 1909 –amb la consegüent repressió i tancament de més escoles–, el van obligar a cercar recer a l’altra banda de l’Atlàntic.

Va desembarcar a Buenos Aires i va dirigir durant un temps l’escola lliure del barri de Villa Crespo, però l’ambient que s’hi respirava i la repressió desencadenada contra els anarquistes arran de l’assassinat del cap de policia Ramón Lorenzo Falcón el van convèncer de traslladar-se a l’Uruguai per treballar al Ministeri d’Instrucció. El 1912 va fundar a Montevideo la Lliga Popular per l’Educació Raonada de la Infància i el periòdic corresponent, Infancia, a més d’impulsar una Escola Integral com la de Sabadell. Per problemes econòmics, l’experiència fou efímera. El 1915, doncs, va fer les maletes amb la dona i un fill, Avenir, per tornar cap a casa i fer-se càrrec, consecutivament, de l’Escola Nova de Lloret de Mar (Selva), l’Escola Lliure d’Alaior (Menorca), l’Escola Nova de Carlet (Ribera Alta) i l’Escola de la Casa del Poble de Terrassa. Les dificultats per a consolidar totes aquestes iniciatives el van tornar a empènyer, al final del 1922, cap a Montevideo, on va fixar definitivament la residència i va passar a treballar d’administratiu al Congrés d’Ensenyança fins que es va jubilar.

En paral·lel a l’obertura d’escoles integrals una mica pertot als Països Catalans, Albà Rosell va anar fent camí cap a la seva quarta vida, la d’impulsor i difusor d’un naturisme integral que abastés tots els camps, de l’artístic al social, passant pel científic, l’ètic i eminentment el físic. L’interès per la qüestió no era nou, sinó del 1907, quan es va morir el seu primer fill d’un any i mig a causa del xarampió. El 1918 va escriure El naturismo integral i el 1922, Naturismo en acción, una crítica al naturisme exclusivament terapèutic que no incorporava una voluntat de transformació social. El mateix any va fundar la publicació El Naturista a Carlet, des d’on va col·laborar amb la revista Helios d’Alaior i va crear un centre especialitzat. Quan va tornar a Montevideo, Rosell va esdevenir un dels introductors del naturisme ibèric a Amèrica, vinculat als problemes socials i relacionat amb l’anarquisme.

I a la capital de l’Uruguai, en paral·lel a la dictadura de Miguel Primo de Rivera a l’estat espanyol (1923-1930), el pedagog anarquista sabadellenc va desplegar la cinquena gran faceta vital. Amb un petit grup de catalans residents a Montevideo, amb Manuel Massó i Llorens al capdavant, va constituir un cercle d’acció amb la idea de separar Catalunya d’una Espanya fortament centralitzada i opressora, especialment amb els sectors obrers, per a bastir un nou país europeu sense estat. Poc després de l’escala del viatge de propaganda política de Francesc Macià a l’Uruguai, el 1928 Rosell va fundar, amb el seu fill Avenir i Adolf Gamundi i Roig, el Grup Separatista Avant, del qual va dirigir l’òrgan quinzenal Nova Catalunya, que duia un subtítol prou explícit: “Periòdic d’acció del separatisme català a Sud-amèrica.” A les pàgines de la quarantena de números que es van publicar fins el 1930, tant Rosell com Daniel Cardona i Civit, entre més col·laboradors, hi van defensar l’emancipació nacional de Catalunya per mitjà de la insurrecció i la lluita armada, seguint el model de l’alçament irlandès del 1916.

Amb la fi de la dictadura de Primo de Rivera i l’arribada de la república, aquest petit sector antiestatista i obrerista dins el separatisme català a l’exili va perdre força i Rosell va anar transitant, ideològicament, cap als postulats federalistes d’Elisée Reclus fins a defensar una unió dels pobles ibèrics a partir de la federació lliure dels seus municipis. Moltes de les seves reflexions polítiques, pedagògiques i naturistes, les va deixar escrites en una revista i editorial pròpies, Anacletos, com també en nombrosos diaris i publicacions periòdiques en què va col·laborar amb més de deu pseudònims (Antonio Roca, Dr. Frank Aube, Laboremus, Germina Alba, Avenir Alba, El Otro…). Amb el seu nom propi, de Montevideo estant, sí que va escriure un llibre de memòries i curiositats sobre la seva ciutat natal, Minúcies sabadellenques (1951).

Com es pot deduir, no resulta gens fàcil de reconstruir els passos d’una figura tan polifacètica i laberíntica com la d’Albà Rosell (batejat com a Àlvar, de fet, i rebatejat Albà posteriorment per un funcionari…). Però això justament és el que ha fet l’historiador i antropòleg Sergio Yanes al llibre Albano Rosell (Calumnia, 2024), una investigació minuciosa a través d’arxius, biblioteques i hemeroteques de les dues bandes de l’Atlàntic que ha permès de recuperar-ne les múltiples vides i noms.

I una mica més: A l’interior del Parque Rodó de la capital uruguaiana (dedicat a un escriptor i polític de pare català) hi ha una estàtua a la pedagoga Enriqueta Compte i Riqué (Barcelona, 1866-Montevideo, 1949), fundadora de la primera llar d’infants pública de tota l’Amèrica Llatina.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat