Les arrels menorquines del pintor més reconegut de Gibraltar

Castle Street, Gibraltar
Mapa a Google

En la vida del pintor Gustavo Bacarisas Podesta (1872-1971), hi tenen un pes  primordial dues ciutats. D’una banda, Gibraltar, que el va veure néixer el 23 de setembre de 1872, ara fa just cent cinquanta anys. I d’una altra, Sevilla, on es va apagar quasi un segle després, el 7 de gener de 1971. El penyal, a més de ser l’indret on es va criar de petit i on tota la vida va tenir la família, li va servir també en alguns moments difícils o conflictius de refugi (durant la guerra del 1936-1939 i la Segona Guerra Mundial). I la capital andalusa, on es va instal·lar a partir del 1913 després d’un llarg periple formatiu que l’havia dut a Roma, París, Londres i fins i tot Amèrica, va representar sens dubte el punt culminant de la seva carrera artística. No en va, molt abans que Sir Joshua Hassan el nomenés fill predilecte de Gibraltar el 1961, el consistori sevillà ja li havia concedit el títol de fill adoptiu el 1919. Però en la geografia vital de Bacarisas, encara s’hi podria afegir un territori més que apareix esmentat unànimement en totes les biografies de l’artista, però que invariablement no sol passar d’un detall sense gaire recorregut: les seves arrels menorquines.

Als llibres de bateigs de la catedral de Gibraltar es diu que Gustavus Carolus Bacarisas va néixer el 23 de setembre de 1872 fruit del matrimoni format per Gabriel Bacarisas i Adelina Podesta, tots dos gibraltarencs com ell. Però, com ja insinuen els cognoms respectius, els orígens paterns i materns cal cercar-los a una altra banda de la Mediterrània. La família de la mare provenia de Gènova, un dels indrets que va aportar més població a la plaça una vegada va caure en mans britàniques amb el tractat d’Utrecht del 1713. I el llinatge del pare venia de Menorca, que amb menys proporció també va proporcionar un flux destacable de mà d’obra al penyal des de mitjan segle XVIII fins al primer terç del XIX, el període en què l’illa va quedar intermitentment sota domini de la Gran Bretanya.

Gabriel Bacarisas, en efecte, era fill d’un menorquí, tal com consta als mateixos arxius eclesiàstics gibraltarencs: el 19 d’agost de 1827 fou batejat “Gabriel Ignacio Vacarisa [sic], hijo legítimo de Gabriel Vacarisa, natural de Mahón, y de Francisca Jurado, natural de Málaga”. L’avi illenc d’en Gustavo es va morir jove, com es pot llegir als llibres de defuncions del mateix arxiu: el 5 de juliol de 1836, el capellà Juan Rosado hi deia que “Gabriel Vacarisa murió ayer, de cangrena, natural de Mahón, de edad 43 años.” Per la data de la mort i l’edat que s’hi especificava, podem calcular que havia nascut a la capital menorquina o voltants cap al 1793, just entre el segon i l’últim període britànic de l’illa.

L’avi d’en Gustavo, per tant, va ser un dels molts habitants de la boca del port de Maó que van emigrar cap a Gibraltar ara fa més de dos segles. De fet, entre els centenars de menorquins que s’hi van dirigir aleshores trobem un bon grapat de Vacarisses, inscrits a la documentació del penyal amb totes les grafies imaginables: al segle XVIII hi ha esmentat com a mínim un Esteve Vacarisas (1746) provinent del raval de Sant Felip, i també el sabater menorquí Francesc Vacarisas (1791); i entre el 1810 i el 1836, als llibres eclesiàstics, se’n disparen les referències amb un bon grapat de Bacarisas, Bacarisa, Bacarizas, Baquerizas, Vacarissa i Vacarisas relacionats, tots plegats, amb Maó.

Malauradament, amb els censos gibraltarencs del primer tram del segle XIX no hi ha manera d’establir la data de l’arribada de Gabriel Bacarisas al penyal, però en canvi sí que aporten informacions valuoses sobre el seu fill Gabriel, el pare d’en Gustavo. Així, al cens del 1868 se’ns diu que vivia a Governor’s Parade amb la seva mare Francisca Bacarias [sic], de 65 anys. Al del 1871 ens detalla que era comerciant i que vivia a Castle Road 14 amb la seva dona Adelaide, disset anys més jove que ell. I al del 1881, tant Gabriel Bacarisas com la seva muller s’havien traslladat a viure a Upper Castle Road i ja havien tingut quatre fills: en Gustavus Charles (de vuit anys), en Francis Joseph (de sis), l’Albert Michael (de cinc) i l’Horatio Emanuel (d’un). Deu anys més tard, al cens del 1891, el pare ja era agent comercial i tota la família s’havia traslladat a viure a George’s Lane, molt més a prop de l’artèria principal de la ciutat, Main Street.

Dels quatre fills, el 1891 només en Gustavo –amb divuit anys– hi constava aleshores com a treballador (mestre d’anglès). I, segurament sense ensumar-s’ho, la seva vida era a punt de fer un tomb radical: l’any següent, gràcies a l’empenta i el bon ull del seu pare –pintor amateur–, va aconseguir una beca patrocinada per un grup de comerciants i industrials locals per fer una llarga estada de formació artística a Roma. Per això, al cens del 1901, ja no hi ha cap rastre seu al nucli familiar. I al del 1911, dos anys abans que s’enamorés perdudament de Sevilla, podem comprovar que el seu pare ja s’havia mort i que Adela Bacarisa [sic], amb 65 anys, s’havia traslladat a una casa més cèntrica encara, a Horse Barrack Lane, amb els tres fills restants: en Francis, que ja era funcionari consular; l’Albert, propietari del Cecil Hotel, i l’Horatio, simple treballador aleshores i futur vicecònsol britànic a Madeira durant la Segona Guerra Mundial.

Finalitzat aquest recorregut familiar pels registres eclesiàstics i civils, és ben curiós constatar que, malgrat que els seus germans petits van ocupar feines i càrrecs prou importants dins la societat gibraltarenca, Gustavo Bacarisas –l’únic que havia deixat enrere el penyal amb tan sols dinou anys– acabaria essent el més recordat de tots i amb els màxims reconeixements –institucionals i populars– possibles. Perquè a Gibraltar, des de fa pocs anys, hi ha una galeria d’art amb el seu nom a la gran plaça de Casemates, no gaire lluny justament d’un bloc de pisos que fa dècades va ser batejat com a Gustavo Bacarisas House. També es poden trobar molts quadres seus a l’interior d’edificis públics i museus de la ciutat, a més d’uns coloristes murals exteriors pintats en carrerons del centre i inspirats en algunes de les seves pintures. Totes aquestes referències variades a Bacarisas s’ampliaran ara, en ocasió del cent cinquantè aniversari del naixement, amb la publicació d’un llibre infantil sobre els episodis més destacats de la seva llarga i prolífica vida, signat per l’artista local Shane Dalmedo, i amb l’emissió ben aviat d’una col·lecció filatèlica commemorativa.

I una mica més: Malgrat el reconeixement públic creixent de Gustavo Bacarisas a la seva ciutat natal, de moment no hi té dedicat cap carrer o via. Sí que n’hi ha, en canvi, a la seva ciutat adoptiva, Sevilla, en ple barri de Triana.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat