Laboratorios Jorba, el temple brutalista de Madrid

Carrer de Josefa Valcárcel, 30, San Blas-Canillejas, Madrid
Mapa a Google

Arquitectònicament, el brutalisme no és l’estil més valorat de les grans ciutats occidentals, però també cal dir que com més va més es reivindica. Parlant de patrimoni brutalista, de fet, sovint passa inadvertit que Madrid hi fa un bon paper, en el rànquing mundial, gràcies a un amplíssim catàleg d’edificis governamentals, religiosos, docents, administratius i residencials aixecats entre les dècades de 1950 i 1970 amb tones i tones de ciment gris. Segons l’autor del llibre Madrid brutal, podem parlar perfectament d’una de les capitals del món amb més presència d’aquest corrent en la seva trama urbana.

En el variat mostrari brutalista de la capital espanyola, un dels exponents màxims va ser sens dubte la torre d’oficines rupturista que l’arquitecte castellà Miguel Fisac Serna (1913-2006) va construir entre el novembre del 1965 i el setembre del 1967 a la zona de l’avinguda d’Amèrica, anant cap a l’aeroport de Barajas. El fet que cada planta se superposés girada 45 graus respecte de l’anterior feia que el conjunt de l’edifici s’assemblés a una pagoda budista. I és justament amb aquest nom, la Pagoda, com es coneixia popularment a Madrid aquest monument de ciment que, oficialment, era la seu dels Laboratorios Jorba.

El cognom Jorba, a Catalunya, va íntimament lligat als grans magatzems nascuts al segle XIX a Manresa (Bages) i implantats posteriorment al centre de Barcelona i fins i tot durant uns quants anys també al cor d’Europa, a Brussel·les. Una branca de la família, encapçalada per Josep Maria Jorba i Puigsubirà (Manresa, 2 de maig de 1917 – Orpesa, Plana Alta, 17 de novembre de 2005), es va instal·lar a Madrid, on va fundar uns laboratoris mèdics el 1957. Vuit anys després l’empresari manresà va contractar Fisac –fill de farmacèutic, per cert– perquè en construís la seu corporativa, un complex format per dues zones diferenciades: d’una banda, les naus per a produir i emmagatzemar els medicaments, de planta lliure i geometria longitudinal; i, d’una altra banda, la famosa torre de sis plantes quadrades, amb soterrani, que allotjava les oficines, la biblioteca i la cafeteria.

Els Laboratorios Jorba es van traslladar oficialment el 1967 a la Pagoda i hi van mantenir l’activitat durant un parell de dècades, prou temps perquè la torre esdevingués un dels símbols arquitectònics de la ciutat. Al final dels anys 1980, Josep Maria Jorba va tancar l’empresa, però no pas les instal·lacions, que van passar a fabricar productes per a uns altres laboratoris i marques. L’activitat, de fet, no es va aturar definitivament fins al principi del 1999, quan el propietari va anunciar la venda de l’edifici al grup immobiliari Lar i a Whitehall (Goldman Sachs) per 13,3 milions d’euros. En aquell moment, ningú no s’imaginava el futur immediat que esperava a una de les icones de Madrid.

Quan Jorba va vendre la Pagoda, creia fermament que els nous propietaris tenien la intenció de reformar-la i d’ampliar-la. Però sis mesos després, tot de màquines pesants es van plantar a la base de l’edifici i van enderrocar-lo. Poc hi va poder fer el moviment veïnal mobilitzat a corre-cuita per mirar d’evitar-ho, amb Fisac mateix assistint a l’enderroc, davant la imparable especulació immobiliària que es va desencadenar al tombant del segle. Dels 5.959 metres quadrats de superfície útil que ocupava la Pagoda de Fisac es va passar als 16.343 de l’edifici Merrimack, l’actual bloc d’oficines sense gràcia que s’aixeca damunt les ruïnes d’un exemple de brutalisme expressionista (amb cognom català) que va desaparèixer del mapa, literalment, ara fa vint-i-cinc anys.

I una mica més: Malgrat el disgust de veure demolida la Pagoda, l’obra arquitectònica de Miguel Fisac es va concentrar sobretot a Madrid i, de fet, es poden comptar amb els dits d’una mà els edificis que va construir al nostre país. Es destaquen la Casa Servera, a Mallorca, i l’Edifici Moroder de València, impregnat també d’aires japonesos. A la capital valenciana, l’arquitecte castellà també va ser al darrere de l’Institut Benlliure del carrer Alboraia, construït el 1967 i enderrocat, malgrat que era un exponent ben valuós de l’arquitectura del Moviment Modern, el juliol de 1998… un any abans que la Pagoda.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat