La Llumanera, un far dels catalans a Amèrica

Antiga redacció de la Llumanera
35 Broadway, Nova York, EUA
Mapa a Google

Artur Cuyàs i Armengol, nascut a Barcelona el 25 d’abril de 1845, s’havia format a la capital catalana en el camp de les lletres i la música quan fou cridat pel seu pare, amb un peu a Nova York de feia anys, per ajudar-lo a la ciutat dels gratacels en els seus negocis hotelers i comercials. Per la formació filològica i l’interès viu per la cultura anglosaxona, a la megalòpoli nord-americana Cuyàs no sols va treballar en les empreses familiars, sinó que també hi va redactar i publicar el Diccionario español-inglés e inglés-español (1876), més conegut com a “diccionari Cuyàs”, que fou distribuït i reeditat copiosament als EUA i més enllà. De fet, és considerat el primer lexicògraf que va pensar a incloure en un diccionari bilingüe la pronúncia figurada, un detall que ja insinuava en una divertida carta en forma de poema (“La llengua anglesa”) que va escriure a un company seu de Catalunya quan va arribar a Nova York.

El jove Cuyàs, d’ençà del 1864, també va deixar marca a la ciutat com a redactor en capçaleres locals per al públic hispano-americà, com a col·laborador en periòdics mexicans i cubans i com a corresponsal per a diaris peninsulars. I deu anys després, ja ben situat en la petita però influent comunitat catalana del moment, se li va encendre la llumeta: calia impulsar allà mateix un periòdic en català per a preservar i promoure la llengua i la cultura entre la diàspora i defensar, alhora, els interessos de la burgesia catalana a Amèrica.

El novembre de 1874, ara fa just cent cinquanta anys, va aparèixer el primer número de la Llumanera de Nova York, fundada i dirigida per Cuyàs i il·lustrada des del primer moment per Felip Cusachs, un artista nascut en el si d’una família d’emigrants mataronins establerta a Louisiana d’ençà de la dècada del 1830. Emparentat amb el pintor Josep Cusachs i Cusachs (1850-1908), hi va aplicar la tècnica de gravat que ell mateix havia utilitzat a The Daly Graphic, el primer periòdic il·lustrat del món.

En els setanta-tres números que es van publicar en dues etapes (1874-1875 i 1876-1881) d’aquesta revista mensual “de novas y gresca”, a més de la presentació luxosa a càrrec de Cusachs i més il·lustradors de renom, entre els quals, Josep Lluís Pellicer, Tomàs Padró, Apel·les Mestres, Joaquim Vayreda, Jaume Pahissa, Marià Fortuny i els nord-americans Alfred Brennan i Robert Blum, els autors del Diccionari dels catalans d’Amèrica (1992) també en destacaven “l’abundantíssima informació que s’hi publicava sobre Catalunya, com no n’hi havia cap en aquell moment al Principat, on semblava que fos feta”.

A banda Cuyàs (que sovint signava amb l’àlies Lo Pampol), va col·laborar amb la Llumanera una bona part de la plana intel·lectual catalana del moment, com ara, Rossend Arús i Arderiu, Serafí Pitarra –pseudònim de Frederic Soler–, Francesc Camprodon, Conrad Roure, Francesc Ubach i Vinyeta, Josep Fiter i Inglès i Manuel Ribot i Serra. A les seves pàgines es van plasmar els ideals de la Renaixença i els interessos catalans a Cuba (d’on eren majoritàriament els subscriptors), però també van tenir-hi espai moltes informacions sobre els fets i costums principals dels EUA, com ara les eleccions presidencials nord-americanes, les famoses celebracions de Cap d’Any a Nova York i, fins i tot, grans invencions del país, des de la màquina d’escriure fins a la “làmpada elèctrica” de Thomas A. Edison. Un inventor, per cert, que apareix retratat a la portada del número 66 amb una dedicatòria manuscrita i signada: “Salut als lectors de la Llumanera.”

Per al sosteniment econòmic de la publicació, que es distribuïa des de Nova York a la majoria de països americans on hi havia presència de catalans i també per nombroses ciutats i poblacions de Catalunya, a més de Madrid, Cuyàs va rebre de bon començament la col·laboració entusiasta d’un altre novaiorquès d’origen català, Emili Puig, propietari d’una companyia d’importació de productes. Amb la Llumanera, Artur Cuyàs va voler “fer més llum que fum”, però el maig de 1881 la publicació es va apagar per una barreja de motius personals, econòmics i també polítics.

El darrer quart del segle XIX, com a partidari ferm de la colonització espanyola de Cuba, va haver de veure com a la mateixa Nova York naixien i florien nuclis d’independentistes antillans, els quals el van acabar delatant a les autoritats nord-americanes quan va esclatar la guerra entre els EUA i Espanya el 1898. Sentint-se perseguit, Cuyàs va decidir d’embarcar-se cap a la península ibèrica, on el govern espanyol li va concedir la condecoració d’Isabel la Catòlica. Instal·lat a Madrid d’ençà del 1913, es va concentrar a promoure el moviment escolta, arran de l’amistat que havia establert amb lord Baden-Powell en una estada a Londres.

Es va morir a la capital espanyola el primer de novembre de 1925, una data prou simbòlica: el mateix dia, just cinquanta-un anys després, d’haver vist la llum la primera revista en català publicada a l’estranger, a la qual l’historiador Lluís Costa va dedicar el llibre La Llumanera de Nova York. Un periòdic entre Catalunya i Amèrica (2012).

I una mica més: Com si es tractés d’un espill, al sud del continent americà, per les mateixes dates de La Llumanera, va aparèixer una altra revista literària i humorística en català, seguidora també de l’esperit de la Renaixença. Sota l’impuls del periodista i advocat barceloní Antoni de P. Aleu (1847-1926), establert a l’Argentina des del 1860 i un dels fundadors del Casal de Catalunya de Buenos Aires, L’Aureneta es va publicar en forma de setmanari en tres èpoques (1876-77, 1878-80 i 1889-90) i va aplegar a les seves pàgines escrits de moltes de les grans plomes catalanes del moment, entre les quals la d’un joveníssim Josep Carner. El 1878 va arribar a editar des de Buenos Aires L’Atlàntida, de Jacint Verdaguer, abans de sortir-ne l’edició barcelonina.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat