La intensa participació catalana en la política uruguaiana

Seu de la presidència de l’Uruguai
Torre Ejecutiva
Plaza de la Independencia, 710, Montevideo
Mapa a Google

Demà, els ciutadans amb dret de vot de l’Uruguai passaran per les urnes per renovar tant la presidència com el parlament del país. El president Luis Lacalle Pou i la vice-presidenta Beatriz Argimón, doncs, cedeixen el lloc que han ocupat els últims quatre anys a la nova parella presidencial que surti d’aquestes eleccions a dues rondes, si escau. Com es pot comprovar a primera vista amb els seus cognoms, la petjada catalana en la política d’aquest petit país de l’Amèrica del Sud sembla prou important. I, de fet, encara ho va ser molt més en el passat, si tenim en compte l’origen sitgetà d’una nissaga d’estadistes sense parangó a l’Uruguai.

Josep Batlle i Carreó (1773-1854) va deixar el seu Sitges natal el 1800 per establir-se amb la seva dona, Gertrudis Grau i Font, a Montevideo, on van muntar ràpidament un negoci de comerç de farina i blat. Amb l’esclat pocs anys després de les lluites d’emancipació del virregnat del Riu de la Plata (1810-1828), el comerciant sitgetà es va integrar d’entrada a la Companyia de Minyons Catalans en la defensa de Montevideo dels anglesos al costat de la metròpoli, cosa que el va obligar a exiliar-se entre el 1815 i el 1833 a Barcelona abans de tornar a l’Uruguai independent.

A la jove república uruguaiana, precisament, fins a quatre descendents seus van arribar a la presidència: el seu fill Lorenzo Batlle y Grau (president del 1868 al 1872), el seu nét José Batlle y Ordóñez (1903-1907 i 1911-1915), el seu besnet Luis Batlle y Berres (1947-1951 i 1955-1956) i el seu rebesnet Jorge Batlle e Ibáñez (entre 2000 i 2005). I no sols això: José Batlle y Ordóñez, a més de presidir el país en dos períodes al començament del segle XX, fou el fundador del moviment anomenat batllisme, un corrent intern influent dins el tradicional Partit Colorado de l’Uruguai que beu directament de les idees i doctrines polítiques del nét de Josep Batlle, com ara la defensa de l’intervencionisme de l’estat i l’impuls d’un cos ampli de lleis socials.

Però la incidència catalana en la política uruguaiana encara es pot apujar un grau més gràcies a la figura d’Adolf Gamundi i Roig (1886-1956), un barceloní de pare morellà que va emigrar a l’Argentina el 1908 i un any després s’establia a Montevideo. Si a Catalunya ja s’havia mogut en els moviments polítics de l’època i fins i tot havia abraçat idees independentistes, a la capital uruguaiana (on va tenir una fàbrica de corbates i camises) es va vincular inicialment al Casal Català i a partir del 1918, amb els socis més joves de l’entitat, va fundar l’Agrupació de Propaganda Catalana. També es va implicar en la secció local de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana i va col·laborar amb el diari Foc Nou de l’Uruguai.

En el terreny estrictament polític, fou diputat departamental del Partit Colorado batllista del 1923 al 1925 i del 1926 al 1929, dins el qual va crear fins i tot una formació pròpia, el Club Colorado Catalonia, amb alguns catalans nacionalitzats a l’Uruguai. De l’únic grup polític català d’Amèrica creat per intervenir en la política nacional del país de residència, tal com el va definir Josep-Lluís Carod-Rovira al Diccionari dels catalans d’Amèrica (1992), només en tenim una referència, al número de la revista Ressorgiment de Buenos Aires del juliol del 1927: “Sota aquesta denominació s’ha constituït a Montevideo una entitat política afiliada al partit de l’il·lustre estadista Josep Batlle i Ordóñez. Els seus iniciadors són de nacionalitat catalana –alguns d’ells amics i companys nostres de lluita per la independència de Catalunya– amb carta de ciutadania uruguaiana i es proposen agrupar tots els catalans, mallorquins, rossellonesos i valencians que sentin simpatia envers el partit de la Defensa.” “Que nosaltres sapiguem –afegien els redactors de la publicació–, el Club Colorado Catalonia és la primera institució que hom crea, fora de Catalunya, per intervenir en la política activa d’un país estranger.”

El 1928, poc després de l’escala del viatge de propaganda política de Francesc Macià a l’Uruguai, Gamundi també va fundar (juntament amb el sabadellenc Albà Rosell i el seu fill Avenir) l’efímer Grup Separatista Avant, amb un òrgan quinzenal anomenat Nova Catalunya que duia un subtítol prou explícit: “Periòdic d’acció del separatisme català a Sud-amèrica.” No tornem a trobar-ne detalls biogràfics fins el 1943, quan es va incorporar com a inspector de caixers a l’àrea municipal de Montevideo, i el 1945, quan va entrar a treballar al diari El Día, fundat el 1886 per José Batlle y Ordóñez.

Adolf Gamundi i Roig, “d’antiga actuació catalanista i ex-suplent de diputat departamental”, en deia la revista Ressorgiment, es va morir a la seva segona pàtria el 1956: “Feia molts anys que vivia completament retirat de tota a actuació”, afegia la capçalera sud-americana.

I una mica més: Entre les nombrosíssimes anècdotes que va protagonitzar José Batlle y Ordóñez, el més recordat dels quatre presidents de l’Uruguai que va donar la família Batlle de Sitges, cal esmentar de totes totes els dos duels a mort en què va participar. El primer va ser el 1919 amb Juan Andrés Ramírez, del qual van sortir il·lesos tots dos. I el segon, el 2 d’abril de 1920, va ser el més famós i sonat perquè el rival, el jove periodista Washington Beltrán Barbat, va perdre-hi la vida. Arran d’aquest últim duel, el 6 d’agost d’aquell mateix any les autoritats del país van decidir de promulgar una llei que els legalitzava sota certes circumstàncies. No es va derogar fins el 1992.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat