La influència d’Àngel Guimerà per terres baixes, mars i cels de mig món

Teatro Guimerá
Pl. Isla de la Madera, Santa Cruz de Tenerife, Canàries
Mapa a Google

El dramaturg, poeta i activista de les lletres catalanes Àngel Guimerà i Jorge (1845-1924), que aquesta setmana fa justament cent anys que es va morir a Barcelona, és un veritable tòtem cultural al país com a exponent de la Renaixença al tombant del segle XX i referent teatral de primer ordre. Però no sempre som conscients que aquesta glòria del teatre català també va ser una figura emblemàtica en el panorama internacional de les arts escèniques, amb un impacte molt més enllà de les nostres fronteres. Exactament per això Enric Gallén i Martí Romaní, amb l’impuls del Museu de les Arts Escèniques, han preparat amb motiu de l’Any Guimerà la interessant exposició itinerant “Volta al món d’Àngel Guimerà”, que fins el 26 de setembre vinent es pot veure al vestíbul de l’Institut del Teatre de Barcelona.

La mostra explica i il·lustra a parts iguals l’expansió i l’extensió de les grans obres del dramaturg català més universal –amb Mar i cel, Terra baixa i Maria Rosa al capdavant– per Europa i Amèrica des que, el 20 de novembre de 1891, va estrenar a Madrid Mar y cielo amb la companyia de María Guerrero i Fernando Díaz de Mendoza. Amb Feudalismo, la versió siciliana de Terra baixa interpretada per Giovanni Grasso i Mimi Aguglia, l’autor va agafar molta anomenada a Europa. I amb Tiefland, la versió operística alemanya de Rudolf Lothar i Eugen d’Albert de la mateixa obra, va obrir un nou mercat que arribà fins al Japó, on ara fa cent anys justos Kenji Mizoguchi en va fer un film i tot, Jinkyō. En cinema, precisament, cal destacar també l’adaptació de Tiefland (1954) de Leni Riefenstahl.

En aquesta volta al món particular, doncs, Gallén i Romaní ens parlen de les nombroses traduccions i adaptacions (en una quinzena de llengües, incloses l’àrab, el croat, l’esperanto, l’hebreu i l’ídix…) en tota mena de formats (teatre, cinema, ràdio, còmic…) de la dramatúrgia de Guimerà, que tocava tot de temes universals com ara el desig, la identitat, les lluites de poder, el mestissatge i l’amor. I tampoc no hi manquen algunes influències curioses, com per exemple el poema del gran escriptor parisenc Louis Aragon (1897-1982) basat en “La Santa Espina”, la popular sardana de Guimerà musicada per Enric Morera; o bé el periple d’alguns títols seus fins a arribar als estudis de Hollywood. En efecte, com es detalla a la mostra, entre el 1903 i el 1914 les adaptacions en anglès de Terra baixa i Maria Rosa van assolir més de dues-centes seixanta funcions en una vuitantena de teatres nord-americans i la primera, fins i tot, fou adaptada per la Famous Players Film Company al cinema mut, Marta of the Lowlands (1914), amb direcció de J. Searle Dawley.

Amb la mort de Guimerà, el 18 de juliol de 1924, la seva obra no va perdre pistonada i fins i tot va superar el llarg parèntesi del franquisme: “Després del 1939 –comenten els comissaris–, Guimerà no es representa en les millors condicions artístiques fins els anys 1970, però és acollit pels grups del teatre d’aficionats i els casals catalans llatinoamericans on, com en el nostre país, es filmen alguns textos seus. Normalitzada la representació professional i el reconeixement de crítica i públic, Guimerà és adaptat pel teatre musical o la televisió, i tractat per la novel·la i la indústria videogràfica.” La mostra més clara d’això és l’èxit immens del musical Mar i cel de Dagoll Dagom, que tornarà al setembre als escenaris –amb quasi totes les entrades venudes– en el comiat definitiu de la mítica companyia catalana després de cinquanta anys de rodar pel país i mig món.

En l’impacte de Guimerà lluny de les nostres fronteres, hi podem afegir una empremta seva que també sol quedar sovint fora del focus: la que va deixar al seu lloc de naixement, Santa Cruz de Tenerife (Canàries). Àngel Guimerà va néixer el 6 de maig de 1845 al carrer Canales, fruit de la unió entre el comerciant vendrellenc Agustí Guimerà i Fonts –amb negocis a l’illa– i la canària Margarita Jorge Castellano, però al final del 1853 ja es va traslladar a viure a Catalunya. A Santa Cruz, el carrer on va néixer es va rebatejar més endavant amb el seu nom. I en un dels extrems de l’actual avinguda d’Àngel Guimerà, el teatre més antic de les Canàries també porta el nom del dramaturg i poeta arran de la seva mort el 1924. Just al davant de la façana del Teatro Guimerá, per cert, hi té dedicada una estàtua de l’escultor Josep M. Codina i Corona, autor també de dues rèpliques molt semblants instal·lades a la cèntrica plaça de Sant Josep Oriol de Barcelona i al carrer de Sant Xavier del Vendrell, on la família Guimerà es va instal·lar quan va deixar les Canàries.

I una mica més: Un aspecte més del ressò internacional d’Àngel Guimerà és que, del 1906 al 1923, el seu nom fou repetidament proposat per l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona com a candidat a rebre el premi Nobel de literatura. No el va guanyar mai, és veritat, però com a consolació té el títol de ser el candidat que ha estat proposat més vegades sense obtenir el guardó, disset ocasions en total.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat