Juan Panadero, el flequer eivissenc que agitava masses a l’Argentina

Panificadora Hnos. Riera
Av. Independencia, 885, Salta, Argentina
Mapa a Google

En ple xoc polític causat per l’elecció a l’Argentina de Javier Milei, un president qualificat per molts d’egòlatra, megalòman, il·luminat, ultra i anarcocapitalista, es fa imperatiu de recuperar alguns referents diametralment oposats dins el mateix país sud-americà. Un d’aquests personatges podria ser sens dubte l’anomenat Juan Panadero, un home senzill i humil, treballador, solidari, utòpic i anarquista llibertari que va ser un pilar de la història social i política al nord de l’Argentina durant una bona part del segle XX.

Aquest flequer ben popular a la província de Salta i prou conegut a la resta del país gràcies a la “Zamba de Juan Panadero”, una cançó del 1975 amb lletra del poeta Manuel J. Castilla i música de Gustavo Cuchi Leguizamón, es deia realment Joan Riera i Torres i havia nascut a Santa Gertrudis de Fruitera (Eivissa) el 16 de gener de 1894. La pèrdua de la mare –Eulàlia Torres– ben aviat i les dures condicions econòmiques a l’illa el van empènyer de ben jovenet a deixar enrere el pare –Joan Riera– i els germans –Josep i Antoni– per emigrar a Amèrica, com molts eivissencs, mallorquins i menorquins més. El cas és que als registres del Centre d’Estudis Migratoris Llatinoamericans (CEMLA) apareix un Joan Riera, d’ofici pastisser, desembarcat a l’Argentina el 21 de setembre de 1913 provinent del port de Barcelona. Durant el primer any al nou continent es va guanyar la vida com a venedor de pastes i confits als carrers de Tucumán, on coneixia una família d’Eivissa, i el 1916, atret per les nombroses ofertes laborals al voltant de la via fèrria que s’obria pas pels Andes, va endinsar-se una mica més al nord del país, fins a Salta.

En la construcció a més de quatre mil metres del Ferrocarril Transandino Salta-Antofagasta, conegut també com a Huaytiquina i antecessor de l’actual Tren de las Nubes, Riera va començar a exercir de fuster i, enmig d’una massa d’obrers (molts dels quals immigrants com ell), va tenir el primer contacte directe amb la lluita sindical i les idees anarquistes, de les quals es convertiria en defensor i propagador aferrissat. El 1921 el trobem fent feina a la refineria de sucre de San Martín del Tabacal (Salta), ja vinculat a grups anarquistes com ara la Federación Obrera Local Salteña (FOLS) i la Federación Obrera Regional Argentina (FORA), i començant a col·laborar amb capçaleres com Despertar, La Antorcha, La Idea i El Coya. Ja entrada la dècada del 1920 s’havia establert a la ciutat de Salta i havia obert una fleca al carrer Pellegrini, 155.

La Panadería Riera, de fet, es va convertir ràpidament en una mena de local social, cultural i polític, freqüentat per obrers i venedors ambulants, artistes i artesans que hi anaven a conversar amb el flequer eivissenc o simplement a compartir-hi problemes laborals. No és estrany, doncs, que el 1923 ell mateix fundés el Sindicat d’Oficis Varis. A Salta també va conèixer aquells anys la filla d’uns immigrants piemontesos, Augusta Caballerone, amb qui es va emparellar i va acabar tenint deu fills amb noms com Armonía, Electra, Luz, Ermes, Flor, Floreal, Themis i Víctor Hugo. La tranquil·litat professional i familiar es va trencar de sobte cap al final del 1930, quan el general José Félix Uriburu, a Salta mateix, va encapçalar un cop d’estat contra el president argentí Hipólito Yrigoyen i va emprendre una intensa persecució contra socialistes, anarquistes i opositors en general.

Una de les primeres mostres de la repressió contra el moviment llibertari va ser a Rosario, on tan sols tres dies després del cop un anarquista català, Joaquim Penina Sucarrats, es va convertir en el primer desaparegut de les dictadures argentines al llarg del segle XX. Uriburu, originari de Salta, coneixia prou bé els moviments d’agitació de la província, i per això Riera, que no havia amagat mai les inquietuds socials i sindicals, va optar com molts més per fugir de casa seguint la ruta del tren Huaytiquina fins a Bolívia, un itinerari inhòspit que coneixia prou bé per haver-hi treballat. El 1932, arran de la imminència de la guerra del Chaco entre Bolívia i el Paraguai i amb la fi de les persecucions més ferotges de la dictadura argentina a la zona de Salta, va decidir de tornar a casa per reprendre la vida familiar, l’ofici de flequer i les tertúlies polítiques, culturals i fins i tot esportives (com a membre destacat del singular Club Atletico Libertad). A la Panadería Riera, es diu que hi entrava sovint el poeta castellà León Felipe, republicà exiliat com el també poeta Rafael Alberti, autor d’unes significatives Coplas de Juan Panadero (1949). I fins i tot el mateix Ernesto, Che, Guevara, de camí cap a Bolívia amb moto, diuen que una vegada va petar la xerrada amb Joan Riera i la seva colla d’amistats.

Al pròleg del llibre homenatge Juan Panadero. Antes… y después…, escrit pel seu fill Ermes Riera i la seva néta Aida Luz Riera, la professora Míriam Elena Cáceres diu: “Rere la mirada simple d’un home de treball senzill hi havia, en Joan Riera, uns ulls crítics amb una visió més autèntica del món: sempre analitzant i qüestionant els nivells de realitat en què es movia l’home a Salta i al món, sempre donant la mà als desafavorits, als oblidats ‘de l’amor al proïsme’, sempre oferint un tros de pa al carrer del mercat, sempre deixant la porta oberta per a qui necessitava un mos o l’escalf dels forns per passar la nit en un racó de la seva històrica fleca.”

Amb la mort de Juan Panadero, el primer de desembre de 1974, el seu llegat va continuar ben viu gràcies a poemes i cançons dels seus antics companys. També, gràcies al manteniment del forn ja centenari en mans d’alguns dels seus fills i néts fins als nostres dies, emplaçat d’ençà del 1964 a l’avinguda Independencia. I, fins i tot, va deixar marca en el terreny ideològic: el 1976, arran de la dictadura cívico-militar encapçalada pel general de brigada Jorge Rafael Videla, el seu fill Floreal Riera fou segrestat per forces paramilitars. La gran pressió social exercida per la família va aconseguir que l’alliberessin al cap de dos mesos, però les seqüeles psicològiques de la tortura a què fou sotmès el van acompanyar fins la mort, vuit anys després. Uns crims contra la humanitat, val a dir, que el nou govern argentí, amb la vice-presidenta ultraconservadora i negacionista Victoria Villarruel al capdavant, vol fer tot el possible perquè caiguin en l’oblit.

I una mica més: Quinze dies abans del cop d’estat de Videla, el 24 de març de 1976, el dibuixant Jorge Isaurralde, Tatúm, va abandonar la seva Argentina natal per anar-se a exiliar a Mallorca. Tota la vida havia taral·lejat la “Zamba de Juan Panadero”, però no va ser fins fa un parell d’anys que va relacionar el protagonista de la cançó amb la història inversa a la seva de Joan Riera. I s’hi va interessar tant, que n’és a punt de publicar una biografia, en forma de novel·la gràfica, a partir de recerca personal i d’entrevistes amb membres de l’extensa família Riera tant de Salta com d’Eivissa.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat