Jordi Tell, un Robinson català a les mars del nord

Børholmen, Skjærhalden, Noruega
Mapa a Google

Aquests últims deu anys, grans capçaleres noruegues com Aftenposten i Dagbladet, a més d’algunes revistes especialitzades en interiorisme, s’han fet ressò a les seves pàgines de la cabana de disseny que Cecilie Wille, de l’estudi d’arquitectura Morfeus d’Oslo, va concebre el 2012 amb una combinació intel·ligent de fustes i pedra en un illot deshabitat a l’arxipèlag de Hvaler, entre la mar del Nord i la Bàltica. El detall que no apareix ni als reportatges ni a la web dels arquitectes és que la caseta, deliciosa i discreta, és a Børholmen, una petita illa que, ara fa setanta anys, es va convertir en el refugi predilecte, i del tot espartà, d’un català cansat d’una vida trepidant que podria donar per a una bona novel·la o, més d’acord amb els temps actuals, per a una sèrie d’èxit.

Perquè les peripècies que va viure el barceloní Jordi Tell i Novellas (1907-1991) fins a l’arribada en aquell indret perdut de Noruega són dignes de ressenyar, malgrat que la seva figura ha restat durant molt de temps a l’ombra. Per sort, el 2016 la investigadora Gemma Domènech i Casadevall les va aplegar totes a la biografia Tell. El llop solitari de l’exili català, “una operació de rescat en tota regla d’un nom rellevant de la vida política de Catalunya als anys trenta, a l’exili i als anys setanta, ja un altre cop a Catalunya”, com destacava encertadament l’historiador Joaquim Nadal al pròleg.

Tell, en paraules de Domènech, va ser un dels molts personatges del nostre país que la desfeta del 1939 “va llançar escales avall de la Història” i que, “dins la desgràcia, van limitar-se a refer la vida nord enllà o mar endins de forma discreta, embolcallats en la manta gruixuda de l’anonimat”. Però la seva aventura vital, “diametralment oposada a la grisor i la rutina de l’oblit”, l’ha convertit segons la biògrafa en “un dels casos més desconeguts i alhora trepidants del tortuós periple de la diàspora catalana”.

Nascut en una família acomodada de Barcelona, Jordi Tell va acabar la carrera d’arquitectura a la dècada del 1930, just amb l’adveniment de la República espanyola. Simpatitzant del racionalisme del GATCPAC i militant del Partit Nacionalista de Catalunya, la seva participació en els Fets del Sis d’Octubre de 1934 a Barcelona el van obligar a sortir a corre-cuita del país. Es va refugiar a Berlín, en ple ascens del nazisme, acollit pel periodista Eugeni Xammar, i va fer de professor al taller d’arquitectura de l’Escola de Belles Arts. Però arran del cop d’estat militar de Francisco Franco es va posar a les ordres del govern republicà a l’ambaixada de Berlín. Això el va situar ràpidament en el punt de mira de la Gestapo, que el va fer passar unes quantes vegades pels calabossos i al final el va deportar cap a la Corunya. Tan bon punt va trepitjar territori franquista fou engarjolat.

Però, gràcies a una fugida sonada pel Cantàbric i un pas fugaç per Catalunya, va poder arribar fins a Noruega, on va fer d’encarregat de negocis a l’ambaixada republicana. Entre les amistats que va forjar aleshores hi havia el ministre laborista Trygve Lie i el futur canceller alemany Willy Brandt, un noi que fugia del nazisme i que Tell va contractar com a secretari particular. La pressió nazi sobre els països nòrdics el va empènyer a passar una temporada a Mèxic, però després de la Segona Guerra Mundial va tornar a Noruega i hi va obtenir la ciutadania. Durant tot aquest període, es va esforçar, amb un grup de patriotes més, per mirar d’impedir l’admissió de l’Espanya franquista a la joveníssima ONU. La coneixença personal amb Trygve Lie, elegit primer secretari general de les Nacions Unides entre el 1946 i el 1952, segurament va ajudar en l’èxit inicial de la seva empresa. Però quan el 4 de novembre de 1950 la comunitat internacional va normalitzar finalment el règim de Franco, el desencís va ser absolut.

Tell, en concret, sembla que va canalitzar la decepció amb un canvi de vida radical. A partir del 1953, doncs, abandona les tasques diplomàtiques, la família que havia format a Sarpsborg i la seguretat econòmica per a recloure’s, com un Robinson Crusoe, en un illot al sud del país que havia comprat un any abans. Sense electricitat, aigua corrent ni telèfon, Tell i la seva nova parella, Rigmor M. Olsen (1930-2013), estaven disposats a aïllar-se parcialment del món i viure amb allò que els oferís la natura: s’hi van construir una caseta amb les fustes i materials que els duien les onades; i tan sols abandonaven temporalment l’illot algunes setmanes a l’hivern per anar a treballar a Oslo i fer alguns calés amb què continuar la vida naturista. Una vida austera que es va acabar al cap de deu anys, amb el naixement de l’Ernest (1959) i més endavant la Montserrat (1963). La presència de criatures els va fer replantejar la vida i Tell va reprendre l’ofici d’arquitecte a l’oficina regional d’Østfold, a més d’implicar-se en la política local com a regidor del Partit Popular Socialista. L’allunyament del petit paradís de Børholmen es va consumar el 1965, quan Tell va comprar una finca de vint hectàrees a Dilling, prop de Moss, i s’hi va construir una casa inspirada en els models tradicionals noruecs que va batejar, tanmateix, amb un nom ben català: el Vallès.

I una mica més: Ja jubilat, Tell es va arreglar precisament una casa familiar a la capital del Vallès Oriental, Granollers, per a fer-hi estades temporals i reunir-hi de tant en tant tots els fills que va tenir amb les seves tres companyes. Amb un peu a Noruega i un altre a Catalunya, va seguir de prop la tornada de Josep Tarradellas i la recuperació de les institucions d’autogovern, i va donar suport públic a la candidatura d’Heribert Barrera al capdavant d’ERC. També el trobem en aquells moments al darrere dels dos intents –el 1975 i el 1978– de portar el nom de Lluís Maria Xirinacs al premi Nobel de la pau, l’únic guardó que no concedeix l’Acadèmia sueca sinó la noruega. La intensa vida d’aquest veritable “personatge real de novel·la” es va apagar el 1991 a la localitat noruega de Fredrikstadt, no gaire lluny del seu paradís marítim, “deixant cinc fills, tres esposes, poca obra arquitectònica coneguda i una activitat política oblidada als calaixos de la Història”.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat